Sota l'ombra de l'atzavara

Prosopografia d'en Nofre Masseno

2012-01-10T23:42:00.000+01:00

La prosopografia és l’estudi de la vida i trajectòria dels personatges més destacats d’un determinat període històric. No hi ha dubte que la carrera del nostre director, Onofre Arbona Miralles, al capdavant de la revista durant quasi seixanta anys, suposa una fita importantíssima dins la Història Cultural de Montuïri. Sense “l'entusiasme i santa caparrudesa montuïrera” de l'il·lustre habitador del carrer des Racó, la fulla volandera, a la qual es referia Mingo Revulgo, no hauria arribat mai a ser la sempiterna Bona Pau. A manera d’homenatge i en motiu del número especial del seixantè aniversari provarem d'esbossar una prosopografia en aquest article.

En primer lloc cal fer esment a la tasca d’informador de l’homenatjat. En Nofre respon plenament al perfil de periodista per vocació i autodidacte que ha portat endavant una publicació des de les beceroles de la premsa forana. Aquells pioners, la majoria mestres d'escola, eren a les estones lliures redactors, editors, fotògrafs, etc. d'alguna revista local perquè els conciutadans poguessin estar informats periòdicament. Durant dècades hem vist en Nofre, màquina de retratar en mà, a la gran majoria dels actes que han tengut lloc a la vila com un personatge més de l’escena costumista que sol ser la vida de poble.

Paral·lelament a la tasca de periodista, el nostre director ha estat un gran timoner que ha menat el vaixell bonapauenc a través de les dècades. S'ha adaptat als canvis de la mar, portant la nau per derrotes segures i refugiant-la dins ports abrigats. Durant aquests anys ha sabut esquivar els esculls de la polèmica, tot i que algun cop, les mossegades d'una rabosa colorista deixin ferides males de guarir.

Per portar endavant la revista, en Nofre ha cercat durant anys redactors, col·laboradors, dibuixants i fotògrafs per a aconseguir omplir cada mes un grapat de pàgines. Però també existeixen altres feines menys visibles però imprescindibles com cercar publicitats als negocis, ajudes a les institucions, editar la revista, porta-la a impremta o coordinar que es reparteixi entre els subscriptors Sense això la Bona Pau no hagués sortit puntal cada mes durant quasi sis dècades.

Però la contribució del nostre director a la cultura montuïrera va més enllà de la transmissió escrita de l’actualitat. Els estudis locals sobre la vila no s’haurien pogut desenvolupar de la mateixa manera si no fos perquè des dels començaments fins l’actualitat han disposat d’un espai important a les pàgines de la revista. En el mateix sentit, cal destacar l’aportació d’en Nofre Arbona com a investigador en temes d’història local sobre actes de l’ajuntament, futbol, curiositats, personatges rellevants i patrimoni; entre d’altres. També és necessari posar esment en el paper de dinamitzador cultural amb el suport cap a iniciatives com el Concurs de Conte Curt de Sant Bartomeu, la publicació del llibre recopilatori Montuïrers que han deixat petjada o la posada en marxa de la col·lecció “Quaderns montuïrers”, que cada any engreixa amb un volum més la bibliografia local.

La qüestió de la llengua és igual o més important. L'any 1972, encara sota el general Franco, permeté que Joan Miralles publiqués el primer article en català a la revista i el 1981, amb el començament de la tercera època, tota la publicació ja sortí en la nostra llengua. El canvi suposà un nombre destacable de baixes de subscriptors i cal reconèixer el mèrit de mantenir-se ferm en la decisió presa. Hem d'agrair en aquest fet que la normalització lingüística a Montuïri comencés més prest i hagi avançat més que en altres indrets.

Un cop arribats en aquest aniversari cal repensar la revista perquè pugui tenir continuïtat, almenys, seixanta anys més. El fet de fitxar en Jaume Martorell com a director adjunt i que els col·laboradors assumeixin cada cop més responsabilitats és una primera passa per a assegurar l'endemà de la revista. Però hem de ser conscient de la crisi que viuen els mitjans de comunicació en paper. El món digital ha aportat una immediatesa que deixa desfasat qualsevol mitjà que no sigui diari. Per això s'haurien de saber trobar continguts amb una obsolescència menor com l’opinió, les entrevistes, els reportatges o els estudis locals. També caldria un esforç per a incorporar nous col·laboradors de totes les edats i de diferents àmbits per acostar-nos cada cop més a una revista de tots i per a tots.

Tanmateix el futur venturós que volem per a la revista no seria possible sense la tasca que ha fet i fa el nostre director Nofre Arbona. A ell li pertoca per tradició familiar el malnom de Nofre Masseno, però tantes dècades als servei dels montuirers mitjançant la revista bé es mereix el reconeixement popular de ser conegut també com en Nofre de la Bona Pau. Que per molts d’anys la puguem llegir tots plegats !

Mayol Arbona, G.(2012, gener)."Prosopografia d'en Nofre Masseno", Bona Pau, nº 707, any LX, Montuïri, 13.

Un grapat d'idees sobre el Dia dels Innocents

2011-12-10T10:58:00.001+01:00

Les persones quan ens feim grans i començam a comptar els anys per quarts de segle, adoptam el mal costum de donar consells sense que ens els hagin demanat. Si a més aquestes persones escrivim articles, la desviació molesta del caràcter pren proporcions més enllà del cercle més proper. Justament aquest és el motiu que em fa compartir amb els lectors el parer sobre l'actuació dels quintos (enguany toca els del noranta tres) cada vint-i-vuit de desembre.

El Dia dels Innocents amb les bromes pesades, els homenets de paper penjats a l'esquena i les notícies falses als mitjans de comunicació és una sortida transgressora a l'ensucrament excessiu de les festes de Nadal. Desconec per quin estrany procés una massacre d'infants perpetrada pel rei Herodes ha acabat convertint-se en el dia de les bromes. Un cop més ens trobam davant una excepció ibèrica (Spain is different) quan la resta del món, Menorca inclosa, celebra una diada semblant el primer d'abril.

A Montuïri fins fa poques dècades el dia assenyalat per a fer les quintades era la nit de Reis, amb la curiosa tradició de portar fulles de figuera de moro davant les portes de les quintes o al·lotes joves i també a Plaça abans de partir per a acomplir el servei militar. Per l'excessiu zel de l'autoritat municipal i quatre ments benpensants ja fa anys que es prohibí el costum. Una tradició que de ben segur si hagués estat recollida per algun folklorista de començaments del segle XX ara apareixeria reflectida a un costumari.

La privació provocà que s'avançassin les quintades a la nit del vint-i-set de desembre, el vespre abans del Dia dels Innocents. Al costum de deposar de fulles de figuera de moro, s'hi afegí progressivament un muntatge crític i incisiu, que treia punta sobre algun tema polèmic que havia esdevingut a la vila durant l'any i que els quintos consideraven remarcable. Els dies previs la gent especulava sobre que faria la quintada corresponent i el matí de dia vint-i-vuit de desembre miraven de passar per Plaça per a contemplar la feta. Però algun any el marcador del sentit de l'humor del nostre ajuntament degué entrar en reserva i decidí que ja n'hi havia prou que els criticassin enmig de Plaça. La reacció va ser mobilitzar la brigada municipal perquè, encara amb fosca, retirassin qualsevol rastre d'expressió esmolada dels quintos. La dinàmica es repetí una sèrie d'anys fins que els quintos deixaren de fer coses a la plaça del poble per espargir els actes vandàlics per tot el terme apropant-se a l'estil de A Clockwork Orange.

D'aquesta manera arribam a la situació actual i la pregunta que hom es fa en aquestes alçades de la pel·lícula és si l'actuació dels joves el Dia dels Innocents té sentit. Primer cal dir que tot i la desaparició, per sort ja fa temps, del servei militar, els al·lots segueixen complint devuit anys i suposa un ritu de pas prou important per a ser quintos. També s'ha de tenir en compte que el Dia dels Innocents és una festa divertida que se celebra a molts dels pobles de la rodalia i seria una llàstima afegir un nom més a la llista de tradicions montuïreres perdudes.

Per ventura una proposta de concòrdia seria que per una part els quintos es comprometessin a portar a terme una innocentada concentrada a Plaça i sense fer malbé cap dels elements patrimonials o mobiliari urbà que allà s'hi troba. A partir d'aquí tendrien llibertat per expressar de manera creativa, enginyosa i divertida allò que volguessin. Per altra banda, hi hauria d'haver la paciència estoica d'aguantar el muntatge, posem fins a migdia, per tal que tothom que vulgui pugui veure què tenen a dir els quintos d'aquell any. Una política semblant s'hauria de seguir amb les festes que necessiten una empesa com el Dia del Puig o Sant Antoni, que podrien millorar si s'aconseguís la participació dels quintos.

No voldria parèixer cap defensor de la brutor o les endemeses i confii que ningú no em denunciï al nou sistema orwellià de delació anònima per apologia de l'incivisme. Però pens que si no ens podem permetre que els joves que arriben a la majoria d'edat transgredeixin les convencions socials un cop a l'any, pot ser serà ver que estam afectats pel virus de la despersonalització que ens aboca inexorablement a esdevenir una urbanització a només vint-i-cinc minuts de Palma.

Desconec si entre els milions de lectors d'aquest article s'hi trobaran algun quinto o alguna persona que talli el bacallà. Fins les darreries d'aquest mes no sabrem com actuaran els nascuts el mil nou-cents noranta tres i les altres parts implicades. Però ara que es tornen reclamar estàtues (eqüestres), tal vegada se'n hauria d'erigir una al bon humor enmig de Plaça, perquè en els temps magres que vivim, les rialles són de les poques coses de franc que encara ens queden.

Mayol Arbona, G.(2011, desembre)."Un grapat d'idees sobre el Dia dels Innocents", Bona Pau, nº 706, any LIX, Montuïri, .

Un cop d'ull al Catàleg de Camins

2011-11-10T00:00:00.005+01:00

La confecció del Catàleg de Camins del terme de Montuïri és una bona notícia després que diferents persones i col·lectius ho hagin demanat durant anys. A la fi existeix un document recopilatori amb la majoria dels camins de la nostra contrada. Aquesta iniciativa prové del Consell de Mallorca per ajudar els ajuntaments en els dubtes que puguin sorgir en la gestió dels camins. La carpeta ha estat exposada de manera pública a la Casa de la Vila (i a la web de l'ajuntament) algunes setmanes fins el 19 d'octubre i si no hi ha hagut cap reclamació s'ha elevat automàticament a l'aprovació definitiva.

En primer lloc, entrant en el contingut del catàleg, trobam una introducció on s'explica quin procés s'ha portat a terme per a elaborar el catàleg. Aquesta dissertació engloba des de la legislació vigent sobre la titularitat pública dels camins rurals o les fonts emprades a l'hora d'identificar les vies. Resulta curiosa la relació de camins que apareixen a les fonts però que no s'han pogut documentar sobre el terreny. Aquests són camí de Son Manera de la Cigonya, camí de la Cigonya, camí de ses Quarterades, camí de ses Comes, camí d'en Jaume Mascle, camí del pou de Son Barceló, camí de ses Costes, camí de ses Vinyes, camí de la Pleta, camí de na Rafaleta, camí de la Pau, camí dels Carrarons, camí de can Blanc, camí de cas Pobres, camí des Pontet i camí de can Alcaire.

Un altre document són les fitxes dels noranta-nou camins, entre públics i privats, que s'han catalogat. En aquesta relació apareix el nom tradicional, la situació, el principi i la fi de la via i la longitud. També recull la documentació on apareix, si existeix alguna senyalització, delimitacions laterals i limitacions de pas, observacions i limitacions. Posteriorment per trams s'exposa la tipologia, el tipus de ferm, la longitud, l'amplada, el seguiment, l'estat de conservació, l'interès constructiu i els elements constructius. La fitxa acaba amb fragments de la documentació localitzada sobre la via i un mapa que localitza el camí.

La cartografia inclou deu mapes sobre diferents zones dels terme amb tots els camins catalogats, un altre mapa amb els camins públics i un tercer amb els camins amb interès excursionista o constructiu. Al catàleg s'han localitzat noranta-nou camins del terme de Montuïri. Vuitanta quatre s'han proposat que siguin inclosos dins l'Inventari de Béns Municipals, és a dir que es poden considerar públics. Hi ha tres camins: el camí de la Pau, el camí de sa Maimona i el camí de Son Maçanet o des Saig (tots tres situats al sud-oest del terme); que es recomana obrir un expedient d'investigació perquè tot i que semblen de titularitat pública, la documentació no és prou esclaridora. Per altra banda el camí vell del puig de Sant Miquel i el camí de Can Socies a Son Brondo es consideren d'interès constructiu i trenta camins més presenten interès excursionista.

Entre els camins que es recomana que siguin declarats públics n'hi ha set que es troben tancats per una barrera, paret o el camí ha desaparegut. Aquests són el començament del camí de Son Forners, el camí de Son Miró fins el camí vell de Porreres per Son Ripoll, el camí d'establidors de Mianes, el camí de Son Castanyer, el camí de Son Pocoví, el darrer tram del camí de sa Torre cap a Son Barceló i el camí de Son Vaquer de sa Pleta fins a Son Comelles.

Sens dubte es pot afirmar que la tasca feta en l'elaboració del catàleg és molt satisfactòria. Tal vegada només es podria objectar l'excessiu nombre de camins de nom conegut que no s'han pogut identificar, l'existència de massa camins amb el mateix nom o alguna nomenclatura que s'hauria de revisar. Per altra banda l'ajuntament hauria d'acceptar les recomanacions d'incloure totes les vies catalogades a les Normes Subsidiàries i iniciar l'expedient per conèixer si els tres camins esmentats són realment de titularitat pública. Una altra qüestió important seria que el consistori fes obrir els set camins que on no es pot transitar lliurament encara que s'ha demostrat que són de tots. La darrera observació és la necessitat de retolar els camins que sigui possible per tal que es pugui circular de manera més fàcil i segura dins el nostre terme.

La retolació no és un tema balder. Si tota aquesta feina feta no té un resultat pràctic sobre el territori haurà perdut gran part del sentit pel qual va ser concebuda. Hauríem de deixar de ser quasi l'únic municipi de la comarca que no té ben indicats els camins. D'aquesta manera es podrien establir rutes permanents perquè els visitants, senderistes o cicloturistes, gaudeixen dels múltiples elements del patrimoni natural i etnològic que serva el nostre terme. Esperem que així sia.

Mayol Arbona, G.(2011, novembre)."Un cop d'ull al Catàleg de Camins", Bona Pau, nº 705, any LIX, Montuïri, .

Referèndums

2011-10-07T12:15:00.000+02:00

L'article que llegireu a continuació pot semblar estantís, a hores d'ara la modificació constitucional per a establir un sostre de despesa ja és cosa feta. En som conscient. Però encara que sigui des d'una petita revista de poble, no vull a deixar passar l'oportunitat per posar en paper algunes idees sobre democràcia, referèndums i capacitat de decisió dels ciutadans.

Els fets són ben clars. A les acaballes de l'estiu els dos grans partits espanyols s'han posat d'acord per acceptar les directrius dels mercats i les institucions econòmiques (a qui ningú ha votat) i canviar la Constitució. No entrarem en la pèrdua de capacitat d'intervenció de l'Estat que comporta la mesura, ni en la hipocresia que suposa predicar trenta anys a favor de la validesa del consens de la Transició i carregar-se'l en quinze dies. Però sí que m'agradaria deturar-me en la qüestió de la no convocatòria d'un referèndum per conèixer si els ciutadans, titulars teòrics de la sobirania, estan d'acord o no en què les administracions no puguin gastar més del que tenen.

Des de bon començament cal deixar les coses clares. La democràcia participativa no és plantar una tenda d'acampada a la primera plaça ample que es trobi o votar de manera compulsiva en assemblees fins a l'extenuació física. Però en canvi l'exercici d'una democràcia directa és aquella on els ciutadans trien els governants, tenen capacitat per decidir si volen o no els projectes més destacats i, més important encara, remoure del càrrec els polítics que han decepcionat a la majoria dels votants. Per tant els referèndums són una eina útil i infrautilitzada al nostre país per conèixer quina és l'opinió del poble.

Les consultes sobre diversos temes són habituals a països con els EUA o la Confederació Helvètica amb una tradició democràtica centenària. Allà, al costat de les eleccions que pertoquen es celebren una munió de referèndums sobre qüestions molt diferents, d'aquesta manera la veu dels ciutadans és nítida i inapel·lable. En canvi a les democràcies de panfonteta es considera que “los referendums los carga el diablo” i en conseqüència ens mantenen en un estat de minoria d'edat política com si visquéssim en un despotisme il·lustrat global (governar pel poble però sense el poble).

Per ventura també hem volgut començar la casa per la teulada. Després del període de la Transició Democràtica només s'han celebrat el referèndum camaleònic sobre l'OTAN i el de la Constitució Europea que finalment no va servir per a res. Pot ser ens hauríem d'avesar primer a ser consultats sobre coses més petites, més quotidianes i de carrer. Així, tal vegada, lluny del gran debat del mitjans de comunicació, aprendríem que vol dir disposar del poder de les urnes.

