Zapatero i el moviment obrer

La proposta del govern Zapatero de jubilar els treballadors als 67 anys no ha deixat indiferent a ningú. Xutant així com ve la pilota, m'atrevesc a dir que és la mesura de la legislatura i fins i tot una de les que més marcarà les eleccions de 2012, i això que encara manca. Però la ferida és calenta, no s'han aixecat masses, els sindicats protesten amb la boca petita. Mentrestant dos-cents de moviment obrer són abocats a la tassa del vàter i el qui vol estirar la cadena es fa dir socialista.

No passeu pena, no m'he afiliat a cap successiva internacional (van per la quarta?) però en ocasions s'han de llevar les caretes començant per un mateix. Resulta massa còmode pensar que a l'Europa Occidental tot allò que s'ha aconseguit són avanços inamovibles. Ens grinyola a radicalisme sentir parlar de classes socials, lluita obrera i tot el credo roig. Així és. El problema més important és que s'associen els drets laborals a una part de l 'espectre polític quan el vertader triomf de la democràcia seria haver-los incorporat als drets inalienables. En definitiva tenim dret a la vida però treballant fins que anem en gaiato.

La imatge de Zapatero cantant La Internacional i envoltat de punys alçats només és comparable en cinisme a Rodrigo de Santos portant un pas de la Verge. Però no esperem que s'empegueeixi quan en els mítings enarbori la bandera de l'esquerra o ens faci por d'un possible triomf de la dreta. Només una plantada poc probable dels votants socialistes històrics pot fer retornar un bri de dignitat a un PSOE que ha canviat Pablo Iglesias per una cella.

Acab amb una recomanació, l'entrevista a l'ex conseller de CiU Francesc Sanuy al dominical Presència d'aquesta setmana o el seu llibre "Els plats trencats".

Ara va de bo

Em feia moltes ganes actualitzar el blog però no sabia què escriure. He començat un grapat de post sobre temes ben diversos però cap em convencia fins al punt de publicar-lo. Per si no n'hi hagués prou en tenc un a la gelera esperant que sigui l'hora de servir-lo a taula. Però deixant a banda la meva incapacitat d'enfrontar-me a la pantalla en blanc ja ha arribat la darrera setmana de gener i amb això les pràctiques del màster. Després d'alguns dies que em pensava fer-les al Migjorn, finalment m'ha tocat fer-les a un institut del Llevant mallorquí.

Una mica com a viatge iniciàtic, l'altre matí vaig pujar damunt la bicicleta per dirigir-me al lloc on m'hauré d'arrossegar els dos mesos següents. Cada pedalejada que feia era acompanyada del pensament que permet el trànsit tranquil (només de pensament perquè els cotxes i camions no deixen res pus) per les carreteres de la reflexió. Encara que la meva preocupació més gran en aquell moment era tenir clares les forces amb les que disposava per poder tornar a la vila sense passar pena. Sortosament i encara que estava rovellat, el passeig va ser agradable.

Tornem a parlar d'educació. Els consells dels ciclistes més veterans en clàssiques de primavera i especialment en curses de tres setmanes, no són per a ser optimistes. El traçat és ple de pujades amb importants desnivells, vent de costat i aquella calor que no deixa alenar. Però fins que no ets sobre la bicicleta i en ruta no pots viure en primera persona tot allò que et conten. Només fent camí pots arribar a la meta. Ara ens toca començar.

En Josep Guardiola no ha de renovar

Un altre cop enton el mea culpa, he caigut en l'ús d'un títol-ganxo per atreure lectors al meu blog. Però en el món dels lectors també existeix la dinàmica d'oferta i demanda i som ben conscient que sense un títol amb putsch tens menys possibilitats de que algú tengui la paciència de llegir-te. Però en compensació puc dir que no és una trampa, estic totalment convençut que el noi de Santpedor no s'ha d'asseure a la banqueta del Barça la propera temporada.

M'estalviaré, per no avorrir-vos, tot el rosari de tòpics de l'estil "Barça de les Sis Copes", "El millor equip del món" o "No som conscients del que hem viscut". Em dirigiré directament al bessó de la qüestió. El meu pensament és cada moment més ferm , seria totalment imprudent pel FC Barcelona i per en Josep Guardiola, que aquest darrer continuï com a mister de l'equip.

El futbol és cruel i res és etern. Girant la ullada cap enrera són ben pocs els entrenadors que surtin a les bones d'un club de futbol. El motiu més comú de pèrdua del lloc de feina és el cessament per mals resultats i en segon lloc l'abandonament per accedir a un equip amb més prestigi. Només en casos excepcionals algun dimiteix per extenuació i ara mateix de mutu acord només em ve a la memòria el Javo Irureta després dels anys del Superdepor.

