dimarts 22 de desembre de 2009

En Josep Guardiola no ha de renovar

Un altre cop enton el mea culpa, he caigut en l'ús d'un títol-ganxo per atreure lectors al meu blog. Però en el món dels lectors també existeix la dinàmica d'oferta i demanda i som ben conscient que sense un títol amb putsch tens menys possibilitats de que algú tengui la paciència de llegir-te. Però en compensació puc dir que no és una trampa, estic totalment convençut que el noi de Santpedor no s'ha d'asseure a la banqueta del Barça la propera temporada.

M'estalviaré, per no avorrir-vos, tot el rosari de tòpics de l'estil "Barça de les Sis Copes", "El millor equip del món" o "No som conscients del que hem viscut". Em dirigiré directament al bessó de la qüestió. El meu pensament és cada moment més ferm , seria totalment imprudent pel FC Barcelona i per en Josep Guardiola, que aquest darrer continuï com a mister de l'equip.

El futbol és cruel i res és etern. Girant la ullada cap enrera són ben pocs els entrenadors que surtin a les bones d'un club de futbol. El motiu més comú de pèrdua del lloc de feina és el cessament per mals resultats i en segon lloc l'abandonament per accedir a un equip amb més prestigi. Només en casos excepcionals algun dimiteix per extenuació i ara mateix de mutu acord només em ve a la memòria el Javo Irureta després dels anys del Superdepor.

Perquè no vull un Pep Guardiola amb dues etapes com el rei Salomó. Em neg a haver de sentir anys després allò de molt bé al principi però després va perdre el control del vestuari. No hauríem de deixar que l'entrenador que ha portat el Barça al més alt sigui l'ídol caigut i recuperat només després d'haver-lo perdonat (amb penitència inclosa). Perquè tampoc vull un nou Alex Ferguson encara que em consola que ni l'entorn ni la graderia tendrien paciència per permetre-ho

Tot plegat em porta a fer una crida a la responsabilitat. No siguem egoistes. Un home de 38 anys encara acaba d'aterrar a les banquetes. No volguem tanacar el que després haurem d'amollar sense honors no glòria. Ara és l'hora de pensar amb tots. No s'ha de renovar en Pep Guardiola.

dimecres 16 de desembre de 2009

El gallego Mas



Darrerament estim més IB3. No vull dir que la campanya publicitària per tal que ens sentim la televisió més nostra m'hagi fet efecte, però de tan en tan veig alguns detalls propers allò que ha de ser una televisió pública. Si dic això és sobretot pels documentals que darrerament ha programat l'ens autonòmic . Després de l'imprescinsible "Un sant que no anava a missa" sobre Guillem Cifre de Colonya (abans Coll), aquesta setmana hem pogut gaudir d'"Estat d'exili" sobre la figura del guerriller tupamaro d'origen mallorquí Antoni Mas.

El Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros era un grup peculiar. Va aparèixer a Uruguai els anys seixanta per la confluència d'elements marxistes i alguns llibertaris. Les províncies orientals eren aquell moment un oasi de democracia liberal, juntament amb Xile, dins la convulsa situació política sudamericana. Però malgrat les llibertats que oferia el sistema i les recomanacions del metge Guevara per aprofitar les vies reformistes, els tupamaros es decidiren per l'acció directa. En conseqüència la situació del país es degradà cap el cop militar civico-militar de 1973 i una dictadura que durà fins 1985.

Antoni Mas Mas havia nascut a Maria de la Salut però de nin va emigrar amb la seva família cap a l'Uruguai. S'uní als tupamaros els darrers anys seixanta i des de llavors fou conegut com el gallego Mas. Particià a l'acció més coneguda de la guerrilla urbana quan aquesta segrestà i executà l'agent de la CIA Dan Mitrione. S'ha especulat sobre l'autoria directa de Mas en aquesta acció i fins i tot el film de Costa-Gavras "État de siègie" s'assembla molt a la seva història.

El guerriller mallorquí fou detingut amb els seus companys el 1972. Llavors començà un duríssim període de presó i turments sota el règim dictatorial. La repressió sobre Antoni Mas sembla que va ser especialment cruel per la seva condició d'estranger i l'atribució de la mort de Mitrione. El retorn de la democràcia el 1985 va comportar l'alliberament dels presos però també la llei de caducitat que eximia de responsabilitats les forces armades. Les seqüel·les que patí varen ser brutals i li duraren tota la seva vida. Tornà a Mallorca poc després de sortir de la presó i s'instal·là a Palma. Però l'experiència passada el perseguia i patí diverses crisis psiquiàtriques fins que morí el 2002 d'un atac de cor.

El destí dels tupamaros fou un altre. El 1989 s'integraren al Frente Amplio i enguany les eleccions han elegit a l'ex guerriler José Mujica el Pepe com a president. Antic company d'armes del gallego Mas ara ocupa la prefectura d'un estat que encara perdona els militars que els torturaren.