Els admiradors dels progressos de la II República recordaran la polèmica que s'encetà en aquell temps a Montuïri sobre si era convenient construir una nova escola i assumir la important despesa que suposava. El consistori del moment decidí convocar una consulta perquè els ciutadans, com a beneficiaris i sufraganis de l'obra, poguessin triar quina era l'opció preferida. La construcció s'aprovà, encara gaudim d'un edifici projectat per l'arquitecte Guillem Forteza i ja fa dècades rebatejat amb el nom del batle impulsor Joan Mas i Verd.

Però tornant a la qüestió dels referèndums i la capacitat de decisió: algú s'imagina què hauria ocorregut si les darreres polèmiques locals haguessin passat per una consulta? El tancament al trànsit rodat del centre del poble (carrers Major, des Pujol i Plaça) hauria rebut el suport de la majoria dels votants? O si ens haguessin deixat elegir on anaven tots els doblers invertits a l'Ecomuseu el destí seria el mateix? Ja és ben clar que és un exercici de política ficció, però cal plantejar-se de tan en tan cabòries com aquestes per ser conscient de les decisions que es prenen per nosaltres i que ens afecten directament.

Un cop dit això ja intuesc darrera la roca els arguments que es poden llançar, com una pedrada, contra les idees exposades més amunt. Uns seran els puristes de la democràcia parlamentària defensors que amb les eleccions cada quatre anys ja n'hi ha prou per sentir-se representats. Però tal vegada no volen veure la degradació d'un sistema on el vot roman quasi segrestat per quadriennis. El altres són els paladins de l'estalvi públic que consideren una tudada celebrar més eleccions i referèndums d'allò que es considera estrictament necessari. Si la democràcia són tan les formes com el fons no s'hauria de posar preu a la capacitat d'exercir la voluntat general perquè sinó arribarem a la conclusió que una dictadura surt més barata i això escarrufa.

Fins aquí la geniada. Entenc els qui no han passat del primer paràgraf, deman perdó als avorrits i agraesc la constància als qui han arribat aquí sense fer cap badall. El mes que ve promet fer-lo més mengívol. Mentrestant esperaré que els lectors siguin benèvols a l'hora de referendar (o no) aquest escrit.

Mayol Arbona, G.(2011, octubre)."Referèndums", Bona Pau, nº 704, any LIX, Montuïri, 5.

Allò que no cremà la traca final

2011-09-09T00:00:00.001+02:00

Fins fa pocs anys la depressió post Sant Bartomeu era un fet constatable. La fi d'uns dies en els quals la mollor normal de la vila es transforma en festa on els cossiers i dimoni comanden, deixava pas a unes setmanes buides en què la sensació que sumàvem un any més en el nostre compte vital es feia evident. Però ara les coses són una mica diferents. Els actes organitzats s'allarguen fins els primers dies de setembre, hem descobert que hi ha festes de poble més enllà de dia 25 d'agost i molta gent ja demana les vacances a les acaballes de l'estiu per poder gaudir de més tranquil·litat. Per tant la traca final ja no és aquella pira sacrificial on cremen les transgressions fetes durant les festes. Alguns records del passat Sant Bartomeu 2011 que han sobreviscut dins la memòria és justament allò que volem deixar per escrit en aquest article.

En les festes d'enguany s'ha produït un fet curiós, l'expectació en el ball dels cossiers s'ha centrat més en dia 15 d'agost que en els dies tradicionalment més rellevants del dissabte i el dia de Sant Bartomeu. Pel que sembla la Mare de Déu d'Agost i Sant Bartomeu havien estat antigament dues festes separades que s'haurien ajuntat progressivament. En aquesta fusió el dia de l'Assumpció quedà com la festa pobre, entesa com una volta menor dels cossiers i quasi un entrenament preparatori pels dies 23 i 24 d'agost. Però el temps en què els balladors sortien vestits de paisà, no es muntava el cadafal i no acudia cap colla de xeremiers han quedat en el passat. Des de fa dues dècades la festa de la Mare de Déu d'Agost s'ha consolidat com l'obertura de les festes patronals i fins i tot enguany s'ha recuperat un ball exclusiu i propi d'aquest dia, Gentil Senyora, davant la també restablerta talla de la Mare de Déu Adormida

Segurament seria exagerat que en el programa d'actes de l'any que ve hi aparegués “Festes de la Mare de Déu d'Agost i Sant Bartomeu” (pot ser amb un lacònic “Festes d'Agost” n'hi hauria prou). Però hem de ser conscients de les voltes que dona la vida. Una celebració de gran importància fins el segle XIX, havia entrat en una profunda decadència el segle passat i torna ressorgir modificada a començaments de la vint-i-unena centúria.

A les passades celebracions patronals també hem redescobert una societat civil a Montuïri que semblava adormida. Tot d'una que rebérem el programa de festes es va poder constatar que bona part de l'organització de les activitats ha recaigut sobre les entitats de la vila. Entre la bona tasca de totes les associacions m'agradaria destacar la feta per la delegació a la vila de l'Obra Cultural Balear que han arribat a posar en marxa fins a sis actes en menys d'un mes. L'agost començà amb una vetlada literària d'obra pròpia on descobrirem alguns autors de la vila. Poc després s'encetà el cicle “Coneix el patrimoni” amb tres conferències sobre peces que es troben a l'església. Gràcies a les xerrades hem après que l'antic retaule major va ser un dels més admirats de Mallorca al segle XVI, hem conegut esglaiats que no s'han pogut localitzar les bacinetes de les confraries quan fa un mig any hi eren o hem sabut qui és l'autor de la custòdia que s'empra per la festa del Corpus Christi.

Però si hi ha una activitat organitzada per l'OCB que hagi aconseguit mobilitzar una part important del poble ha estat el lipdub “Montuïri m'agrada”. El taller de cartells previ celebrat a sa Quintana ja va ser una activitat de carrer i amb implicació de diferents generacions com les que ja no es recordaven a la vila. Tanmateix l'explosió de festa arribà l'horabaixa del divendres dia 19. La gran majoria dels grups organitzats del nostre poble pogueren demostrar al vídeo quines són les forces vives de la societat montuïrera amb un ambient divertit, fresc i festiu. Sense oblidar tampoc la reivindicació de la identitat pròpia de Montuïri i Mallorca forjada durant quasi vuit-cents anys mitjançant la llengua catalana com element central de la nostra cultura.

Hi ha més records que no ha aconseguit cremar la traca final però tampoc és qüestió de fer-ne una relació exhaustiva. Només esmentarem que alguna gent s'ha sentit orfe sense la Banda de Música a la revetla, però la magnífica iniciativa “Quatre pobles, una banda” va compensar-ho en escreix. Més inexplicable ha estat que s'avencés la posada de les banderes abans del dia de la Mare de Déu (i no el dilluns de la festa) i que quasi ningú va sentir repicar les campanes com era preceptiu.

Festes passades, porcelles menjades. Ja només queden onze mesos per tornar a veure sortir els cossiers i el dimoni. Justament que siguin tan poques les aparicions fa que els montuïrers esperem amb més delit encara veure els colors verd, groc i vermell dels cossiers; l'estampat de la falda de la dama i el negre de les banyes del dimoni. Els més nostàlgics poden acudir al Youtube per gaudir de la dansa durant tot l'any. Però ja els advertesc que l'olor d'alfabeguera mesclada amb la calor de l'agost i el toc del tamborino que resplendeix dins el pit són sensacions que, per sort, Google encara no ens pot proporcionar.

Mayol Arbona, G.(2011, setembre)."Allò que no cremà la traca final",Bona Pau, nº 703, any LIX, Montuïri.

10 metres per veure una bona correguda

2011-08-03T12:14:00.000+02:00

Cada cosa a son temps i a l'estiu cigales. Som al mes d'agost i toca parlar de cossiers i dimoni. Fa alguns mesos vaig llegir una entrevista al musicòleg Francesc Vicens (autor de llibres com El cant de la Sibil·la a Mallorca o Diguem visca Sant Antoni!) en la qual deia: “els cossiers de Montuïri, per Sant Bartomeu, ja pareixen un San Fermín”. L'afirmació és dura i precisament per això mereix, al manco, una breu reflexió sobre les corregudes a les nostres festes.

Hem de convenir que part de raó té a l'hora de formular aquesta sentència. Si l'origen del ball itinerant dels cossiers l'hem d'anar a cercar en un cercavila o una processó d'un poble en festes, en les darreres dècades, salvant totes les distàncies, les voltes de dia dia 15 i dia 23 han pres trets d'encierro pamplonès. El fet no ens hauria d'escandalitzar, és un episodi més de l'evolució natural que fa la festa conjuntament amb la societat i com tot porta coses positives i d'altres millorables.

Segurament l'origen de les encalçades del dimoni l'hem de cercar dins les llicències que es permeten durant les festes. Possiblement els més petits alterarien el ball dels cossiers i el dimoni per amonestar-los els encalçaria amb les escorretjades. Fins el darrer terç del segle passat el dimoni només encalçava els infants que el provocaven fent-li sonar el picarol. En canvi els jovençans no participaven en aquests jocs infantils, però sí que corrien en les carreres del cós, precedent de les actuals corregudes de joies del dilluns de Sant Bartomeu el matí, perquè aquestes disposaven d'algun premi que sempre venia bé en temps de necessitat.

Actualment l'ordre sembla haver-se trabucat. Ara en les corregudes de joies només hi participen de preadolescents per avall. La caiguda de la mitjana d'edat en aquesta activitat la representen els infants que just han après a caminar que fan dues passes acompanyats pels pares i el dimoni darrera darrera que ha de fer esforços per no avançar-los.

Per altra banda davant el dimoni hi corren adolescents, els quintos, jovençans i, en la baixada més espectacular del Pujol, alguns que ja no tornaran a complir els vint-i-cinc. La presència dels al·lots es troba molt lluny dels cossiers i dimoni i quasi sempre acaben essent víctimes de les falses per fer lloc. En bona part la sanferminització ha fet conegudes les festes del nostre poble arreu de Mallorca i n'ha assegurat el predicament entre els joves. Però algunes de les conseqüències negatives que comporta són la massificació de gent que impedeix els balls, les camisetes suades que s'acosten perillosament als vestits dels cossiers (per exemple la falda de la dama és única) o la gent que travessa entre les autoritats quan sonen els Mocadors. En poques paraules, una certa pèrdua del sentit ritual de la festa.

Aquesta dessacralització dels cossiers i dimoni, no em referesc a l'element religiós, s'accentua encara més en les persones que ens venen de fora. Per molts d'aquests visitants més joves Sant Bartomeu es redueix a l'alcohol i un dimoni que pega amb uns cossiers destinats a ser simples acompanyats. Els montuïrers que estimam la festa hem de combatre això amb pedagogia per tal que actituds com aquestes no s'instal·lin a la vila. Una bona iniciativa va ser el ban que publicà l'ajuntament l'any passat, però que desgraciadament passà desapercebut per la majoria de la gent.

La defensa de la festa l'hem de fer els mateixos montuïrers des de dues vessants. La primera és conèixer cada cop més i millor tot allò relacionat amb les figures dels cossiers i el dimoni, així s'evitaria que els mateixos de la vila caiguessin en conductes incíviques i es podria fer veure més bé als externs quin és el sentit de la festa. La segona hauria de ser una actitud activa i vigilant dels montuïrers pel bon desenvolupament de la volta amb el compromís de recriminar o explicar les coses quan sigui necessari a les persones que alternin el normal discórrer de la festa. Només coneixent i defensant la festa podrem conservar-la i difondre.

Montuïri no és Pamplona, ni Sant Bartomeu és Sant Fermí (encara que els dos moriren màrtirs). Per sort ni Ernest Hemingway ni Orson Welles s'enamoraren de les nostres festes i ara no hem d'esquivar nord-americans i australians pels carrers de la vila que de ben segur entorpirien encara més les corregudes. Malgrat això les festes de Montuïri es troben assetjades per alguns perills que convendria reflexionar i debatre per tal que poguem seguir gaudint de 10 metres per veure una bona correguda.

Mayol Arbona, G.(2011,agost)."10 metres per veure una bona correguda", Bona Pau, nº 702, any LIX, Montuïri, 6.

Radiografia d'una revetla

2011-07-01T00:00:00.000+02:00

L'estiu ja és aquí, ens porta la calor i la basca que s'aferren al cos i dificulten les activitats intel·lectuals entre elles escriure articles. Per això, i emulant les programacions estivals de televisió, aquest mes presentam un article de temporada: parlarem de revetles (alguns de manera errònia les anomenen verbenes). Sense cap ànim de frivolitzar ni acusar els joves de menfotisme, voldríem fer una breu descripció, amb un toc d'ironia, d'allò que són aquestes festes, merescudes després d'estudiar o fer feina (aquells que en tenen) durant tot l'any.

Saber a quina revetla s'ha d'anar a l'estiu pot ser una decisió complicada. El procés sol començar una setmana abans quan s'intenta pensar a quina revetla es va acudir l'any passat i si va pagar la pena anar-hi. Els factors que actuen a l'hora de prendre la decisió són diversos. El primer és la proximitat a la vila (en aquest cas Algaida, Lloret i Sant Joan guanyen per sobre les altres), el segon és el conjunt musical que sona (els Horris Kamoi mouen gent però varien poc el repertori) i el tercer la gent coneguda que hi ha possibilitats de topar (per allò bo i per allò dolent).

Un cop aclarit on es vol passar el vespre, com hem vist no és una tasca fàcil, el segon nivell és esbrinar com s'hi va. Els més joves solen acudir a l'ajuda dels pares o germans grans, però els més granats discuteixen per qui ha de conduir i per tant abstenir-se de beure aquell vespre. Generalment després d'estires i arronses hi ha algú que se sacrifica, però es coneixen casos de grups d'amics que no han partit enlloc perquè ningú volia menar. Llavors arriba el moment en el qual els experts en camins i dreceres per arribar a un poble extern sense passar per rotondes compareixen per aportar la seva opinió. Les lliçons de geografia mallorquina que s'aprenen anant de revetles són impagables.

Després de sortejar rotondes i rectificacions per haver-se errat de carretera, s'arriba al lloc de destí. A continuació comença la recerca d'aparcament dins un poble desconegut on les direccions prohibides i els carrers estrets són la norma, per després estacionar el cotxe a un lloc que cal recordar a l'hora de retornar. En moltes ocasions els aparcaments són a les rodalies del nucli i apareix la dificultat de trobar l'indret on es celebra la bauxa. Si no existeixen coneixements infusos del poble en festes, la millor manera d'arribar-hi és seguir l'estratègia d'Ulisses. Això vol dir provar d'endevinar d'on prové la música llunyana com els cants de sirenes que sentia l'heroi d'Ítaca. D'aquesta manera a poc a poc ens acostarem a la plaça, el poliesportiu o les escoles corresponents on s'ha pensat passar la nit i matinada

El primer pensament un cop s'arriba al lloc de la festa és situar-se dins l'enton. Si és la primera ocasió que es visita el poble en festes, la sensació es pot semblar a fer port per primera vegada a una ciutat desconeguda. Trobar l'escenari i la barra on es ven el beure és bàsic per saber-se moure entre la pista de ball i la zona d'avituallament. També és força típic voler trobar amb la mirada alguna persona coneguda, especialment montuïrers. Contactar amb gent de la vila a fora poble sempre et pot salvar de quedar tirat quan ja clareja si els companys de viatge t'han abandonat. No hi ha millor manera de trobar montuïrers que dirigir-se a la barra.

Si s'arriba prest a la revetla hi ha moltes possibilitats de topar un primer conjunt musical destinat a les generacions més madures. Les persones d'aquesta edat han practicat tot l'any ball de saló o en línia per demostrar a la resta dels conciutadans els avenços que han fet. Poc després toca el plat fort i que en teoria ha de dur gent de fora per fer més animada la revetla. Sempre hi algun conjunt de moda i des de fa alguns anys són els Horris Kamoi, tot i que n'hi ha d'altres com els Pirates Pirats, els Pelucon Flowes o els sempiterns Tumbet de Solfa. Per concloure pugen a l'escenari uns músics que tenen la important responsabilitat de fer aguantar la gent fins que el sol mostri els primers raigs.

Les revetles són un formiguer de gent coneguda i desconeguda. Així i tot hi ha la sensació de sempre trobar-se les mateixes persones, especialment als pobles del Pla de Mallorca. Aquest tipus de festes són propícies per a conèixer gent nova, topar-se persones que valia més evitar, ajuntar parelles o desfer-les. Els llocs per intercanviar una conversa són diversos, però l'indret més curiós sol ser aquell on cal anar per necessitat.

Així com avança la nit, queden només aquells més fidels i la confiança i desinhibició fan que la revetla esdevingui més distesa. En un moment determinat, el cel comença a clarejar i també clareja la pista de ball on només queden els incombustibles que encara no es repengen a la barra tot comentant la jugada. Com si no vol la cosa ja és hora de retirar-se cap a casa amb l'odissea que sol suposar trobar un altre cop el cotxe. El camí de tornada passa entre controls de carretera i sebel·lins que s'aixequen d'enmig de la carretera. El conductor, que aquell vespre li ha tocat la responsabilitat de no beure, s'ha de mantenir ben despert mentre la resta dormen amb una tranquil·litat que només es trenca en el cas d'haver de fer una aturada tècnica.