Perquè no vull un Pep Guardiola amb dues etapes com el rei Salomó. Em neg a haver de sentir anys després allò de molt bé al principi però després va perdre el control del vestuari. No hauríem de deixar que l'entrenador que ha portat el Barça al més alt sigui l'ídol caigut i recuperat només després d'haver-lo perdonat (amb penitència inclosa). Perquè tampoc vull un nou Alex Ferguson encara que em consola que ni l'entorn ni la graderia tendrien paciència per permetre-ho

Tot plegat em porta a fer una crida a la responsabilitat. No siguem egoistes. Un home de 38 anys encara acaba d'aterrar a les banquetes. No volguem tanacar el que després haurem d'amollar sense honors no glòria. Ara és l'hora de pensar amb tots. No s'ha de renovar en Pep Guardiola.

El gallego Mas

Darrerament estim més IB3. No vull dir que la campanya publicitària per tal que ens sentim la televisió més nostra m'hagi fet efecte, però de tan en tan veig alguns detalls propers allò que ha de ser una televisió pública. Si dic això és sobretot pels documentals que darrerament ha programat l'ens autonòmic . Després de l'imprescinsible "Un sant que no anava a missa" sobre Guillem Cifre de Colonya (abans Coll), aquesta setmana hem pogut gaudir d'"Estat d'exili" sobre la figura del guerriller tupamaro d'origen mallorquí Antoni Mas.

El Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros era un grup peculiar. Va aparèixer a Uruguai els anys seixanta per la confluència d'elements marxistes i alguns llibertaris. Les províncies orientals eren aquell moment un oasi de democracia liberal, juntament amb Xile, dins la convulsa situació política sudamericana. Però malgrat les llibertats que oferia el sistema i les recomanacions del metge Guevara per aprofitar les vies reformistes, els tupamaros es decidiren per l'acció directa. En conseqüència la situació del país es degradà cap el cop militar civico-militar de 1973 i una dictadura que durà fins 1985.

Antoni Mas Mas havia nascut a Maria de la Salut però de nin va emigrar amb la seva família cap a l'Uruguai. S'uní als tupamaros els darrers anys seixanta i des de llavors fou conegut com el gallego Mas. Particià a l'acció més coneguda de la guerrilla urbana quan aquesta segrestà i executà l'agent de la CIA Dan Mitrione. S'ha especulat sobre l'autoria directa de Mas en aquesta acció i fins i tot el film de Costa-Gavras "État de siègie" s'assembla molt a la seva història.

El guerriller mallorquí fou detingut amb els seus companys el 1972. Llavors començà un duríssim període de presó i turments sota el règim dictatorial. La repressió sobre Antoni Mas sembla que va ser especialment cruel per la seva condició d'estranger i l'atribució de la mort de Mitrione. El retorn de la democràcia el 1985 va comportar l'alliberament dels presos però també la llei de caducitat que eximia de responsabilitats les forces armades. Les seqüel·les que patí varen ser brutals i li duraren tota la seva vida. Tornà a Mallorca poc després de sortir de la presó i s'instal·là a Palma. Però l'experiència passada el perseguia i patí diverses crisis psiquiàtriques fins que morí el 2002 d'un atac de cor.

El destí dels tupamaros fou un altre. El 1989 s'integraren al Frente Amplio i enguany les eleccions han elegit a l'ex guerriler José Mujica el Pepe com a president. Antic company d'armes del gallego Mas ara ocupa la prefectura d'un estat que encara perdona els militars que els torturaren.

Estat fallit

Aquestes darreres setmanes arrel del cas de l'Alakrana (ara major, ara menor) s'ha referit a Somàlia com a estat fallit. Això vol dir que, per mor de processos traumàtics de descolonització, no existeix una administració central i estesa per tot el territori que pugui anomenar-se estat. El país del corn d'Àfrica es troba dividit almenys amb tres zones sota diferents control de separatistes, islamistes o coalicions que es fan i es desfan. Tot plegat un gran problema per a les relacions exteriors i quasi sempre s'acaba recorrent a la veïna Kenya.

Reflexionant una mica sobre la qüestió podem arribar a demanar-nos si és possible un estat fallit al bell mig d'Europa occidental. En el supòsit que fos així no seria una situació equiparable a la del continent oblidat, sinó més aviat els símptomes serien més subtils i quasi només perceptibles amb un ull seré i clínic. Tal vegada no es tractaria d'un impediment per fer arribar les seves ordres a tot el territori o no ser reconegut més enllà de les marques. Però la situació sortiria a relluir amb poca confiança en els representants, en el mateix sistema o en la capacitat de la societat de sortir-ne.

Per què no és un estat fallit aquell podrit per la corrupció de dalt a baix amb la connivència dels ciutadans (i cada quatre anys votants)? No podem parlar d'estat fallit quan en dos les territoris més puixants almenys un terç de la població no s'identifica amb la idea nacional promocionada? Estat fallit no és aquell incapaç d'abandonar una economia basada en la baixa qualificació que promociona l'enriquiment sense esforç? Seria exagerat anomenar estat fallit a aquell que després de reclamar una munió de treballadors estrangers la única solució que es vol acostar a la cohesió social és l'operació retorn?

Però tanmateix volguem o no l'Estat el formen i és acceptat per les persones. Massa cops s'usa aquest concepte abstracte per a escapolir les responsabilitats que corresponen a cadascú dels individus que conformen una comunitat. Per això cada cop que pens en un estat fallit em ve un altre concepte difícil d'acceptar però real, la societat malalta.

