En el moment que aquest número de la Bona Pau arribi als seus lectors ja es coneixeran totes les candidatures, alguns punts del programa i ens encaminarem cap a la campanya electoral. L'explosió de cartells, pancartes, voltes pel poble demanat el vot i mítings, ens abocarà inexorablement fins el dia que els amants del tòpics anomenen “la festa de la democràcia”. És a dir la jornada electoral del diumenge 22 de maig de 2011.
Tradicionalment els votants montuïrers s'han comportat amb una fidelitat extraordinària amb les preferències electorals. Fins al punt que des de mitjans anys vuitanta del segle passat no hi ha hagut cap transferència de vots significativa entre els partits del govern i de l'oposició. Per tot això fa 24 anys que no es produeix alternança dins l'ajuntament.
Ara fa just quatre anys les cròniques que analitzaven el panorama preelectoral del nostre poble denunciaven el pilot automàtic en el qual s'havia instal·lat la política montuïrera. El fet es confirmà amb la cinquena majoria absoluta del Partit Popular que governa des de 1987. Però hem de convenir que la situació d'enguany presenta algunes diferències. Passant per sobre dels canvis de candidats o de sigles, hi ha una sensació de transcendència que sura per la vila.
En primer lloc ningú pot fugir de la crisi general que viu en el darrers temps l'estat espanyol. En moments com aquests les preocupacions per la supervivència diària passen per sobre dels debats partidistes que es poden arribar a considerar frívols. Però en una època de trànsit i de canvi, el pensament sol enlairar-se cap a les generacions següents i s'actua pensant a llarg termini.
Una altra de les qüestions que de ben segur marcaran la campanya (ja veurem si els resultats) és haver tancat al trànsit rodat el carrer Major i Plaça. En el seu moment va suscitar una polèmica com les que ja no es recordaven. Tal vegada les persones que es considerin agreujades miraran amb lupa els programes electorals per saber que diuen sobre el tema. Però fins el vespre del tercer cap de setmana de maig no sabrem si realment ha pesat a l'hora d'anar a votar.
Cal no menystenir la importància dels nous votants tan si són joves que han arribat a la majoria d'edat com els residents estrangers que viuen entre nosaltres. Tal vegada el pes d'aquest darrer grup no serà tan determinant com s'havia previst en el moment d'aprovar la llei que els donava dret a vot però és necessari fixar-s'hi. Tampoc s'hauria de caure en conclusions apriorístiques sobre la intenció de vot d'un grup de ciutadans que com la resta l'exerciran amb les pressions i interessos habituals de qualsevol comicis.
Tanmateix la gran pregunta és com vota la gent. En aquest sentit trobaríem dues gran opcions: el vot ideològic i el vot crític. El primer sol sospesar poc els interessos i circumstàncies del moment perquè ja té el vot decidit i per tant no necessita reflexionar. Si aquest tipus de vot presenta un pes rellevant sol ajudar a perpetuar algun grup polític en el poder. Per altra banda trobam el vot crític que posa dins una balança quins han estat els encerts i els erros del govern sortint, per posteriorment actuar en conseqüència a l'hora d'anar a introduir la papereta. Aquest sector, també anomenats molts cops indecisos, són el que generalment determinen les eleccions i fan canviar de cantó les majories.
Així és la democràcia representativa que gaudim. Cada quatre anys ens criden a les urnes amb la responsabilitat de triar qui ens haurà de governar (i per tant servir) durant la propera legislatura. L'acte de votar serà més o menys conscient, però després ja no s'hi valen laments. Els trens per la decisió política només passen periòdicament i per tant s'ha de tenir ben clar a quin es puja perquè el viatge fins la propera estació es pot fer llarg.
Per acabar no em deixaré anar per les frases fetes sobre la importància de la participació o la responsabilitat del vot. En primer lloc perquè a un poble com Montuïri, on la política es viu de manera tan intensa, les ganes d'anar a votar se suposen. Però també perquè en les condicions actuals és compleix l'adagi que diu que els pobles tenen els governs que es mereixen. Només afegiré una metàfora sobre la democràcia que vaig sentir ja fa temps per la ràdio. La democràcia seria com una possessió on les terres i les cases (Montuïri) són d'uns senyors (els ciutadans) que les lloguen a uns arrendataris (els polítics). Cada quatre anys els propietaris tornen per decidir com ho han fet els llogaters i si poden continuar o n'han d'entrar uns altres. En definitiva, el 22 de maig ens toca passar comptes.
0 comentaris:
Publica un comentari