Un cops arribats a la vila, i si encara hi ha humor, es pot rematar la nit (o matinada) anant a berenar a algun cafè. En aquest moment es troben en el mateix local persones que van a fer feina, caçadors i revetlers que tornen de marxa. Després ja només queda colgar-se i dormir.

Aquesta és d'una manera breu el decurs d'un vespre de revetles. Tal vegada hom pensarà que són llocs de perdició i mala vida. Però entre tots els entreteniments nocturns, les revetles d'estiu són aquells que atreuen més gent de la Part Forana que cerca passar-s'ho bé, de manera tranquil·la i sense problemes. Des d'aquí només cal recomanar precaució amb el vehicle i moderació en general perquè tots puguem gaudir d'un bon estiu.

Mayol Arbona, G.(2011, juliol)."Radiografia d'una revetla", Bona Pau, nº 701, any LIX, Montuïri.

No hi va haver #acampamontuiri als Graons

2011-06-01T08:04:00.006+02:00

Els joves de Montuïri no varen acampar als Graons demanant una reforma del sistema polític per fer-lo més participatiu i una sobirania popular per sobre d'interessos econòmics. Però això no vol dir que els ciutadans que han adquirit la majoria d'edat des de fa poc, o són a punt de fer-ho, vegin amb indiferència el moviment juvenil que va recórrer l'estat les darreries del mes passat. Un grup de jovençans de la vila acudiren a la manifestació del 15M a Ciutat i encara foren més aquells que seguiren amb molta atenció les notícies sobre els esdeveniments.

El nostre poble no és prolífic en manifestacions o expressions públiques de rebuig. En els darrers quaranta anys només comptam dues manifestacions: una els anys 70 contra el tancament de l'explanada del puig de Sant Miquel i l'altre l'any 2003 contra la Guerra d'Iraq. Fins i tot la campanya que iniciaren algunes persones contra el tancament al trànsit rodat del centre de la vila, es pot considerar de baixa intensitat.

Però les coses canvien. Per molt que sigui un argument prou manejat, les xarxes socials a través d'Internet, com Twitter o Facebook (aquest darrer amb més acceptació entre els montuïrers), són elements de comunicació ràpida i d'expansió entre gran part de la població jove. Per posar només dos exemples ocorreguts a la vila, les reivindicacions per un local jove o per la millora del manteniment del pavelló del Revolt començaren mitjançant les xarxes socials.

Tampoc s'hauria d'oblidar del paper dels joves en la passada campanya i eleccions municipals. Possiblement mai havia hagut tants candidats i tan joves en les diferents llistes electorals que es presentaren als comicis. També hi va haver un grup importants de voluntaris en les diferents formacions polítiques amb d'esperança d'aportar un granet d'arena pel projecte que creien millor.

Tot plegat és un avís a navegants sobre el futur de l'anomenada “democràcia virtual”. La intercomunicació instantània a través de mitjans electrònics no portarà automàticament una regeneració de la vida política. Però sí que fomenta un debat interessant sobre les formes de fer política i de governar amb un llenguatge proper i que fa atractiu el tema pels més joves. La principal conseqüència és la facilitat amb la qual una petita espira pot encendre un gran foc si les condicions objectives ho permeten. Ja no és necessari el contacte físic directe entre persones amb pensaments i objectius similars perquè interactuïn, dissenyin i portin a terme accions concretes per fer realitat els projectes.

La dinàmica descrita també hauria de tenir un desenvolupament a la vila. Si bé la població de Montuïri es pot considerar encara poc digitalitzada, la incorporació de persones adultes al món virtual és cada cop més freqüent per l'atracció que suposen les possibilitats d'Internet. Així doncs, les reivindicacions, les opinions i les polèmiques cada cop disposaran d'una vessant més important a la xarxa que es combinarà amb les xerrades de cafè o de sobretaula.

Dins les protestes o el malestar dels joves, i entre aquests trobam els montuïrers, hi ha una part important de conflicte generacional. L'etern mite d'Èdip on cal matar el pare com a ritus de pas per poder considerar-se una persona gran . Al nostre país, la situació d'envelliment de la població marca diversos camps de la vida pública i entre ells la decisió política. Els joves tenen la sensació que un grup important de la població decideix sobre el seu futur sense tenir en compte les conseqüències que se'n poden derivar. Tot i que la realitat sigui diferent, la idea és força generalitzada i com ja hem dit els pensaments per la xarxa volen.

Tot plegat s'uneix a un atur juvenil que frega el 50 %, una situació econòmica que obscureix qualsevol oportunitat de futur i un sistema polític pensat més per una nounada democràcia als anys 70 del segle passat que per un sistema representatiu i de llibertats del segle XXI. Malauradament hi ha el perill d'un esclafit social si no es prenen les mesures adequades. Una acampada a una plaça no pot modificar una constitució, però un sistema no pot donar l'esquena als ciutadans més joves.

Però tornem a la vila. Els joves de Montuïri no acamparen als Graons però anaren a votar i ompliren els col·legis electorals a l'hora del recompte esperant saber qui havia guanyat. Els joves no donen l'esquena a la política, però com cada generació volen fer-la a la seva manera. Ara cal saber si se'ls donarà l'oportunitat.

Mayol Arbona, G.(2011, juny)."No hi va haver #acampamontuiri als Graons", Bona Pau, nº 700, any LIX, Montuïri,

Flaire electoral a Montuïri

2011-04-28T22:29:00.004+02:00

En el moment que aquest número de la Bona Pau arribi als seus lectors ja es coneixeran totes les candidatures, alguns punts del programa i ens encaminarem cap a la campanya electoral. L'explosió de cartells, pancartes, voltes pel poble demanat el vot i mítings, ens abocarà inexorablement fins el dia que els amants del tòpics anomenen “la festa de la democràcia”. És a dir la jornada electoral del diumenge 22 de maig de 2011.

Tradicionalment els votants montuïrers s'han comportat amb una fidelitat extraordinària amb les preferències electorals. Fins al punt que des de mitjans anys vuitanta del segle passat no hi ha hagut cap transferència de vots significativa entre els partits del govern i de l'oposició. Per tot això fa 24 anys que no es produeix alternança dins l'ajuntament.

Ara fa just quatre anys les cròniques que analitzaven el panorama preelectoral del nostre poble denunciaven el pilot automàtic en el qual s'havia instal·lat la política montuïrera. El fet es confirmà amb la cinquena majoria absoluta del Partit Popular que governa des de 1987. Però hem de convenir que la situació d'enguany presenta algunes diferències. Passant per sobre dels canvis de candidats o de sigles, hi ha una sensació de transcendència que sura per la vila.

En primer lloc ningú pot fugir de la crisi general que viu en el darrers temps l'estat espanyol. En moments com aquests les preocupacions per la supervivència diària passen per sobre dels debats partidistes que es poden arribar a considerar frívols. Però en una època de trànsit i de canvi, el pensament sol enlairar-se cap a les generacions següents i s'actua pensant a llarg termini.

Una altra de les qüestions que de ben segur marcaran la campanya (ja veurem si els resultats) és haver tancat al trànsit rodat el carrer Major i Plaça. En el seu moment va suscitar una polèmica com les que ja no es recordaven. Tal vegada les persones que es considerin agreujades miraran amb lupa els programes electorals per saber que diuen sobre el tema. Però fins el vespre del tercer cap de setmana de maig no sabrem si realment ha pesat a l'hora d'anar a votar.

Cal no menystenir la importància dels nous votants tan si són joves que han arribat a la majoria d'edat com els residents estrangers que viuen entre nosaltres. Tal vegada el pes d'aquest darrer grup no serà tan determinant com s'havia previst en el moment d'aprovar la llei que els donava dret a vot però és necessari fixar-s'hi. Tampoc s'hauria de caure en conclusions apriorístiques sobre la intenció de vot d'un grup de ciutadans que com la resta l'exerciran amb les pressions i interessos habituals de qualsevol comicis.

Tanmateix la gran pregunta és com vota la gent. En aquest sentit trobaríem dues gran opcions: el vot ideològic i el vot crític. El primer sol sospesar poc els interessos i circumstàncies del moment perquè ja té el vot decidit i per tant no necessita reflexionar. Si aquest tipus de vot presenta un pes rellevant sol ajudar a perpetuar algun grup polític en el poder. Per altra banda trobam el vot crític que posa dins una balança quins han estat els encerts i els erros del govern sortint, per posteriorment actuar en conseqüència a l'hora d'anar a introduir la papereta. Aquest sector, també anomenats molts cops indecisos, són el que generalment determinen les eleccions i fan canviar de cantó les majories.

Així és la democràcia representativa que gaudim. Cada quatre anys ens criden a les urnes amb la responsabilitat de triar qui ens haurà de governar (i per tant servir) durant la propera legislatura. L'acte de votar serà més o menys conscient, però després ja no s'hi valen laments. Els trens per la decisió política només passen periòdicament i per tant s'ha de tenir ben clar a quin es puja perquè el viatge fins la propera estació es pot fer llarg.

Per acabar no em deixaré anar per les frases fetes sobre la importància de la participació o la responsabilitat del vot. En primer lloc perquè a un poble com Montuïri, on la política es viu de manera tan intensa, les ganes d'anar a votar se suposen. Però també perquè en les condicions actuals és compleix l'adagi que diu que els pobles tenen els governs que es mereixen. Només afegiré una metàfora sobre la democràcia que vaig sentir ja fa temps per la ràdio. La democràcia seria com una possessió on les terres i les cases (Montuïri) són d'uns senyors (els ciutadans) que les lloguen a uns arrendataris (els polítics). Cada quatre anys els propietaris tornen per decidir com ho han fet els llogaters i si poden continuar o n'han d'entrar uns altres. En definitiva, el 22 de maig ens toca passar comptes.

Mayol Arbona, G.(2011, maig)." Flaire electoral", Bona Pau, nº 699, any LIX, Montuïri,

El batle del Puig: una figura històrica

2011-04-03T11:10:00.004+02:00

Foto J. Socies

El Dia del Puig, malgrat la seva actual decadència, ha estat considerat durant dècades la segona festa més important de Montuïri darrera la de Sant Bartomeu. Aquest pancaritat celebrat la tercera festa de Pasqua, presenta al nostre poble una sèrie de particularitats que el fan especial, entre elles el càrrec de batle del Puig. Tot i la rellevància de la figura són ben poques les notícies trobades sobre el seu origen i evolució. Per tot això hem pensat que seria interessant portar a terme una petita investigació per treure a la llum la seva història.

Els orígens

La figura esmentada va lligada des del començament a la relació de la Universitat de Montuïri (després de 1716 anomenat ajuntament) i el puig de Sant Miquel. Sembla que a partir del segle XVI els jurats del nostre poble prengueren sota la seva protecció l'oratori i les terres^¹. La festa del Puig es troba documentada almenys des del 1691 quan els montuïrers pujaven al turó després de Pasqua i també el dia de Sant Miquel^².

Tradicionalment s'ha relacionat la figura del batle del Puig amb el regidor de l'ajuntament encarregat de tenir cura de l'oratori de la Mare de Déu de la Bona Pau i el seu entorn^³. No sabem exactament quan es creà el càrrec però de ben segur que el 1782 va ser un any important. Sorgí un conflicte entre el rector de la parròquia i els regidors de l'ajuntament pel nomenament del donat que havia d'habitar el cim, conrar la tanca de la Mare de Déu i conservar l'esglesiola. L'Audiència dictà que un regidor i el rector tendrien cura del Puig i portarien els comptes de les almoines i captes^⁴.

Per tant el batle del Puig era un regidor que exercia el càrrec d'obrer de l'ermita amb les tasques d'administrar el puig de Sant Miquel, gestionar les donacions i també d'organitzar la tercera festa de Pasqua o Festa del Puig. El seu nomenament, com el de les altres obreries, es feia per la Cinquagesma i es triaven dos obrers (durant gran part del segle XIX era habitual que fossin de can Rei i de can Comelles)^⁵.

El títol de “batle” com a denominació popular s'ha de relacionar amb les accepcions que tenia aquesta paraula a l'Antic Règim. L'Alcover-Moll recull: batle general, batle reial, batle dels cóps, batle de sac, batle dels molins, batle de s'aigo, batle de barri, batle des béns, batle de ses ovelles, batle de ses orelles, batle d'encorralar, batle des ball o batle des gitanos.

De batle del Puig a batle del Dia del Puig

El 1870 tot canvià per la subhasta de les terres del puig de Sant Miquel seguint les lleis de desamortització de béns comunals dictades pel ministre Madoz el 1855. El poble i l'Ajuntament de Montuïri perderen la propietat i per tant la figura de batle del Puig s'hagué de modificar. A partir de 1872 els obrers desaparegueren i en el seu lloc es nomenaren, just abans de la Setmana Santa, dos regidors encarregats exclusivament d'organitzar la tercera festa de Pasqua^⁶. El batle del Puig es va mantenir però s'adaptà a les noves circumstàncies imposades des de fora, ja no era un càrrec de tot l'any sinó que es concentrava en un sol dia.

No és fàcil conèixer quin era el paper del batle del Puig a part d'organitzar la festa a les darreries del segle XIX. Devia participar a la processó que partia de ben matí des del poble cantant la lletania de tots els sants i portant la Mare de Déu, i un cop al cim sabem que oferia un refresc^⁷.

El 1890 és el darrer cop que apareix a les actes de l'Ajuntament de Montuïri alguna referència a l'encarregat d'organitzar la Festa del Puig^⁸. A partir de llavors el silenci i la confusió sobre aquesta figura dura algunes dècades.

La transformació en un càrrec honorífic

Entre 1890 i els anys de la dictadura franquista la trajectòria del batle del Puig és desconeguda. Les poques coses que coneixem amb certesa són que els darrers temps del segle XIX era l'encarregat d'organitzar la festa i a la segona meitat del segle passat ja era un càrrec honorífic. Per tant en aquesta forquilla de temps es produeix la transformació de la figura encara que no coneixem el procés exacte.

Així i tot podem dir que a començaments del segle XX, en plena lluita entre liberals i conservadors, el conflicte fins i tot arribà a la Festa del Puig. Algunes informacions orals, que no s'han pogut contrastar amb fonts escrites, afirmen que un any s'elegí com a batle del Puig un regidor liberal a l'oposició. Però els liberals havien decidit celebrar el pancaritat a s'Hostalet (al terme d'Algaida), per no compartir el puig de Sant Miquel amb els conservadors que ostentaven el govern municipal. Quan aquests ho saberen reuniren el plenari el mateix Dia del Puig per nomenar un nou batle d'entre els regidors conservadors. La feta degué ser sonada, i malgrat que a les actes de l'ajuntament no hi trobam res, fins fa poques dècades encara se sentien gloses al·ludint al fet:

Sense banderes ni sants

feren una processó

tota era de protestants

gent de forca i presó

Oh, Verge de s'Hostalet

com no féreu un miracle,

com va caure madó “Baca”

davall es carratonet^⁹

Posteriorment els liberals comandaren dins la Casa de la Vila i sembla que durant aquell període les autoritats municipals no participaven a les celebracions catòliques. El 1916 els conservadors tornaren al govern de l'ajuntament i instaren a recuperar la tradició d'assistir a les funcions religioses i profanes de Rams, Setmana Santa i Pasqua^¹⁰, però no s'esmenta explícitament la Festa del Puig.

Durant la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República no s'ha trobat cap referència al batle o la Festa del Puig. Als primers temps del Franquisme hi ha una al·lusió per la qual el consistori sufragava les festes de Setmana Santa, Pasqua i del Puig de Sant Miquel. Però enlloc apareix el batle^¹¹.

A la resta d'anys de la dictadura són escasses les actes de l'ajuntament on apareguin les festes i no apareix mai el batle del Puig. Però per les fonts orals sabem que el càrrec era honorífic, exercit per algun regidor, generalment tinents de batle, i solien repetir durant anys com si fos vitalici ^¹².

De la Transició Democràtica fins a l'actualitat

El retorn de la democràcia als ajuntaments el 1979 suposà una certa alternança en l'elecció del batle del Puig entre regidors del govern i l'oposició^¹³. Però poc després s'optà perquè fossin només regidors de l'oposició qui exercissin el càrrec.

Tan sols existeix una excepció l'any 1990 quan Miquel Ramonell Castellà renuncià al seu nomenament a favor de la regidora del govern Rosa Nicolau Pocoví^¹⁴. Seria per tant la primera dona en la història que fou batlessa del Puig.

El 1993 després de més de dos-cents anys no es nomenà un regidor com a batle del Puig. En el seu lloc es va homenatjar amb el càrrec al notari Mateu Oliver Verd “de Meià”. A partir de llavors i fins a l'actualitat es tria cada any una persona que hagi prestat serveis al poble de manera desinteressada.

Consideracions finals

El sistema actual ha portat avantatges però també alguns qüestions a revisar. En les aportacions positives cal destacar la democratització del càrrec, l'homenatge que suposa a una persona de Montuïri i la rellevància que d'ençà ha pres la figura. Però per altra banda hi ha el perill de confondre una institució d'origen centenari amb un simple alcalde por un día i la decisió dels partits polítics pot desvirtuar-lo amb interessos electoralistes.