L'home que no parlava català

Aquesta setmana hem sabut que Johan Cruyff (o Cruiff) serà el nou seleccionador de Catalunya gratis et amore. La seva àuria de llegenda viva del barcelonisme a la segona meitat del segle passar el converteix en quasi un gurú a can Barça. Prova d'això va ser la divisió que provocà dins la facció blaugrana quan Josep Lluís "Llambordines" Núñez el va treure defora o l'ascendent que diuen que té sobre Joan "Noemtoqueu" Laporta.

La construcció de l'ídol ve d'enrere. L'arribada a la Barcelona dels anys setanta com el redemptor que havia de treure el club de la travessa del desert no va ser baldera. La imbricació de l'holandès amb la bullint societat catalana del moment esdevingué profunda, ho demostra l'oposició al règim franquista o que un fill seu nombrés Jordi.

Però Cruff tot i fixar la seva residència a Barcelona mai ha parlat català. No només no domina la llengua de Ramon Llull sinó que tampoc flueix en l'altra. N'hi ha prou recordar les mítiques cruifades com "En un momento dado" o "Un palomo no hace verano". L'inhabilita aquest fet per ser seleccionador? En aquest punt podríem entrar en el debat sarkozià sobré la identitat o el paper de la llengua en el sentiment col·lectiu. Però no aniré per aquestes derrotes.

Només vull deixar clar l'esforç que suposa per un mite del futbol posar-se a entrar una selecció regional (amb totes les lletres) i sense reconeixement oficial. Després de quinze anys sense asseure's a una banqueta assumeix aquest repte tal vegada per tornar al país que el va acollir i el per dos cops es va rendir futbolísticament als seus peus. Ja he sentit des de l'Altiplà la lletania que aquest càrrec és un hobby, però em sona més a potadetes per la repercussió internacional que Catalunya sigui entrenada per Cryff. Sempre podran brandar que la Roja l'ha dirigida Camacho o Aragonés. Però és clar, no és el mateix.

El "Mani pulite" illenc

Aprofitant alguns dies de convalescència tenia la intenció de parlar una mica de política, que ja tocava. Però tot plegat s'ha convertit més en la crònica de la descomposició, sota la tasca encomiable de la fiscalia, del sistema polític que havia dominat aquestes illes des del 1983. Malgrat que els títols de premsa, dia rera dia, ja ens avorreixen sobre la corrupció. Pens que no puc deixar d'aportar el que hem passa pel cap en aquest tros de xarxa que el senyor Google hem deixa tenir.

Posant pel mig totes les distàncies possibles, la situació recorda a la caiguda de la Primera República Italiana pel cas de corrupció Mani pulite. El partit que més temps ha governat el Govern, el PP, no només cada cop és més clar que era una xarxa d'extracció massiva de doblers públics sinó que la mala maror arrossega bregues internes. Tot plegat encara és obert i el nou president-apotecari ben bé podria patir la síndrome de Ròmul August.

El segon partit que més pèl ha tocat (en el sentit de governar), tampoc viu dins un estat de flors i violes, parl d'UM. A aquesta mania que tenen de canviar de president cada dos per tres (compartida amb el PP) s'hi afeix l'afecció d'embestir cap al davant sense importar-los si s'enduen l'estabilitat de govern. Per no parlar de la qüestió campanera, uns governants que volem portar riquesa al seu poble a la manera del segle passat, és a dir maons i feines barates.

Els socis de centre-esquerra (alguns més que d'altres) també viuen la crisi del sistema però de manera diferent. El PSOE sembla convençut que la única manera d'aconseguir un Pacte el 2011 és salvant UM. No importa el mètode ni les concessions a fer, els regionalistes han d'arribar vius a les eleccions (això sí, sempre que trobin algú "net per presentar-se, a hores d'ara complicat). Aquest cop el Bloc ha estat a l'alçada de la situació, reconeixem-ho. No només ha superat la marginació que imposaven els uemites, amb la complicitat dels PSOE (l'ombra del xiprer de Costitx és allargada) sinó que en alguns aspectes, no tots, ha fet amollar el mac enterra. Rèdit electoral ? Segurament ben poc, el màxim serà recuperar alguns votants desafeccionats, que en el temps que ens trobam és molt.

No vull acabar aquest post (ja tornes a fer-los tan llargs que no fan ganes de llegir) sense parlar de la responsabilitat dels ciutadans. En primer lloc aquells que no només han viscut dins el fang de la corrupció, per tan còmplices, sinó també se n'han aprofitat. Però també a la ciutadania passiva que ja havia girat l'esquena a la política abans d'aquest "destape". La corrupció no és excusa sinó càstig a un electorat que a votat sistemàticament a partits polítics corruptes. Ara és l'hora de passar de les urnes? Escudant-nos en allò de "tots són iguals" esquitxar els partits honrats? Hi ha una frase que darrerament pren cada vegada més importància dins el meu magí: "Tots aquells que prediquen allunyar-nos de la política, és perquè volen fer-la per nosaltres".