Encara que no siguin sinceres ni creïbles torn demanar disculpes per només haver escrit un sol post en tot el mes d'agost. Coses de l'estiu. Tot d'una torn a entrar en matèria perquè la pols que aixecaré corrent cap al tema d'avui amagarà les vergonyes de la peresa d'escriure.
El dissabte dels Darrers Dies i desfressat de xeic àrab, em parlaren ,al costat d'un fogueró, d'en Sam Peckinpah. Record que just en arribar a casa vaig haver d'escriure al Google una aproximació del que pensava haver sentit de viva veu. Després de l'aproximació fílmica d'aquest estiu (no us penseu que he perdut del tot el temps) em consider, modestament, capacitat per escriure quatre ralles sobre el director.
Un admirador de westerns, i d'altres gèneres, no pot deixar de veure almenys mitja dotzena de films de Peckinpah. . Els seus començaments just al final de l'època daurada del gènere de l'oest ja prefiguraven el gust per la violència entesa com context d'uns personatges ja vells i amb un passat obscur (The Deadly Companions, 1961 o Ride to High Country, 1962). La decadència del gènere provoca un agreujament i paral·lelament als spaghetti westerns proposa la sangonosa The Wild Bunch (1969) o la més divertida The Ballad of Cable Hogue (1970). Per culminar amb la imprescindible i farcida de lirisme, sense embafar, Pat Garret and Billy The Kid (1973).
Fora del Llunyà Oest també trobam la prescindible, sí costa dir-ho, The Killer Elite (1975); l'angoixant però magnífica Straw Dogs (1971); una sorprenent però amb un ritme vertiginós Bring me the Head of Alfredo García (1974) i una pel·lícula bèl·lica fora dels motlles habituals Cross of Iron (1977).
Pels no iniciats els recoman que es fixin en una curiositat. A quasi totes les pel·lícules d'en Peckinpah hi apareixen nins jugant i rient al carrer. Un flash d'esperança entre la commoció d'un món que va semblar embogir a partir dels anys seixanta.
Sé que em puc fer pesat, però reiter el meu lament. Conec els bons directors massa tard.
El dissabte dels Darrers Dies i desfressat de xeic àrab, em parlaren ,al costat d'un fogueró, d'en Sam Peckinpah. Record que just en arribar a casa vaig haver d'escriure al Google una aproximació del que pensava haver sentit de viva veu. Després de l'aproximació fílmica d'aquest estiu (no us penseu que he perdut del tot el temps) em consider, modestament, capacitat per escriure quatre ralles sobre el director.
Un admirador de westerns, i d'altres gèneres, no pot deixar de veure almenys mitja dotzena de films de Peckinpah. . Els seus començaments just al final de l'època daurada del gènere de l'oest ja prefiguraven el gust per la violència entesa com context d'uns personatges ja vells i amb un passat obscur (The Deadly Companions, 1961 o Ride to High Country, 1962). La decadència del gènere provoca un agreujament i paral·lelament als spaghetti westerns proposa la sangonosa The Wild Bunch (1969) o la més divertida The Ballad of Cable Hogue (1970). Per culminar amb la imprescindible i farcida de lirisme, sense embafar, Pat Garret and Billy The Kid (1973).
Fora del Llunyà Oest també trobam la prescindible, sí costa dir-ho, The Killer Elite (1975); l'angoixant però magnífica Straw Dogs (1971); una sorprenent però amb un ritme vertiginós Bring me the Head of Alfredo García (1974) i una pel·lícula bèl·lica fora dels motlles habituals Cross of Iron (1977).
Pels no iniciats els recoman que es fixin en una curiositat. A quasi totes les pel·lícules d'en Peckinpah hi apareixen nins jugant i rient al carrer. Un flash d'esperança entre la commoció d'un món que va semblar embogir a partir dels anys seixanta.
Sé que em puc fer pesat, però reiter el meu lament. Conec els bons directors massa tard.
2 comentaris:
Massa tard? A jo encara me queda molt per descobrir... d'aquest tan sols he vist "straw dogs" (de fet, va sortir al meu blog!) i me va encantar el procés psicològic!
Ah, m'ha fet il·lusió trobar un comentari al meu després de tant de temps, hehehe... el tema Àfrica dóna per molt!
Mai no és tard per aprendre!
Publica un comentari