Desconeixem si hi hagué continuïtat en el càrrec o bé a algú se li acudí recuperar la figura durant segle XX a partir de referències històriques. La institució que ens ha arribat sembla més una reinterpretació moderna sobre la denominació popular de “batle des Puig” que no l'evolució ininterrompuda de l'obrer o l'encarregat d'organitzar la festa. Però malauradament no tenim prou dades per decantar-nos per cap opció.

Sigui com sigui, el batle del Puig és del pocs aspectes que encara conserva un bri l'esplendor d'una festa deslluïda des de fa alguns anys. El càrrec ha patit nombroses modificacions des de que en tenim notícia per primera vegada. Per tant, no ens hauria de fer por introduir algun canvi que conservi les essències però també millori l'estatus de la figura. El futur ha de lligar-se forçosament a la revitalització del Dia del Puig perquè de bon de veres torni a ser la segona festa més important del calendari montuirer.

1Verger, C.(2001). Montuïri, passatges d'història. s.XIII-XIX, Ajuntament de Montuïri. Palma.

2Mas, G.(1990, desembre). “A les darreries del segle XVII Franciscans al Puig de Sant Miquel”, Bona Pau, 444, 2.

3Munar, G.(1991, abril).” Història del Santuari de la Mare de Déu de la Bona Pau (V). El Santuari del Puig sota la protecció dels jurats”, Bona Pau, Montuïri.

4Verger, C.(2001). op.cit.

5Arxiu Municipal de Montuïri (AMM). Llibre d'actes 38, 13 de maig de 1821.

6AMM. Llibre d'actes 48, 31 de març de 1872.

7 Verger, B.(1993,agost). “Les festes de Pasqua i d'Es Puig, un altre temps”, Bona Pau, 2.

8AMM. Llibre d'actes 52, 26 d'abril de 1890

9 Miralles, J.(1995). Un poble, un temps, Miquel Font Editor, Palma i Bona Pau (1993, agost).

10AMM. Llibre d'actes 74, 9 d'abril de 1916.

11AMM. Llibre d'actes 89, 3 d'abril de 1944.

12Entrevista a Mateu Oliver Verd “de Meià” Bona Pau (1993,abril)

13AMM. Llibre d'actes 98, 25 de març de 1980. Aquest és el primer cop que apareix la denomicació “batle del Puig” a la documentació i Bona Pau (1983, maig)

14Bona Pau (1990, febrer)

Mayol Arbona, G.(2011, abril)." El batle del Puig: una figura històrica", Bona Pau, nº 698, any LIX, Montuïri.

Dues nissagues il·lustres de Montuïri

2011-03-19T12:38:00.003+01:00

Escuts de la família Miralles de Tagamanent i Socies de Tagamanent. La primera succeí a la segona. Totes dues tenien la posada al carrer Major.

Les Jornades d'Estudis Locals i el futur de la investigació a Montuïri

2011-03-08T23:38:00.004+01:00

Les Primeres Jornades d'Estudis Locals, celebrades el novembre de 2008, per fi han estat publicades. La presentació tengué lloc el 12 de febrer a l'església amb la intervenció de Joana Maria Palou, Miquel J. Deyà, Cristian Riuhete, Joan Miralles, el batle Jaume Bauçà i el sots-signant. Les conferències i el llibre que recull les conclusions s'han definit com una de les fites culturals més importants dels darrers anys al nostre poble. Sens dubte a partir d'ara, una persona que vulgui estudiar qualsevol caire de Montuïri haurà d'acudir de manera forçosa a la publicació per a llegir les aportacions que feren ponents i comunicants. L'èxit final s'ha d'agrair als investigadors participants, al Comitè Organitzador, als curadors de l'edició, a l'Ajuntament de Montuïri, a l'Institut d'Estudis Baleàrics i al públic oient que acudí a les Escoles i a la presentació del llibre.

Un cop tancat el cicle de la primera edició de les jornades s'obri un nou període en la investigació sobre temes relatius a Montuïri. La primera qüestió que s'hauria de posar damunt la taula és la conveniència i possibilitat d'una segona edició per tal de donar continuïtat al model. En la presentació del volum es donà per bona una periodicitat trianual i per tant enguany seria el moment de la celebració. Si deixam de banda la precipitació que suposaria organitzar unes jornades amb tan poc temps, el principal escull és garantir la publicació de les actes. Qualsevol projecte per portar endavant una nova edició de l'esdeveniment ha d'assegurar-se que les conclusions veuran la llum en forma de llibre. Si bé les presentacions de ponències i comunicacions ja suposa una aportació destacada en forma de conferències, és en el text on s'expressen de manera més ordenada les idees i es desplega l'aparell científic que legitima la investigació. Per tant la continuïtat de les jornades és del tot desitjable sempre quan hi hagi possibilitat de permanència de les investigacions en forma de publicació tal i com ha ocorregut a la primera edició.

Però també hi ha altres vies, el mateix dia de la cloenda de les jornades Joan Miralles i Monserrat llançà la possibilitat de confeccionar una enciclopèdia sobre Montuïri i posteriorment hom ha apuntat projectes en la mateixa línia. La proposta que es féu a les Escoles sembla que giraria entorn de diversos camps temàtics com persones, lloc i fets, d'entre d'altres. S'aprofitarien els coneixements ja existents per a compilar tot el saber sobre el poble. El projecte sembla definir un horitzó interessant que requeriria una planificació de la tasca, una organització eficient i sobretot un equip de persones interdisciplinar per a treballar les veus dels diferents aspectes a recollir.

En el llibre presentat el mes passat també hi ha una proposta ben engrescador de Joana Gomila sobre el patrimoni moble. La idea seria la formació d'un museu imaginari amb les diferents col·leccions d'objectes que existien a Montuïri per tal de mostrar i donar-les a conèixer. Per portar-ho a terme s'organitzaria cada any, coincidint amb alguna festivitat, una exposició diferent sobre un tema determinat amb el dipòsit temporal de les peces per part dels propietaris. El projecte també preveu incloure aspectes relacionats amb els objectes, organitzar activitats complementàries o fins i tot confeccionar un catàleg per a deixar constància de la mostra. Hem de convenir que la possibilitat de fer-ho realitat és força seductora i amb l'avantatge que no requereix cap gran desplegament humà ni material. Per altra banda centraria l'atenció en el patrimoni moble montuïrer, fins ara poc valorat i que s'ha aconseguit conservar gràcies al zel de les famílies propietaris.

Una altra qüestió que tal vegada ajudaria a impulsar els estudis locals a la vila seria la formació d'un grup permanent d'investigadors que de manera anual tractarien un tema senzill acordat prèviament. L'organització de persones interessades a l'entorn d'un projecte comú suposaria concentrar els esforços per abocar més coneixement sobre la realitat montuïrera. No cal anar massa lluny per trobar exemples en els quals emmirallar-se, encara i que sempre convé confeccionar un model propi que s'adapti a les característiques del nostre poble. Molts cops s'ha dit que Montuïri mai havia comptat amb tantes persones amb títol universitari o bé amb prou formació per realitzar aportacions de qualitat per a conèixer millor la vila. Pot ser seria necessària una certa coordinació entre les persones que de manera voluntària i fruit del seu interès acordessin mútuament dedicar les estones lliures a investigar un tema des de diferents caires per concloure un resultat concret.

Una vegada esbossades algunes idees sense cap altra intenció més que informar els lectors sobre possibles camins a recórrer en el futur, hauríem de provar respondre la pregunta: serveix d'alguna cosa tot això? Rotundament sí. En primer lloc hi ha l'esperit per a saber més sobre la mateixa terra. Però sobretot, el coneixement de la realitat passada i present és necessari per a poder resoldre qüestions que sorgeixen quan es viu a un poble amb més de 700 anys d'història i en un terme municipal amb quasi quatre mil anys de presència humana. El patrimoni material (moble i immoble) i immaterial afecta a qüestions tan quotidianes com la reforma d'una casa, un projecte d'obra pública o la introducció de canvis en tradicions nostrades. Només mitjançant la documentació i anàlisi d'aquest patrimoni podrem aportar llum sobre què conservar i com fer-ho per no perdre l'essència de poble de la qual tots estam ben orgullosos. Tanmateix només la conscienciació efectiva d'una majoria permetrà evitar desaparicions irreversibles i en aquesta tasca la investigació i la difusió hi tenen molt a dir.

Mayol Arbona, G.(2011, març)." Les Jornades d'Estudis Locals i el futur de la investigació a Montuïri", Bona Pau, nº 697, any LIX, Montuïri.

L’activitat de la delegació de l’Obra Cultural Balear l’any 2010

2011-03-02T22:51:00.004+01:00

La nostra vila en els darrers quaranta anys ha comptat amb diverses entitats dedicades a la dinamització cultural en diferents etapes. Als anys 70 del segle passat l’existència d’una delegació de l’Obra Cultural Balear (OCB) va trencar amb la mollor de les darreries del franquisme i va situar-nos com a capdavanters no tan sols dels pobles de la rodalia sinó fins i tot de Mallorca. Però a la dècada posterior per diversos motius va entrar en decadència fins a desaparèixer. Poc a poc el Patronat de Música va prendre el testimoni en l’organització d’activitats però la seva liquidació forçosa, mai prou plorada, del 2005 va esmorteir de nou el panorama cultural montuïrer. És per mor d’això que la reactivació de la delegació de l’OCB el maig de 2008 i la trajectòria de dinamització que ha portat a terme des de llavors han suposat un nou impuls al fet cultural a la vila.

La delegació montuirera forma part de l’entitat fundada el 1962 sota l’empenta de Francesc de Borja Moll i que amb el temps s’ha consolidat com l’associació cívica més important en la defensa de la llengua i cultura de Mallorca. Presenta una estructura de delegacions que l’estén per bona part dels municipis de l’illa i a molts editen publicacions locals. Per tant, aquesta doble estructura permet per una part portar a terme activitats que responguin als interessos del mateix poble i per l’altra integrar-se en les campanyes en xarxa que periòdicament emprèn l’OCB.

L’any 2010 ha estat dels més prolífics per a la delegació de Montuïri. El mes de març es celebrà el Cafè per la Llengua, una activitat que es feia en xarxa amb diferents delegacions i entitats L’acte, que es celebrà al Molí d'en Perons, va consistir en una animada tertúlia sobre la situació de la llengua catalana a Mallorca, en el transcurs de la qual davant una tassa de cafè s’expressaren opinions de tots els caires. També hi participaren alguns nous montuïrers d’origen magrebí que explicaren les seves experiències i integració dins la societat d’acollida mitjançant l’aprenentatge del català. Comptà amb la presència del coordinador de l'Obra Tomeu Martí.

Per l’abril s’organitzà l’arribada del Correllengua a Montuïri i la presentació del primer volum de “Dones Republicanes” de Margalida Capellà. Aquest darrer acte fou força emotiu i comptà amb l’actuació de la Banda de Música que va interpretar diverses peces al·lusives als valors de la llibertat i la democràcia.

El reconegut poeta català Antoni Clapés va venir a presentar-nos la seva obra el mes de juliol. Explicà els quatre pilars sobre els quals reposa la seva poesia, el silenci, la llum, el no-res i la poesia mateixa. Durant l'acte també llegí algunes de seves composicions

Però si hi ha una activitat que va marcar l’any de la delegació de l’OCB varen ser les Vetlades Literàries coordinades per en Joan Miralles Monserrat. Foren cinc vetlades de juliol a octubre en les quals es combinava una presentació sobre el moviment poètic per part d’un professor de la UIB i posteriorment un recital de poemes. La poesia romàntica, costumista, modernista, de l’Escola Mallorquina i de la Generació dels 50 es va poder gaudir a la fresca a diferents indrets de la vila. L’èxit d’assistència va ser notori a totes les convocatòries i en Lluís Servera Sitjar en donà compte des de les pàgines de Bona Pau.

La celebració de la Diada de Mallorca tancà l’any. La coral “Tenim Cantera”, formada en bona part per ciutadans estrangers, vengué a Montuïri per interpretar composicions renaixentistes i polifòniques a capel·la. També va ser llegit el manifest que cada any es confecciona per a l’ocasió. La delegació tanca l'any 2010 amb l'organització de deu actes, quasi un per mes.

Però la vida segueix i tot just havent encetant el 2011, el dia del Reis es celebrà un recital del cantautor Damià Oliver. El jove pollencí llicenciat en Belles Arts oferí un concert intimista només acompanyat de guitarra per a interpretar les seves composicions en anglès i català. Els baixos de la Casa de la Vila eren plens i amb forta presència de gent jove, fet destacable quan en moltes ocasions se'n lamenta l'absència en actes culturals.

Però poder executar el calendari d'activitats que s'ha esmentat no és una empresa fàcil. Les associacions de Montuïri topen de manera general almanco amb tres dificultats. Per una banda desestacionalitzar les seves activitats perquè no es concentrin només entorn a les festes de Sant Bartomeu i l'altra trobar gent compromesa amb la tasca de l'entitat i que posteriorment la resta del poble respongui. Sembla que la delegació de l'OCB fins ara ha sabut sortejar aquests esculls. Els actes s'han organitzat durant tot l'any i han estat pocs els mesos sense activitat. Aquesta periodicitat ha aconseguit reunir un nombrós grup de persones que ha omplit l'aforament en la majoria dels esdeveniments.

Sense por a errar-se es podria dir que la delegació de l'OCB ha estat l'entitat cultural més activa a la vila durant l'any 2010. Esperem que enguany segueixi de la mateixa manera, per tal que el fet cultural a Montuïri no defalleixi.

Mayol Arbona, G.(2011, febrer). "L'activitat de la delegació de l'Obra Cultural Balear l'any 2010," Bona Pau, nª 696, any LIX, Montuïri.

FestiMAC: el concert del dissabte de la Fira

2011-03-01T22:09:00.002+01:00

Massa cops les activitats culturals i de les associacions del nostre poble passen desapercebudes perquè se'n fa poca difusió cap a la resta dels ciutadans. Un bon exemple ocorregué fa algunes setmanes dins un cafè de la vila quan vaig sentir unes persones que xerraven sobre la fira de Porreres i el concert que s'havia organitzat el dissabte abans. Varen arribar a la conclusió que era una iniciativa ben reeixida, però llàstima que a Montuïri mai s'organitzés res semblant. Segurament aquestes persones no coneixien que des de fa tres anys el MAC-Juvenil (Montuïri Associació Cultural Juvenil) organitza un concert el dissabte de la Fira de la Perdiu anomenat FestiMAC. Per provar d'esmenar una mica la situació parlarem sobre aquest concert.

L'estiu de 2007 un grup de joves va decidir reviscolar l'associació fundada quatre anys abans i que havia romàs sense activitat durant algun temps. Uns dels primers objectius va ser celebrar un concert el dissabte de la fira i des de bon començament hi va haver consens a l'hora d'anomenar-lo: FestiMAC. La idea era rendir homenatge al concert que havia organitzat el MAC-Juvenil en la seva primera etapa quan cercaven finançament per publicar la revista Mac de Torrent.

La voluntat de celebrar un concert de música el dissabte de la vila a la plaça Vella respon a diversos objectius que el MAC-Juvenil persegueix des de la seva fundació. El primer és dinamitzar culturalment i socialment la joventut de Montuïri, l'organització de qualsevol activitat lúdica en aquest sentit ajuda a sortir de la monotonia i fer poble plegats els joves i no tan joves. Una altre seria fomentar les festes tradicionals i col•laborar-hi. Sant Bartomeu és una festa que no necessita promoció, però d'altres com la Fira requerien una empesa des del punt de vista de la participació juvenil. Una fita que també vol assolir l'associació és conscienciar els joves de la realitat lingüística per tal de fomentar l’ús del català, i no hi ha millor manera que amb música per a passar-ho bé. El darrer objectiu seria tornar a la vida un lloc tan emblemàtic com la plaça Vella. L'antiga plaça de la Carnisseria és un dels indrets urbans més pintorescs de la vila però des de fa alguns anys s'ha convertit en un simple aparcament. Per això el MAC-Juvenil, recordant els foguerons i torrades dels Darrers Dies dels anys 90, decidiren celebrar allà el FestiMAC.

Enguany s'organitzava la quarta edició i hi eren convidats els grups Eixut, Indigest's i Sa Sini Band. Els Eixut encetaren el vespre amb la seva música en català i reivindicativa. Tot just quan començaren a sonar es reuniren els primers espectadors que a poc a poc varen anar augmentant amb la presència de força seguidors incondicionals del conjunt. El plat fort del vespre arribà amb el grup montuïrer Indigest's. La banda formada per en Toni Martorell Roqueta, Biel Jaume Ferrer Bil, Tomeu Nicolau Llegat i Jorge García (de Palma); va oferir un variat de clàssics del rock i pop. Per acabar varen pujar a l'escenari el grup santjoaner Sa Sini Band que ja ha esdevingut un habitual dels concerts a la vila La vetlada anà derivant cap a una mezcolanza de músics que finalitzà amb un reviure inèdit dels mítics conjunt montuïrers No en sabem i Mal t'ho fessin.

L'èxit de l'esdeveniment no hauria estat possible sense la col·laboració de diverses instàncies. Aquestes són l'Ajuntament de Montuïri, Ca na Poeta, el Consell de Mallorca i el Consell de la Joventut de les Illes Balears. També cal destacar el jove montuïrer que llegà temporalment la seva bateria pel concert. Els veïnats de la plaça Vella mereixen una menció especial per la paciència i comprensió davant la pertorbació per una nit de la seva habitual tranquil·litat. L'agraïment més important ha d'anar de manera forçosa per les desenes de persones que sota la serena i arrambats al foc gaudiren d'una nit divertida i col·laboraren amb l'associació. Només cal encoratjar al MAC-Juvenil perquè segueixi dinamitzant la joventut del poble i de retruc tot Montuïri. Que sigui per molts d'anys.

Mayol Arbona G.(2011, gener). "FestiMAc: el concet del dissabte de la Fira", Bona Pau, nº 695, any LIX, Montuïri.

Onofre Cerdà Gomila. Un montuirer enmig de la Primera Guerra Mundial

2011-02-28T12:33:00.005+01:00

En principi, resultaria difícil relacionar la Primera Guerra Mundial amb Montuïri. L'anomenada Gran Guerra sembla un fet històric deslligat de la realitat de la vila en aquells moments. Però si gratam un poc, ens trobam amb un montuirer que va viure de prop els horrors de la guerra. Aquest és Onofre Cerdà.

N'Onofre Cerdà Gomila nasqué a Montuïri el vuit de febrer de 1883, era fill de Miquel Cerdà Bauzà “Ferrerico” i na Magdalena Gomila Tous “Rua”^¹. La seva família vivia al número 11 de la plaça Vella, tenia un germà gran de nom Joan i dos més petits, Joana i Miquel (aquest darrer seria conegut amb el temps com en Miquel “Lloret”). La seva ocupació era la de jornalers i per tant treballaven a fora vila^².

En algun moment indeterminat entre 1906 i 1914, Onofre Cerdà deixà Montuïri i Mallorca per buscar una vida millor com emigrant. Sabem que el 1914 es trobava a la ciutat de Lieja (Bèlgica) treballant com a dependent a una botiga de queviures. Aquest establiment comercial, de nom Aux jardins de Valence, es trobava situat a la plaça de la Universitat i era propietat d'Antoni Oliver Rullan, de Sóller.

La Primera Guerra Mundial sorprengué Onofre Cerdà quan es trobava a Lieja. L'assassinat de l'hereu de la corona austre-hongaresa precipità l'enfrontament d'Alemanya i Àustria-Hongria contra França, el Regne Unit i Rússia. A començaments d'agost de 1914 les tropes alemanyes entraven a Bèlgica i el dia 5 posaven setge a Lieja. La ciutat caigué el 16 d'agost a mans de l'exèrcit alemany^³.

El propietari de l'establiment, Antoni Oliver, i els seus dependents Jaume Oliver Rullan (germà de l'anterior), Joan Mora Ferrer també de Sóller, Jaume Llabrés Bestard d'Establiments i Josep Niell de Sineu abandonaren la ciutat per mor de la situació bèl·lica que es vivia. Però el dia 20 d'agost decidiren tornar a Lieja. Aquella mateixa nit, un escamot de soldats alemanys assaltaren el celler d'una casa propera, s'engataren i dispararen a l'aire. Un altre grup de tropes germàniques que eren aprop, es pensaren que era un atac enemic i feren sortir els veïns de la illeta de cases. Entre ells es trobaven els cinc mallorquins que foren separats de les dones i els nins. A la matinada, foren afusellats secretament^⁴.

Però sortosament, el montuïrer Onofre Cerdà no es trobava a la ciutat quan es produïren els fets. Alguns dies abans havia sol·licitat permís per absentar-se, i per tant la casualitat el salvà d'una mort segura com la dels seus companys. A causa de l'estat de guerra que vivia Europa, les notícies que arribaren a Mallorca eren molt confoses. Mentre que alguns testimonis asseguraven que el grup de mallorquins havia estat assassinats, d'altres defensaven que havien estat confosos amb russos i deportats a Alemanya. Fins i tot s'arribà a donar per mort Onofre Cerdà.

El nostra compatriota passà des de Bèlgica a Londres^⁵i el 4 de novembre arribava a Palma procedent de Barcelona. El diari de la ciutat comtal, La Vanguardia, ho relatà de la següent manera:

“De provincias Los fusilados de Lieja.-Un testigo Palma 4, 10 noche Procedentes de Barcelona, llegaron diez mallorquines residentes en Lieja y Bruselas y naturales de Montuïri, Sineu, Llorito y Esporlas. Uno de ellos, Onofre Cerdá, era empleado de la frutería de Oliver, de Lieja que pasó por muerto. Libróse de la muerte porque varios días antes de los sucesos había solicitado permiso para ausentarse. Este sujeto, en seguida de llegar, marchóse á su pueblo y por esto todavía los periodistas no han podido interrogarle.[...]” ^⁶

Posteriorment els periodistes el pogueren entrevistar i aquest declarà que es trobava fora de Lieja quan es produïren els fets i que s'assabentà de l'assassinat un cop va tornar a la ciutat. A l'Ajuntament de Lieja va poder veure una fotografia dels cossos dels mallorquins feta pel batle. També va relatar les circumstàncies en què s'havien produït els fets, que coincidien amb la versió que havien donat altres testimonis arribats de Bèlgica^⁷. Afegí que la viuda del comerciant afusellat, Antoni Oliver, no es torbaria a arribar a l'illa^⁸.

El governador civil de les Illes Balears s'interessà pel cas i reclamà el testimoni d'Onofre Cerdà, el diari ciutadà La Almudaina se'n féu ressò:

“[es parla de la fotografia que també veié un altre testimoni, Magí Marquès]...reconoció al Jaime y Antonio Oliver vecinos de Sóller y a un tal Llabrés vecino de Establiments y el Rafael [Marquès,que també testimoni] a un tal Niell vecino de Sineu, añadiendo que el mallorquín Mora que también dicen que falleció fué reconocido por Onofre Cerdá, también regresado a Palma. El señor Gobernador nos dijo que había ordenado al Alcalde de Montuïri de donde es vecino Cerdá que tambien le tomara declaración[...]^⁹.

La vida d'Onofre Cerdà després de 1914 és una incògnita. No ha estat localitzat als padrons de població municipals posteriors, ni tampoc els seus parents de la vila ens han pogut aportar cap notícia sobre la seva existència. Tanmateix és comprensible, si tenim en compte que han passat més de noranta anys des de que ocorregueren els fets. Tal vegada abandonà un altre cop Mallorca i perdés per sempre el contacte. Malgrat tot, hem pensat que seria interessat posar per escrit l'aventura d'aquest paisà nostre que, cercant una vida millor a l'estranger, esdevingué testimoni involuntari d'una guerra sense precedents.

1AMM. Padró de 1906.

2AMM. Registre Civil. Naixements 1881-1883.

3BLASCO IBÀÑEZ, V (1914-1919). Historia de la guerra europea de 1914. Segon Tom. Prometeo Sociedad Editorial, València.

4QUETGLES CIFRE, A. (2009). Els sollerics durant la Gran Guerra (1914-1918) dins III Jornades d'Estudis Locals de Sóller, Ajuntament de Sóller.

5La Correpondencia Española 05/11/1914, 3.

6La Vanguardia 05/11/1914, 12.

7La Vanguardia 06/11/1914, 12.

8La Correpondencia Española 05/11/1914, 3.

9La Almudaina 11/11/1914, 1.

Mayol Arbona G.(2010, novembre). "Un montuirer enmig de la Primera Guerra Mundial", Bona Pau nº 693, LVIII, Montuïri.

Nova etapa

2011-02-27T19:49:00.005+01:00

Després d'un nou abandó del blog, la vergonya m'obliga a reprendre una versió descafeïnada d'aquest quadern de notes a la xarxa. La meva intenció és publicar aquí els textos que de manera regular o intermitent redact per alguns publicacions periodiques. Ja sé que no és el mateix d'abans i que se'm pot acusar de mandrós, però val més això que la inactivitat que hi havia fins ara. No descart amb el temps tornar a posar per escrit els meus pensaments a través d'aquest mitjà. Ja ho veurem.

El pensador d'Aragó

2010-09-19T21:15:00.008+02:00

Les necrològiques mai són agradables d'escriure, encara que es converteixin en elegies. Aquest post no vol ser ni una cosa ni l'altra. Simplement aspira a convertir-se en una peça més de l'homenatge que en forma de mosaic es ret aquests dies al traspassat José Antonio Laborteda. Sé que puc caure en l'elogi fàcil i oportunista sobre una persona que ja no es troba en nosaltres. Provaré de no caure en aquest error, tan sols aplacar les ganes d'escriure sobre un personatge a conèixer, recordar i sobretot tenir present.

Per provar d'arribar a l'alçada de l'homenatge que es mereix Laborteda hem de mirar més enllà de la seva vessant mediàtica. Les actuacions a les dues legislatures que fou diputat al Congrés dels Diputats per la Chunta Aragonesista són només una part de la seva trajectòria admirable. Sí, jo admir en José Antonio Laborteda. Un intel·lectual d'esquerres, compromès amb els valors de transformació social i al mateix temps arrelat amb una força titànica a un país, com ell deia, que és Aragó. Massa cops des dels nacionalismes de primera línia, es mira amb menyspreu aquells sense una trajectòria tan majoritària Però si caminam cap a l'Europa dels pobles, tots s'han de tenir en compte.

També admir Laborteda perquè la seva vessant d'intel·lectual compromès va lligada amb l'èxit popular. Aquesta coalició és ben pocs vista i tal vegada sigui una dels seus mèrits més importants. La senzillesa i l'honradesa que demostrà amb la pràctica més que amb els discurs, són segur elements que l'ajudaren a ser estimat entre la gent.

Per acabar vull citar el commovedor "Canto a la libertad": También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que empujarla para que pueda ser. Empeguem tots doncs.

Els reis gonelles

2010-09-12T21:21:00.003+02:00

Tot i que l'Edat Mitjana no és l'època que més m'ha interessat durant la meva formació, m'agrada. Per això em veig amb coratge d'escriure aquest post. Tot i que sé el perill existent que d'altres persones més sabudes que jo em corregeixin.

D'ençà fa deu anys, cada 12 de setembre vivim una exaltació del reis de la Casa de Mallorca per sobre la resta de monarques que han tengut aquestes terres des de 1229. No entraré en els motius polítics d'on neix la suposada diada de Mallorca i la intenció que s'hi amagada darrera. Però vull posar els punts sobre les is en algunes qüestions.

Regne de Mallorca vs Regne Privatiu de Mallorca

Dins la confusió que ens porta la celebració d'aquesta diada, trobam la restricció del títol de rei de Mallorca, únicament a Jaume II, Sanç I i Jaume III. El regne de Mallorca com entitat jurídica va néixer de facto el 31 de desembre de 1229, amb la caiguda de Madina Mayurqa, i de iure l'1 de març de 1230 amb l'atorgament de la Carta de Privilegis i Franqueses. A partir d'aquell moment, el llavors rei d'Aragó i comte de Barcelona, Jaume I el Conqueridor, va esdevenir el primer rei del regne de Mallorca.

Posteriorment, i deixant de banda els problemes testamentaris del Conqueridor, Jaume II es va convertir en el segon rei de Mallorca (1276). Però poc després de la seva coronació va acceptar, per la força o no, ser vassall del seu germà Pere II el Gran, llavors rei d'Aragó, de València i comte de Barcelona. A partir d'aquell moment, el regne va passar a ser privatiu, és a dir possessió del rei Jaume II encara que aquest tenia per senyor el seu germà Pere.

Després de totes les peripècies que patí el regne, i sobretot els seus sobirans, el 1347 va ser reincorporat a la Corona d'Aragó per Pere III el Cerimoniós. Llavors va desaparèixer el regne privatiu, però de cap manera el Regne de Mallorca. Aquesta entitat jurídica va continuar viva dins la confederació catalanoaragonesa i després dins la Monarquia Hispànica fins els Decrets de Nova Planta de 1715. Per tant Ferran el Catòlic, Carles I o Felip II, entre d'altres, varen ser reis de Mallorca.

El reis gonelles

Un dia, un bon amic, es va referir als reis privatius de Mallorca com "els reis gonelles". Aquesta afirmació, totalment anacrònica, transpira la imatge que s'ha volgut crear d'uns reis "nostres". No hem de caure en la projecció dels clixés liberals de sobirania nacional en plena edat mitjana. Ni Jaume I era catalanista, ni Jaume III era gonella. Tan sols monarques que defensaves els seus privilegis i possessions. La preocupació pels súbdits era molt més com pagadors d'impostos i creadors de riquesa (les dues coses van lligades) que com a membres d'una o altra nació cultural.

En resum, la suposada diada de dia 12 de setembre no tan sols és falsa, sinó també innecessària. Durant més de 700 anys el poble de Mallorca ha provat d'auto-reafirmar-se, amb més o menys fortuna, en la diada del 31 de desembre. Com va dir el medievalista Antoni Mas, la partida de naixement del poble del que som part i hereus. Les hores baixes que actualment viu la festa, només és una prova que la goma que esborra la consciència nacional, diria fins i tot insular, ha fet ferida.

Peckinpah, el lirisme de la violència decadent

2010-09-03T18:39:00.003+02:00

Encara que no siguin sinceres ni creïbles torn demanar disculpes per només haver escrit un sol post en tot el mes d'agost. Coses de l'estiu. Tot d'una torn a entrar en matèria perquè la pols que aixecaré corrent cap al tema d'avui amagarà les vergonyes de la peresa d'escriure.

El dissabte dels Darrers Dies i desfressat de xeic àrab, em parlaren ,al costat d'un fogueró, d'en Sam Peckinpah. Record que just en arribar a casa vaig haver d'escriure al Google una aproximació del que pensava haver sentit de viva veu. Després de l'aproximació fílmica d'aquest estiu (no us penseu que he perdut del tot el temps) em consider, modestament, capacitat per escriure quatre ralles sobre el director.

Un admirador de westerns, i d'altres gèneres, no pot deixar de veure almenys mitja dotzena de films de Peckinpah. . Els seus començaments just al final de l'època daurada del gènere de l'oest ja prefiguraven el gust per la violència entesa com context d'uns personatges ja vells i amb un passat obscur (The Deadly Companions, 1961 o Ride to High Country, 1962). La decadència del gènere provoca un agreujament i paral·lelament als spaghetti westerns proposa la sangonosa The Wild Bunch (1969) o la més divertida The Ballad of Cable Hogue (1970). Per culminar amb la imprescindible i farcida de lirisme, sense embafar, Pat Garret and Billy The Kid (1973).

Fora del Llunyà Oest també trobam la prescindible, sí costa dir-ho, The Killer Elite (1975); l'angoixant però magnífica Straw Dogs (1971); una sorprenent però amb un ritme vertiginós Bring me the Head of Alfredo García (1974) i una pel·lícula bèl·lica fora dels motlles habituals Cross of Iron (1977).

Pels no iniciats els recoman que es fixin en una curiositat. A quasi totes les pel·lícules d'en Peckinpah hi apareixen nins jugant i rient al carrer. Un flash d'esperança entre la commoció d'un món que va semblar embogir a partir dels anys seixanta.

Sé que em puc fer pesat, però reiter el meu lament. Conec els bons directors massa tard.

Itàlia o l'Opera buffa

2010-08-05T22:33:00.007+02:00

Déu faci que cap italià llegeixi aquest blog, però la seva situació política és més divertida que qualsevol pel·lícula còmica. Sé que em podreu retreure que els polítics del país transalpí juguen amb el destí de milions de persones. Però si m'acceptau la frivolitat us diré: jo vull ser italià.

Quan encara no ens havíem recuperat del xampany i la mortadel·la que els diputats dretans tragueren a la cambra després de fer caure el govern del professor Prodi, ara ens surt l'honarable Fini. Un home que té com a referent il Duce Mussolini i que va començar en política sota l'etiqueta de postfeixista, ara s'aixeca com l'únic bastió de respecte a l'estat de dret en una situació on la corrupció pud tant que la sentiríem des de aquí si no fos que prou tenim amb la nostra.

Però obrint el pla veim que l'escenari és dessolador. El centre-esquerra del PD encara no s'ha recuperat de l'esclat que patí Walter Veltroni i la multiplicació d'opció polítiques ens sembla interessantíssim pels observadors però no permet governar un país normal. Ara pensau Itàlia. I per què guanya Berlusconi? Per la recent experiència que he tengut amb representants del poble italià és ben fàcil, si ell s'ha fet ric ens ho farà a nosaltres.

Trencant la meva objecció de llegir El País he trobat aquest article ben interessant on exposa que la merla blanca que pot salvar l'esquerra és el governador de Pulla Nichi Vendola. Oh sorpresa ! Un comunista, gay i declarat catolic. Només em resta afegir: Viva Italia ! Viva Claudia Cardinale !

L'esperit de les minories

2010-07-12T01:23:00.003+02:00

Aquests dies d'idolatria esfèrica m'he topat per casualitat, digueu-me malalt, amb una cita de José Antonio Primo de Rivera. El fundador de la Falange afirmava: [...]La libertad no puede vivir sin el amparo de un principio fuerte, permanente. Cuando los principios cambian con los vaivenes de la opinión, sólo hay libertad para los acordes con la mayoría. Las minorías están llamadas a sufrir y callar[...] . Tot plegat m'ha abocat a la reflexió sobre l'esperit que impulsa a les persones a esdevenir una minoria conscient i els camins que pot prendre aquesta actitud.

Sempre és difícil formar part d'una minoria, molt més encara si la majoria disposa de tota una superestructura a favor del seu pensament quasi únic. Just per això, valor les persones que de manera crítica decideixen abandonar l'avinguda per anar per un carreró més estret. Les conviccions pròpies han de ser molt fermes per no deixar-se arrossegar per la massa que s'apunta a l'èxit sols per no quedar arraconada. Nogensmenys, no oblidem mai que les majories d'avui varen ser minories ahir i l'endemà les minories poden créixer fins que deixen de ser-ho.

Però entre les actituds minoritàries o esperit de minoria existeix una diferència molt clara. Per una part, aquelles persones que són conscients de pertànyer a la minoria però tenen la voluntat de ser més i, per altra banda, la gent que se sent còmode dins la capelleta i no té cap intenció de deixar-hi entrà ningú. Per esbrinar quin dels dos casos tenim al davant no es poden refiar mai del discurs, car és sempre la pràctica el que mostra el llautó de les persones.

Perquè un dels perill de la minoria és caure en l'autocomplaença de la superioritat moral amb la idea assentada que la majoria està errada i no hi ha res a fer. En altres ocasions és un grup reduït l'únic que du la llum dreta dins la foscor on han decidit viure tota la resta. En definitiva, el més sa és viure sabent a quines minories es pertany com a individu i conservant la visió global que permeti aprofitar les oportunitats d'esdevenir majoria.

L'Holocaust com excusa

2010-05-31T15:52:00.006+02:00

Fa alguns mesos vaig salvar un grapat de llibres procedents de l'expurgació d'una biblioteca. Entre aquests hi havia La nació i la mort de la historiadora israeliana Idith Zertal. Justament la setmana que l'he acabat, reapareix als mitjans de comunicació l'etern conflicte del Pròxim Orient per un incident mortal entre la marina israeliana i una flota d'ajuda humanitària turca.

La tesi del llibre es basa en la utilització política de l'Holocaust o la Xoà per part de l'estat d'Israel des d'abans de la seva creació fins els nostres dies. L'autora assenyala un culpable, el primer ministre David Ben Gurion (a la foto) i els còmplices, el Mapai , partit laborista i sionista.

Els exemples comencen amb la falsa identificació com a sionistes dels resistents contra els nazis dels guetos, l'abandó del vaixell Exodus 1947 i dels supervivents que portava quan va convenir políticament, la identificació dels àrabs com a nazis, el procés contra Eichmann, el perill d'un nou Holocaust a la Guerra dels Sis Dies, la manca d'unes fronteres clares i fins i tot en l'assassinat del primer ministre Itskhaq Rabín.

El text de Zertal s'allunya del tot de qualsevol pretensió revisionista en la qüestió de la Xoà. Més aviat vol ser una introspecció dins la societat israeliana per saber el perquè el projecte sionista laïc i amb voluntat defensiva, esdevé imbuït de fervor religiós i militarment ofensiu. Aquesta utilització política, segons l'autora, no deixa comprendre la magnitud del drama humà que suposà la Solució Final.

See you another life, brother !

2010-05-25T20:42:00.006+02:00

Aquest post hauria de portar de títol "De gran m'agradaria ser en Benjamin Linus" però existeix el perill que algunes persones es formin una mala opinió de mi. Em sabria greu que pensassin que de gran vull ser un manipulador, assassí, genocida, roba infants i doctor en Història Moderna. Per evitar això em limitaré a afegir-me al cor de veus decepcionades amb la fi que els guionistes han pensat per a Lost.

Jo m'esperava un final que podíem anomenar cientificotècnic on tot tengués una explicació racional, tal vegada relacionada amb l'electromagnetisme. Durant els capítols l'element sobre natural o fantàstic no es deixa veure clarament i només s'insinuava amb la possibilitat que tot pogués entendre's físicament. Tampoc vull deixar passar l'oportunitat per emetre la meva teoria sobre dues possibles mostres d'intertextualitat. No se semblen massa les històries d'en Jacob i el seu germà (tal vegada el podríem anomenar en Fumat com el mul) a la d'en Ròmul i en Rem? La manera de trametre el càrrec de protector de l'illa no us recorda massa a la Cena?

S'ha acabat la sèrie de la dècada i ha deixat una caterva de frases mítics dignes de recordar. En aquesta matèria el millor sense dubte és en John Ford "Sawyer", un caça fortunes càustic gràcies a la seva gran afició a la lectura. Per això si he començat amb una frase del darrer capítol, acabaré amb una altra: Well, doc, how about you come down off the mountain top and tell us what the hell the burning bush had to say for itself?

La SER s'immola

2010-05-13T21:52:00.007+02:00

Hom s'exclamaria de la increïble capacitat que té el capitalisme per a caminar cap a la seva destrucció. Aquesta setmana n'hem viscut un episodi a petita escala quan la SER es troba a punt expulsar el director de Carrusel Deportivo, Paco González, que concentra el major percentatge de publicitat a la cadena. El motiu? Poca cosa, només ha exercit la seva llibertat d'expressió, judicialment reconeguda, de dir fill de puta al cap.

Sí, m'agradava Carrusel Deportivo. Em podria confondre dins la massa d'oients desideologitzats que valoren el show de l'esport i que després sense voler li és introduït la ideologia progre. Aquest darrer extrem encara no s'ha demostrat que hagi tengut efecte sobre jo. He de dir, en defensa meva, que som fidel al mestre Puyal en els partits que juga el Barça i que em veig obligat a canviar de dial quan el Real Madrid guanya el partit. Però sí m'agradava Carrusel.

Les desgràcies per a PRISA (grup de la SER) no acabaren, aquí perquè les crítiques a José Ramón de la Morena per no esmentar res del cas al seu programa de nit o la befa que va fer Manolo Lama amb un rodamón hamburguès ha fet treure fum a la xarxa. Tot això s'afegeix a la crisi per la que passa el grup dels Polanco.

Posats a parlar de ràdio, encara no em sé avenir com Catalunya Ràdio va poder llevar de la graella "On vols anar a parar?" de Llucià Ferrer a les tardes. Coses que no s'entenen.

PS: Si fa mesos pensava que ZP havia cavat la seva tomba amb la jubilació als 67 anys, aquesta setmana s'ha col·locat ell mateix la llosa.

Els escons buits

2010-05-07T20:18:00.010+02:00

Les eleccions britàniques han estat la notícia política de la setmana amb el permís de la ferotge Grècia. La meva patologia cap als processos electorals em va portar a veure el darrer debat entre els tres candidats en versió original. Les dues conclusions que vaig treure són que el meu anglès és molt millorable i que ningú podria votar per Gordon Brown perquè era el més complicat d'entendre.

Els resultats tal vegada és el menys interessant, per ara, perquè durant unes setmanes serà una incògnita el nou govern de sa graciosa majestat. Allò que pot cridar més l'atenció, tot i que ja sigui una tradició, és que els electors de Belfast West, Newry & Armagh, Tyrone West, Ulster Mid, Fermanagh & South Tyrone han triat els seus representants amb la certesa que aquests no ocuparan el seu escó. El motiu és que han elegit els candidats del Sinn Féin, republicans irlandesos, i aquests des de fa dècades es neguen a ocupar el seient d'una cambra que consideren estrangera i molt menys a retre el jurament a la Reina. Fins la dècada dels vuitanta del segle XX mantenien aquesta mateixa política amb el Daíl o parlament de la República d'Irlanda i el canvi va suposar una escissió dels més puristes. Cal recordar que actualment el Sinn Feién fins i tot participa al govern de concentració d'Stortmond (autonomia d'Irlanda del Nord) amb el DUP, radicals unionistes. Algú s'imagina al País Basc un govern de coalició amb el PP i l'esquerra abertzale?

Fins aquí la nova dinàmica de posts curts i sovintejats. Ara veurem fins quan dura.

El bar de Mou

2010-05-05T13:15:00.007+02:00

Després d'unes merescudes vacances del blog (hom ho titllaria de peresa) el futbol ens porta a portar davant el teclat. En un final de Lliga apurat i que manté la tensió fins a la darrera jornada, l'eliminació de la Champions ha estat molt menys traumàtica del que ens feien creure els cants de les sirenes plenes de pols del desert de l'altiplà.

Podem convenir que la nit milanesa va ser flor d'un dia. El procés autodestructiu en el que va entrar en Barça després d'haver llençat un dard contra la closca llombarda va marcar la resta de l'eliminatòria. Una setmana després a nivell a un partit on es marcaren dos gols només un va pujar al marcador. Els quatre segons entre que la pilota xoca amb la xarxa i ens giràrem per veure un altre cop la televisió, fórem feliços. Quedem-nos amb això.

El dia següent, l'article del director del MARCA venia a dir que José Mourinho havia fet mèrits per ser entrenador del Real Madrid amb l'eliminació del Barcelona. Em declar total partidari que el tècnic portuguès s'assegui a la banqueta local de Chamartín. I ara ve la predecció. Després de un parell de mesos on els mitjans de comunicació madrilenys (verbi gratia madridistes) el portaren sense que toqui en terra, s'esdevindrà la catàstrofe. L'enfrontament entre premsa i entrenador serà inevitable, la situació arribarà a un punt tan insostenible que deixarà un altre any en blanc l'equip immaculat. N'hi ha que ja es freguen les mans.

El gran desvetllament de la dreta

2010-03-17T12:16:00.003+01:00

En la història del món s'anomena "gran desvetllament" a sengles moviments religiosos protestants que tingueren lloc l'Amèrica del Nord britànica (i després els Estats Units) des de mitjan segle XVIII fins la meitat del XIX. La principal característica és el fervor religiós i les ànsies de predicar la fe reformada per a portar una vida plena d'espiritualitat en tots els seus àmbits. Salvant totes les distàncies la dreta espanyola viu des de fa alguns anys un procés semblant que començà des dels moviments socials i mediàtics amb la voluntat ara de fer el salt a la política.

D'ençà la Transició la dreta es trobada dividida entre un sector tradicional catòlic i un altre més liberal i amb vocació interclassista. Traslladant-ho als mitjans de comunicació ben bé podríem atorgar a ABC i El Mundo la representació d'aquests grups, que juntament amb d'altres més independents aconseguiren portar el PP d'Aznar al poder després d'un esforçat desgast al PSOE de González. Més o menys aquesta va ser la situació fins el fatídic març del 2004.

La derrota del Partit Popular a les eleccions generals per la pèssima gestió que féu dels atemptats de Madrid va suposar un daltabaix per la dreta que confiava acabar de perfilar la seva gestió conservadora dotze anys de tira. La manca d'un referent clar i la intoxicació deixant entreveure la manca de legitimitat de la majoria de Zapatero va congriar una sèrie de grups que es declaraven liberals sense complexos just a l'estil dels seus coreligionaris neoconsservadors al l'altre riba de l'Atlàntic. Però el gran desvetllament va arribar amb una nova derrota de la candidatura de Rajoy el 2008.

Llavors es desfermaren totes les forces dels moviments socials i grups conservadors (Libertad Digital, Grupo Intereconomia, etc). El líder gallec del PP és qüestionat sense embuts com massa dèbil enfront les polítiques dels socialistes estatals. Fins i tot les crítiques arriben a les legislatures d'Aznar per no revisar allò que havien fet catorze anys de governs del PSOE. Dins tot es perfilen substitutes sense declarar per un Rajoy que no acaba d'enlairar-se mentre la confiança de Zapatero s'esvaeix com el sucre dins el cafè.

El punt fort d'aquests moviments és acabar amb una suposada mala consciència dels votants ideològicament conservadors per ser-ho. Sembla que passats 35 anys de la mort de Franco és hora de poder deixar-se veure lliurement com la dreta sense caure en els plantejaments políticament benpensants de l'esquerra. Si ho aconseguiran ja ho veurem, però cal tenir en compte que trepitgen fort.

El cinema més europeu d'Europa

2010-03-09T19:20:00.008+01:00

Tenc la mala sort de descobrir relativament tard els bons directors de cine, ja em va passar amb Quentin Tarantino i ara Emir Kusturica. El tast que he fet amb el director balcànic (per ara ho deixarem així) ha estat petit, quasi només un ristretto. Però amb tres mossegades n'hi ha hagut prou per saber que el menú era de primera qualitat.

El primer que em vaig empassolar va ser un plat suau "Maradona by Kusturica" (2008), on les ments més perverses poden pensar que Kustirca únicament la rodà per conèixer l'astre argentí. Som de l'opinió que encerten, però ho comprenc. El director forma part del grup de persones cultes i amants del futbol que senten una fascinació per Diego Maradona. La glòria, el triomf i el posterior descens als inferns relaten el cicle mitològic que veuen representat en el futbolista.

Un cop passats els entrants era hora de fer paret. Res millor que "Crna mačka, beli mačor" (Gata blanca, gata negra, 1998). Les peripècies d'un grup de gitanos a la riba del Danubi es converteix amb una comèdia vitalista que ens mostra l'Europa que no volem veure. Aquella que mira l'Occident des de la perifèria però sense adonar-nos que substrat d'on partim és idèntic.

Per acabar el plat fort, Underground (1995) o la història de Iugolsàvia en tres actes. El magnífic repàs que fa de la Segona Guerra Mundial, el govern del mariscal Tito i la Guerra de Iugoslàvia és ple de metàfores, al·legories, referències i picades d'ull. Les històries esbojarrades es combinen amb la tragèdia humana de la guerra. Tot plegat el fa un film imprescindible.

I al darrera Kusturica. Nat bosnià i musulmà a Sarajevo, ell mateix es reconeix serbi, cristià ortodox i resident a Belgrad. Fora d'aquestes curiositats (o polèmiques) és el músic que es posa al darrera de les càmeres i des d'allà dirigeix pel·lícules que es transformen en un ball.

Entre la resistència i la col·laboració

2010-02-16T19:57:00.003+01:00

La resistència contra l'ocupació nazi conforma un mite col·lectiu estès entre els francesos de la segona meitat del segle XX. Generalment la figura de Charles de Gaulle s'ha presentat com la personificació del moviment i la seva crida radiofònica del 18 de juny de 1940, per a continuar la guerra, es considera el començament de la França lliure. També ha passat a la història el general Leclerc i la seva lluita a les possessions colonials o el quasi auto alliberament de París el 26 d'agost de 1944, celebrat des de llavors anualment.

Però des de les darreres dècades del segle passat s'han portat a terme diversos estudis històrics amb l'objectiu d'atribuir al moviment de resistència francès el seu paper exacte. Aquests treballs busquen fugir de tòpics i concretar la importància i actuació dels resistents en la derrota alemanya. La qüestió dels col·laboracionistes també ha estat treta a la llum pública pels estudiosos com a part essencial del període. Mirar-se al mirall del passat és sempre polèmic perquè surt de la història oficial (i nacional) basada en commemoracions i homenatges als vencedors.

Una tragèdia francesa (1994) de Tzvetan Todorov es podria incloure dins aquesta línia d'estudi desmitificador del període. L'autor francès, però d'origen búlgar, ens presenta com escenari una localitat del Berry on discorren les històries dels personatges depenent si formen part dels maquis resistents, la milícia col·laboracionista, l'exèrcit alemany o la població civil. El nus de la trama és la guerra civil que s'entaulen entre els maquis contra els milicians coincidint amb el desembarcament dels aliats a Normandia. Todorov posa el focus sobre uns esdeveniments locals per exemplificar la situació que vivia França l'estiu de 1944, però també emet un judici moral sobre els comportaments de les persones implicades en aquells moments crítics.

El detonant de les hostilitats entre la guerrilla resistent i els paramilitars de la milícia va ser el desembarcament de les tropes angloamericanes al continent. A partir de llavors es succeeixen els elements que identifiquen les guerres entre veïnats. Les represàlies a civils, la presa d'hostatges, les delacions, els canvis de bàndol o les venjances soterrades varen ser actituds que propicià una situació confusa i on el front no era clar.

La relació entre les dues parts bel·ligerants basculava entre dos projectes polítics irreconciliables i la convicció no sempre acceptada de ser paisans. La resistència era un garbuix de forces on convivien des de nacionalistes recalcitrants a comunistes. Aquesta dualitat i la inexperiència dels combatents just incorporats suposaven les seves principals febleses. Per la seva banda els milicians a les ordres del règim de Vichy lluitaven per consolidar un estat feixista a França. Dins el seu pensament els comunistes i els jueus eren elements a eliminar que no tenien lloc dins la societat que esperaven construir.

Contràriament el patriotisme és un dels punts de trobada entre maquis i col·laboracionistes encara que partien de concepcions diferents. Els resistents pensaven fermament que tenien el deure d'alliberar França ells mateixos sense esperar l'ajuda dels aliats estrangers. Aquesta convicció fregava el messianisme i com mostra el text portà conseqüències no previstes. En canvi els milicians també actuaven a favor del país. Per ells no existia cap contradicció en acceptar l'ajuda alemanya per portar a terme el seu programa. Ben bé que els resistents eren aidats pels angloamericans, també estrangers.

La violència també és un fil conductor que uneix els dos principals grups actius de la tragèdia. La proximitat entre els dos camps deixa la porta oberta a les accions més acarnissades i també als gestos més nobles. Al llibre de Todorov són els maquis qui en surten amb una imatge més tocada, en ocasions les circumstàncies els obligaren a fer matances sobre la marxa o assassinats selectius fora de qualsevol objectivitat militar. En aquest sentit els milicians s'escudaren en l'exèrcit alemany perquè els fes la feina bruta. Podien amenaçar, empresonar i fins i tot fer simulacres d'afusellaments però sempre és l'exèrcit ocupant qui tenia la darrera paraula.

Perquè en aquesta història les tropes nazis en mantenen a l'expectativa en els moments inicials . Però reaparegueren quan es parlà de destruir una ciutat o capturar jueus. L'obsessió malaltissa contra aquest poble no deixava lloc al descans i s'utilitzà com una venjança per les baixes provocades des dels files contràries. Les ràtzies contra jueus refugiats que després són llençats dins pous rurals recorda massa a altres episodis de la contemporaneïtat per no pensar en pautes de comportament característiques.

I enmig de tots la gent del carrer. El poble francès tal vegada podia guardar simpaties a uns i odis contra els altres. Però pateix les conseqüències de les decisions de tots. Després de més de cinc anys de conflicte i quatre d'ocupació la guerra semblava allunyada al front oriental. Quan la presència alemanya sembla arribar a la seva fi pel desembarcament sorgeix l'enfrontament davant de casa entre els mateixos compatriotes. L'actitud d'aquest grup vers els esdeveniments sempre anava a favor de salvar la vida dels ciutadans innocents. En la tasca s'impliquen les institucions municipals i fins i tot les eclesiàstiques. Son els únics que en tenen cura.

La tragèdia francesa ocorreguda entre una ciutat de províncies i la ruralia francesa no és només una petita joia d'estudi històric local. Les misèries i nobleses que relata no són exclusives de l'estiu de 1940 al Berry. Encara que sembli tòpic, els exemples explicats per Todorov cerquen universalitzar-se a qualsevol lloc i moment. L'element moralitzador que exposa el relat, ens hauria de fer reflexionar sobre la nostra actitud davant situacions semblants. Perquè tots som de terra i terrejam.

Zapatero i el moviment obrer

2010-01-31T21:40:00.007+01:00

La proposta del govern Zapatero de jubilar els treballadors als 67 anys no ha deixat indiferent a ningú. Xutant així com ve la pilota, m'atrevesc a dir que és la mesura de la legislatura i fins i tot una de les que més marcarà les eleccions de 2012, i això que encara manca. Però la ferida és calenta, no s'han aixecat masses, els sindicats protesten amb la boca petita. Mentrestant dos-cents anys de moviment obrer són abocats a la tassa del vàter i el qui vol estirar la cadena es fa dir socialista.

No passeu pena, no m'he afiliat a cap successiva internacional (van per la quarta?) però en ocasions s'han de llevar les caretes començant per un mateix. Resulta massa còmode pensar que a l'Europa Occidental tot allò que s'ha aconseguit són avanços inamovibles. Ens grinyola a radicalisme sentir parlar de classes socials, lluita obrera i tot el credo roig. Així és. El problema més important és que s'associen els drets laborals a una part de l 'espectre polític quan el vertader triomf de la democràcia seria haver-los incorporat als drets inalienables. En definitiva tenim dret a la vida però treballant fins que anem en gaiato.

La imatge de Zapatero cantant La Internacional i envoltat de punys alçats només és comparable en cinisme a Rodrigo de Santos portant un pas de la Verge. Però no esperem que s'empegueeixi quan en els mítings enarbori la bandera de l'esquerra o ens faci por d'un possible triomf de la dreta. Només una plantada poc probable dels votants socialistes històrics pot fer retornar un bri de dignitat a un PSOE que ha canviat Pablo Iglesias per una cella.

Acab amb una recomanació, l'entrevista a l'ex conseller de CiU Francesc Sanuy al dominical Presència d'aquesta setmana o el seu llibre "Els plats trencats".

Ara va de bo

2010-01-24T17:29:00.005+01:00

Em feia moltes ganes actualitzar el blog però no sabia què escriure. He començat un grapat de post sobre temes ben diversos però cap em convencia fins al punt de publicar-lo. Per si no n'hi hagués prou en tenc un a la gelera esperant que sigui l'hora de servir-lo a taula. Però deixant a banda la meva incapacitat d'enfrontar-me a la pantalla en blanc ja ha arribat la darrera setmana de gener i amb això les pràctiques del màster. Després d'alguns dies que em pensava fer-les al Migjorn, finalment m'ha tocat fer-les a un institut del Llevant mallorquí.

Una mica com a viatge iniciàtic, l'altre matí vaig pujar damunt la bicicleta per dirigir-me al lloc on m'hauré d'arrossegar els dos mesos següents. Cada pedalejada que feia era acompanyada del pensament que permet el trànsit tranquil (només de pensament perquè els cotxes i camions no deixen res pus) per les carreteres de la reflexió. Encara que la meva preocupació més gran en aquell moment era tenir clares les forces amb les que disposava per poder tornar a la vila sense passar pena. Sortosament i encara que estava rovellat, el passeig va ser agradable.

Tornem a parlar d'educació. Els consells dels ciclistes més veterans en clàssiques de primavera i especialment en curses de tres setmanes, no són per a ser optimistes. El traçat és ple de pujades amb importants desnivells, vent de costat i aquella calor que no deixa alenar. Però fins que no ets sobre la bicicleta i en ruta no pots viure en primera persona tot allò que et conten. Només fent camí pots arribar a la meta. Ara ens toca començar.

En Josep Guardiola no ha de renovar

2009-12-22T19:20:00.003+01:00

Un altre cop enton el mea culpa, he caigut en l'ús d'un títol-ganxo per atreure lectors al meu blog. Però en el món dels lectors també existeix la dinàmica d'oferta i demanda i som ben conscient que sense un títol amb putsch tens menys possibilitats de que algú tengui la paciència de llegir-te. Però en compensació puc dir que no és una trampa, estic totalment convençut que el noi de Santpedor no s'ha d'asseure a la banqueta del Barça la propera temporada.

M'estalviaré, per no avorrir-vos, tot el rosari de tòpics de l'estil "Barça de les Sis Copes", "El millor equip del món" o "No som conscients del que hem viscut". Em dirigiré directament al bessó de la qüestió. El meu pensament és cada moment més ferm , seria totalment imprudent pel FC Barcelona i per en Josep Guardiola, que aquest darrer continuï com a mister de l'equip.

El futbol és cruel i res és etern. Girant la ullada cap enrera són ben pocs els entrenadors que surtin a les bones d'un club de futbol. El motiu més comú de pèrdua del lloc de feina és el cessament per mals resultats i en segon lloc l'abandonament per accedir a un equip amb més prestigi. Només en casos excepcionals algun dimiteix per extenuació i ara mateix de mutu acord només em ve a la memòria el Javo Irureta després dels anys del Superdepor.

Perquè no vull un Pep Guardiola amb dues etapes com el rei Salomó. Em neg a haver de sentir anys després allò de molt bé al principi però després va perdre el control del vestuari. No hauríem de deixar que l'entrenador que ha portat el Barça al més alt sigui l'ídol caigut i recuperat només després d'haver-lo perdonat (amb penitència inclosa). Perquè tampoc vull un nou Alex Ferguson encara que em consola que ni l'entorn ni la graderia tendrien paciència per permetre-ho

Tot plegat em porta a fer una crida a la responsabilitat. No siguem egoistes. Un home de 38 anys encara acaba d'aterrar a les banquetes. No volguem tanacar el que després haurem d'amollar sense honors no glòria. Ara és l'hora de pensar amb tots. No s'ha de renovar en Pep Guardiola.

El gallego Mas

2009-12-16T13:54:00.010+01:00

Darrerament estim més IB3. No vull dir que la campanya publicitària per tal que ens sentim la televisió més nostra m'hagi fet efecte, però de tan en tan veig alguns detalls propers allò que ha de ser una televisió pública. Si dic això és sobretot pels documentals que darrerament ha programat l'ens autonòmic . Després de l'imprescinsible "Un sant que no anava a missa" sobre Guillem Cifre de Colonya (abans Coll), aquesta setmana hem pogut gaudir d'"Estat d'exili" sobre la figura del guerriller tupamaro d'origen mallorquí Antoni Mas.

El Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros era un grup peculiar. Va aparèixer a Uruguai els anys seixanta per la confluència d'elements marxistes i alguns llibertaris. Les províncies orientals eren aquell moment un oasi de democracia liberal, juntament amb Xile, dins la convulsa situació política sudamericana. Però malgrat les llibertats que oferia el sistema i les recomanacions del metge Guevara per aprofitar les vies reformistes, els tupamaros es decidiren per l'acció directa. En conseqüència la situació del país es degradà cap el cop militar civico-militar de 1973 i una dictadura que durà fins 1985.

Antoni Mas Mas havia nascut a Maria de la Salut però de nin va emigrar amb la seva família cap a l'Uruguai. S'uní als tupamaros els darrers anys seixanta i des de llavors fou conegut com el gallego Mas. Particià a l'acció més coneguda de la guerrilla urbana quan aquesta segrestà i executà l'agent de la CIA Dan Mitrione. S'ha especulat sobre l'autoria directa de Mas en aquesta acció i fins i tot el film de Costa-Gavras "État de siègie" s'assembla molt a la seva història.

El guerriller mallorquí fou detingut amb els seus companys el 1972. Llavors començà un duríssim període de presó i turments sota el règim dictatorial. La repressió sobre Antoni Mas sembla que va ser especialment cruel per la seva condició d'estranger i l'atribució de la mort de Mitrione. El retorn de la democràcia el 1985 va comportar l'alliberament dels presos però també la llei de caducitat que eximia de responsabilitats les forces armades. Les seqüel·les que patí varen ser brutals i li duraren tota la seva vida. Tornà a Mallorca poc després de sortir de la presó i s'instal·là a Palma. Però l'experiència passada el perseguia i patí diverses crisis psiquiàtriques fins que morí el 2002 d'un atac de cor.

El destí dels tupamaros fou un altre. El 1989 s'integraren al Frente Amplio i enguany les eleccions han elegit a l'ex guerriler José Mujica el Pepe com a president. Antic company d'armes del gallego Mas ara ocupa la prefectura d'un estat que encara perdona els militars que els torturaren.

Estat fallit

2009-11-13T21:22:00.000+01:00

Aquestes darreres setmanes arrel del cas de l'Alakrana (ara major, ara menor) s'ha referit a Somàlia com a estat fallit. Això vol dir que, per mor de processos traumàtics de descolonització, no existeix una administració central i estesa per tot el territori que pugui anomenar-se estat. El país del corn d'Àfrica es troba dividit almenys amb tres zones sota diferents control de separatistes, islamistes o coalicions que es fan i es desfan. Tot plegat un gran problema per a les relacions exteriors i quasi sempre s'acaba recorrent a la veïna Kenya.

Reflexionant una mica sobre la qüestió podem arribar a demanar-nos si és possible un estat fallit al bell mig d'Europa occidental. En el supòsit que fos així no seria una situació equiparable a la del continent oblidat, sinó més aviat els símptomes serien més subtils i quasi només perceptibles amb un ull seré i clínic. Tal vegada no es tractaria d'un impediment per fer arribar les seves ordres a tot el territori o no ser reconegut més enllà de les marques. Però la situació sortiria a relluir amb poca confiança en els representants, en el mateix sistema o en la capacitat de la societat de sortir-ne.

Per què no és un estat fallit aquell podrit per la corrupció de dalt a baix amb la connivència dels ciutadans (i cada quatre anys votants)? No podem parlar d'estat fallit quan en dos les territoris més puixants almenys un terç de la població no s'identifica amb la idea nacional promocionada? Estat fallit no és aquell incapaç d'abandonar una economia basada en la baixa qualificació que promociona l'enriquiment sense esforç? Seria exagerat anomenar estat fallit a aquell que després de reclamar una munió de treballadors estrangers la única solució que es vol acostar a la cohesió social és l'operació retorn?

Però tanmateix volguem o no l'Estat el formen i és acceptat per les persones. Massa cops s'usa aquest concepte abstracte per a escapolir les responsabilitats que corresponen a cadascú dels individus que conformen una comunitat. Per això cada cop que pens en un estat fallit em ve un altre concepte difícil d'acceptar però real, la societat malalta.

L'home que no parlava català

2009-11-03T20:03:00.005+01:00

Aquesta setmana hem sabut que Johan Cruyff (o Cruiff) serà el nou seleccionador de Catalunya gratis et amore. La seva àuria de llegenda viva del barcelonisme a la segona meitat del segle passar el converteix en quasi un gurú a can Barça. Prova d'això va ser la divisió que provocà dins la facció blaugrana quan Josep Lluís "Llambordines" Núñez el va treure defora o l'ascendent que diuen que té sobre Joan "Noemtoqueu" Laporta.

La construcció de l'ídol ve d'enrere. L'arribada a la Barcelona dels anys setanta com el redemptor que havia de treure el club de la travessa del desert no va ser baldera. La imbricació de l'holandès amb la bullint societat catalana del moment esdevingué profunda, ho demostra l'oposició al règim franquista o que un fill seu nombrés Jordi.

Però Cruff tot i fixar la seva residència a Barcelona mai ha parlat català. No només no domina la llengua de Ramon Llull sinó que tampoc flueix en l'altra. N'hi ha prou recordar les mítiques cruifades com "En un momento dado" o "Un palomo no hace verano". L'inhabilita aquest fet per ser seleccionador? En aquest punt podríem entrar en el debat sarkozià sobré la identitat o el paper de la llengua en el sentiment col·lectiu. Però no aniré per aquestes derrotes.

Només vull deixar clar l'esforç que suposa per un mite del futbol posar-se a entrar una selecció regional (amb totes les lletres) i sense reconeixement oficial. Després de quinze anys sense asseure's a una banqueta assumeix aquest repte tal vegada per tornar al país que el va acollir i el per dos cops es va rendir futbolísticament als seus peus. Ja he sentit des de l'Altiplà la lletania que aquest càrrec és un hobby, però em sona més a potadetes per la repercussió internacional que Catalunya sigui entrenada per Cryff. Sempre podran brandar que la Roja l'ha dirigida Camacho o Aragonés. Però és clar, no és el mateix.

El "Mani pulite" illenc

2009-10-22T14:31:00.005+02:00

Aprofitant alguns dies de convalescència tenia la intenció de parlar una mica de política, que ja tocava. Però tot plegat s'ha convertit més en la crònica de la descomposició, sota la tasca encomiable de la fiscalia, del sistema polític que havia dominat aquestes illes des del 1983. Malgrat que els títols de premsa, dia rera dia, ja ens avorreixen sobre la corrupció. Pens que no puc deixar d'aportar el que hem passa pel cap en aquest tros de xarxa que el senyor Google hem deixa tenir.

Posant pel mig totes les distàncies possibles, la situació recorda a la caiguda de la Primera República Italiana pel cas de corrupció Mani pulite. El partit que més temps ha governat el Govern, el PP, no només cada cop és més clar que era una xarxa d'extracció massiva de doblers públics sinó que la mala maror arrossega bregues internes. Tot plegat encara és obert i el nou president-apotecari ben bé podria patir la síndrome de Ròmul August.

El segon partit que més pèl ha tocat (en el sentit de governar), tampoc viu dins un estat de flors i violes, parl d'UM. A aquesta mania que tenen de canviar de president cada dos per tres (compartida amb el PP) s'hi afeix l'afecció d'embestir cap al davant sense importar-los si s'enduen l'estabilitat de govern. Per no parlar de la qüestió campanera, uns governants que volem portar riquesa al seu poble a la manera del segle passat, és a dir maons i feines barates.

Els socis de centre-esquerra (alguns més que d'altres) també viuen la crisi del sistema però de manera diferent. El PSOE sembla convençut que la única manera d'aconseguir un Pacte el 2011 és salvant UM. No importa el mètode ni les concessions a fer, els regionalistes han d'arribar vius a les eleccions (això sí, sempre que trobin algú "net per presentar-se, a hores d'ara complicat). Aquest cop el Bloc ha estat a l'alçada de la situació, reconeixem-ho. No només ha superat la marginació que imposaven els uemites, amb la complicitat dels PSOE (l'ombra del xiprer de Costitx és allargada) sinó que en alguns aspectes, no tots, ha fet amollar el mac enterra. Rèdit electoral ? Segurament ben poc, el màxim serà recuperar alguns votants desafeccionats, que en el temps que ens trobam és molt.

No vull acabar aquest post (ja tornes a fer-los tan llargs que no fan ganes de llegir) sense parlar de la responsabilitat dels ciutadans. En primer lloc aquells que no només han viscut dins el fang de la corrupció, per tan còmplices, sinó també se n'han aprofitat. Però també a la ciutadania passiva que ja havia girat l'esquena a la política abans d'aquest "destape". La corrupció no és excusa sinó càstig a un electorat que a votat sistemàticament a partits polítics corruptes. Ara és l'hora de passar de les urnes? Escudant-nos en allò de "tots són iguals" esquitxar els partits honrats? Hi ha una frase que darrerament pren cada vegada més importància dins el meu magí: "Tots aquells que prediquen allunyar-nos de la política, és perquè volen fer-la per nosaltres".

La por

2009-10-17T20:16:00.006+02:00

El curs passat em vaig avesar a llegir dins el ferrocarril metropolità que ens portava cap a la universitat. Durant els poc més de quinze minuts que dura el trajecte devorava pàgines i pàgines a una velocitat i amb un concentració que em sorprenia. Alguns cops que no duia cap llibre sempre agraïa la iniciativa del Govern i la Generalitat de regalar petits fragments de novetats editorials sota la campanya Tasta'm. Allà vaig conèxier La por de Gabriel Chevallier publicada el 1930 com a relat autobiogràfic de les experiències de l'autor a la Gran Guerra.

El primer capítol em va atreure i tot d'una que vaig veure'l sobre un mostrador el vaig comprar. Però quan es passa al segon capítol molts podrien clamar contra la publicitat enganyosa que suposa esquarterar un llibre. El to irònic, i en alguns moments cínic, que pren la narració de la declaració de guerra es transforma en un conte explícit sobre la vida a les trinxeres i la mort a les ofensives. Però el to no es perd sinó que s'adapta a la realitat d'una guerra absurda que s'agreuja amb la incapacitat de comandaments que aboquen les vides dels homes cap incursions sense resultat ni triomf.

La novel·la és curiosament retirada l'any 1939 de comú acord entre l'editorial i Chevallier , perquè segons ell "[...]Quan la guerra és fa present, no és moment d'advertir la gent que es tracta d'una sinistra aventura de conseqüències imprevisibles. Això, calia comprender-ho abans i actuar en conseqüència.[...]". Massa bé sabem que no va ser així.

De "La ciutat cremada" a "El coronel Macià"

2009-10-08T19:14:00.006+02:00

Acceptem-ho. El cinema en català no ha pres encara, si és que algun cop ho fa, l’embranzida comercial d’altres arts amb més sort com per exemple la literatura. Per ventura aquesta mala estrugansa no pot ser deslligada de la gran potència de Hollywood i la discutible qualitat en general del veïnat espanyol. Però sense aturar-nos a cercar el motiu podem afirmar que el cine en la nostra llengua sol ser de baixa estofa i pamfletari.

Per demostrar, i al mateix tems desmentir, la meva afirmació hem referiré al fil invisible que uneix dues produccions dilatades en el temps: La ciutat cremada (1976) i El coronel Macià (2006). Vull avançar abans de tot que he pres com exemple dues cintes de ficció històrica i que ben bé podrien encadenar-se una darrera l’altra com a lliçó de secundària. Però si deixam de banda que m’ho he fet venir bé (per alguna cosa som jo el qui escric aquest blog), tal vegada veurem que amb trenta anys de cine és discutible que s’hagi avançat.

Antoni Ribes va començar a rodar La ciutat cremada abans de la mort del dictador i amb la producció de múltiples aportacions particulars. El film relata la història d’una família de la burgesia catalana des de la Guerra de Cuba fins la Setmana Tràgica. El cartell compta amb actors com Xabier Elorriaga, Angela Molina, José Luis López Vázquez, Ovidi Montllor o Joan Manel Serrat. Sota el meu modest criteri inclouria la pel·lícula dins les sagues èpiques, tant nacionals o socials, que es passaren a les sales la dècada dels setanta. Tanta expectació concentrà la primera estrena comercial en català que es ben conegut el motí esdevingut a un cine de Palma perquè es volia projectar una còpia en espanyol.

El to recopil·lador de la història nacional el tornam trobar tres dècades després a El coronel Macià de Josep Maria Forn. Si passam per l'actuació d'Abel Folk, ens trobam davant una documental escolar que posa més l'accent en contar per convèncer que en entretenir per fruir. Un cop tombat el segle XXI és és vergonyós que ens faci peresa reconstruir les històries, però tampoc ens ha de venir de gust un menjar quan ja l'han rosegat. No vull que se m'acusi d'emprar aquest espai per esbucar mites del cinema en català recent, per això acabaré amb una recomanació. Sempre val més l'original que la còpia.

Paris brûle-t-il?

2009-08-26T17:47:00.006+02:00

Un dels grans mites de la història contemporània de França és la resistència de la població contra l'ocupació de l'Alemanya nazi entre 1940-1944. La finta dels alemanys a la Línia Maginot i les imatges de Hitler davant la Torre Eiffiel varen ser un cop massa dur per la grandeur francesa que només la França Lliure de Gaulle i les Forces Franceses de l'Interior poguren esmenar sempre al costat dels aliats anglo-americans.

Però la mitificació de la resistència dels francesos contra els nazis també va ser un referent polític de la IV República sorgida de la II Guerra Mundial i sobretot un puntal de la V República. La seva ideologia basada en el conservadorisme i nacionalisme francès atorgava un paper important a l'exaltació dels resistents. El procés es va fer a través de les agrupacions de veterans, els homenatges a les ciutats i viles gales o els mitjans de comunicació. Tot plegat per retornar a França el seu lloc al món.

Per altra banda un dels grans temes de la historiografia francesa que es dedica a la Contemporaneïtat és desentrellar la veritat dins la propaganda. Per exemple una de les qüestions que més debat va generar en el ser l'elevat grau de comportament col·laboracionista tant amb les autoritats alemanyes com amb la França de Vichy. Ben exemplificant són aquelles imatges de dones rapades al cero per exposar-les a l'excarni públic per ajudar o confraternitzar amb l'enemic.

Un dels episodis més emblemàtic és l'alliberament de París el 26 d'agost de 1944. La capital francesa en un acte d'orgull sense precedents es s'aixecà parcialment el dia 13 de la mà de la resistència albirant però sense esperar les tropes aliades que s'atracaven. Els fets foren relatats per Larry Collins i Dominique Lapierre a Paris brûle-t-il? (Arde París? en la versió espanyola) amb una exel·lent versió cinematrogràfica de René Clément. Només puc recomanar aquesta darrera perquè és la que he tastat de les dues. Però si seguiu el meu consell vos promet que paseu una bona estona davant la pantalla.

Els paradisos perduts (i II)

2009-08-17T21:27:00.006+02:00

Aquest post hauria d'haver ser escrit fa setmanes però les circumstàncies que contaré a continuació no ha estat possible que veiés la llum fins el dia d'avui. En primer lloc els esdeveniments es precipitaren i el que havia de relatar les conseqüències polítiques es topà amb nous explosius un diumenge d'agost. Per altra banda la segona quinzena del mes és dolenta per les activitats interiors d'un petit poble sobre un turó. Per tot això no havia motat fins avui.

El rosari d'explosions entre Palma i el Molinar va ser com l'alarma del despartador amb repetició que sona per segona vegada i ens desvetlla. Si els dies abans ens havíem fet amb la idea que l'atemptat de Palmanova només representava una escala del comandos, llavors la convicció es transmutà. Declaracions tècniqes posteriors sobre temporitzadors han posat en dubte que els autors continuessin a l'illa. Però un altre paradís s'havia perdut.

El dilluns següent va ser tot una experiència anar per Ciutat. El dia va ser tapat i els turistes es desenganxaren de les gandules i matalassets de platja per visitar la capital. La confluència de tanta gent donava la sensació de silenci dins la multitud, com si la desconfiança mútua no ens permetés sentir el renou que fa l'altre ni quasi el d'un mateix.

La immensa majoria dels turistes no seguiren aferrats a la televisió la roda de premsa de les principals autoritats de l'illa. Les paraules poques vegades acompanyaren tal malament el gestos, perquè al temps que la veu demanava calma una cara desencaixada. Els ciutadans atents a les pantalles (algunes de plasma, d'altres encara amb tub catòdic) pogueren veure com les circumstàncies superaven als responsables triat per nosaltres. Una inquietant lliçó d'humilitat.

L'endarreriment del post ens ha portat també elements positius. M'he estalviat parlar de l'actitud ignominiosa d'algun personatge facilitant llistes d'independentistes mallorquins a la Guàrdia Civil o l'onada d'espanyolisme erròniament confosa amb solidaritat amb les víctimes. Sempre hi ha gent que vol treure profit de la desgràcia.

Però la vida contínua i malgrat que IB3 televisió ens recordés una setmana després aquell diumenge fatídic, la vida continua. Els visitants venen i se'n van deixant una població marejada pel trànsit i que poc a poc oblida els ensurts per tornar a la versió rusiñoliana de Mallorca.

Els paradisos perduts (I)

2009-08-01T19:16:00.006+02:00

Només a Mallorca es podia donar la casualitat que una explosió davant un quarter de la Guàrdia Civil no fos un atemptat. Malgrat que a poc a poc les notícies confirmaven la premeditació del crim, la vana esperança d'un acte fortuït era massa forta per esvair-se així com així. Durant anys hem viscut amb la convicció que els illes eren inexpugnables. L'atemptat nonat al Rei de 1995 confirmà una actitud quasi insultant que ens feia mirar amb condescendència tot allò que passava més enllà de la mar.

Però com he llegit avui a la premsa dominical, els fets de dijous a Palmanova han tengut sobre aquesta terra un efecte similar a una massacre del terrorisme internacional. No espereu cercar mostres de dol col·lectiu o suspensions massives de les típiques festes d'estiu. Aquesta no és la manera d'actuar dels illencs, però dins el magí de cadascú ha aparegut la intranquil·litat de quan es pren consciència de la pròpia fragilitat.

Em sembla pornogràfic haver de repetir que l'assassinat de dos guàrdies civils a la costa de Calvià nos acostarà la independència d'Euskal Herria. Només el mecanisme d'un pensament enrocat en els anys de la descolonització algeriana pot pensar que amb mètodes del segle passat incidiran en una societat mundialització. Ja fa molts d'anys que ETA va perdre el tren de la història i en conseqüència s'automargina dins la societat basca matant. Sí, perquè ETA mata.

Aquí tenim un altre paradís perdut. En aquesta ocasió no s'han sentit els cors buits proclamant que la banda és més dèbil que mai i que la seva fi s'acosta. Col·locar dues bombes sota vehicles oficials de la Guàrdia Civil a una illa que dos dies després es convertirà en residència reial requereix una infraestructura important. Deixant de banda la proximitat amb la que ens ha colpejat, sembla segur que aquest atemptat suposa una fita del procés que s'havia seguit fins ara.

Disculpin les molèsties per la baixa qualitat del post

2009-07-15T22:57:00.003+02:00

A l'estiu tot cuca viu però el refranyer popular no es devia referir als blog. La calor provoca peresa d'escriure i fins i tot de llegir, tot l'any esperant les vacances per delitar-me amb les delícies de les lletres i quan arriba l'estació no em ve de gana. Tot un drama. Se'm pot acusar de quan no tenc tema per escriure em refugio amb l'intimisme costumista. Mira, què hi farem? Al manco escric alguna cosa i no perd els dos lectors i mig que tenc.

Tot just acabada la carrera (sí, som llicenciat, però no he fet cap comunicat per esbravar-ho) m'enfront amb problemes burocràtics per fer feina per primer cop amb el títol in pectore. Tot combinat amb les meravellosos, i cada cop més massificades, revetlles d'estiu que són un consol el cap de setmana. No he deixat tampoc del tot la Història i per ventura a la tardor hi haurà novetats, però ja es veurà.

La calor m'impedeix continuar i per tant pos punt a aquest post teleràfic.

Fuga de cervells

2009-07-04T17:55:00.007+02:00

Aquesta setmana la mort de Baltasar Porcel ens ha tornat demostrar el focus d'atracció que suposa Barcelona pels intel·lectuals i escriptors illencs. La gran transcendència que el traspàs de l'andritxol ha despertat al Principat s'ha d'atribuir al desenvolupament de la seva carrera al continent i els llaços familiars que hi va establir. M'ha provocat alguna sorpresa la instal·lació de la capella ardent a la ciutat comtal i veure com les autoritats de les Illes Balears s'hi han hagut de desplaçar per retre el penúltim homenatge a Porcel.

Més enllà de l'anècdota, l'existència d'una colònia d'intelectuals mallorquina a Barcelona no és un fet recent i podrien cercar antecedents almenys des de començaments del segle XX. Les causes són ben simples per una banda la capitalitat cultural de la ciutat per aquesta partd'Europa i l'estructuració nacional que en les qüestiones del pensament sempre han anat per davant la política. Però tampoc no hem de perdre de vista l'acolliment que reben els illencs per una societat catalana que en bona part els veu com una variant exòtica de la seva pròpia cultura, ni tampoc el poc ressò que reben a la roqueta fins que no tornen consagrats pels sanedrins del Principat.

Sembla contradictori que la majoria dels escriptors es veuen obligats a abonadora el provincialisme insular a la recerca de l'universalisme barceloní, però després la seva obra reflecteix generalment la Mallorca perduda. Aquesta particular cosmovisió, més o menys compartida, és un altre dels trets que converteix en atractives les plomes amb segell de l'illa. La tasca intel·lectual en premsa i opinió que exerceixen allà els pot arribar a convertir fins i tot en generadors de pensament. Un pensament quasi sempre integrat totalment a la realitat continental.

Els vincles de dependència culturals entre diversos territoris és un fet mundial, però en el nostre cas pren especial profunditat. La poquedat de l'opinió pública mallorquina massa cops només reconeix els seus propis pensadors d'èxit si els són presentats des de fora. A més es demostra incapaç per incardinar-los amb solvència dins les seves estructures de comunicació. Però aquests són problemes d'arrels profundes que per ara deixarem sense remoure.

La tragèdia de Xile

2009-06-21T21:53:00.004+02:00

Dins el meu procés d'adjuració de l'occidentalisme integrista, l'interès per la política sud-americana hi va tenir un paper important. Sé que aquest post pot semblar-se massa a d'altres que parlen de mar i món, però qualsevol acostament a un tema serveix de guspira per a encendre l'ordinador. L'article somiat per mi faria referència al peronisme, però reconec la meva incapacitat per a entendre aquest moviment i em limitaré a parlar de Xile.

El cop d'Estat de l'onze de setembre de 1973 va ser un trencament tant important dins l'evolució històrica xilena que ben bé podria parlar-se d'un paradís perdut. Pot ser massa cops s'ha reduït aquest episodi al mite del suïcidi del president Allende assetjat pels colpistes a la Casa de la Moneda o les mans tallades al cadàver de Víctor Jara. Aprofundint més Xile era tal vegada amb Uruguai, el país llatinoamericà on la democràcia presentava unes arrels més sòlides i el civilisme dominava la vida pública. Això era una excepció, n'hi ha prou amb fer un tast a la història contemporània de qualsevol altre país de la regió per comprovar que els aixecaments i cops militars es comptaven quasi per any. Però no hem de pensar tampoc que la situació d'aquest estat del Con Sud fos de benestar. La pobresa, el subdesenvolupament, la qüestió indígena, la necessitat de reforma agrària i les periòdiques catàstrofes naturals eren els principals mals de Xile.

Malgrat tot a partir dels anys trenta del segle XX i bona part gràcies als govern del partit radical la democràcia es consolidà amb un canvis de govern només fets a través de les urnes. L'organització de l'esquerra sota la figura del metge Salvador Allende s'havia anat forjant des de els darrers anys cinquanta i culminaria amb Unidad Popular a les eleccions presidencials de 1970. La victòria d'Allende suposà el començament de la via xilena al socialisme, transitant des d'una democràcia liberal i gràcies a un triomf electoral. Les actuacions més importants va ser la nacionalització d'empreses, amb el coure com a recurs emblemàtic

Si fins llavors l'opció derrotada havia acceptat només recuperar el govern a través dels vots, en aquell moment la polarització de la societat i el clima internacional, Operación Cóndor, precipitaren el cop. Aquesta és la gran tragèdia de Xile, aquest país petit a l'altra banda dels Andes havia de ser model per a la resta és finalment arrossegat per la dinàmica violenta que dominava el subcontinent.

"Atado y bien atado"

2009-06-18T01:33:00.004+02:00

El monument a les promeses electorals incomplides ha estat declarat il·legal. La rapidesa de la justícia espanyola resol la qüestió quan l'edifici és a mig fer i una modificació no permesa del PGOU només pot provocar el somriure davant la magnitud de les obres. La venjança del govern Matas en forma d'hospital ressorgeix atacant la línia de flotació del Segon Pacte de Progrés per episodis. El pecat original sembla que acompanyarà tota la vida a la coalició de govern i no hi ha baptisme possible que el renti.

La posició d'UM l'obviarem per no destorbar la festa organitzada des de fa uns mesos al carrer Sindicat i la complicitat amb la cleptocràcia que ens governà entre 2003 i 2007. El PSOE tot i la teatralitat antiquesta del mal al cor només li lleva la son com legalitzar el nyap. Si essent a l'oposició anaven darrera la pancarta de "Salvem la Real" només era una estratègia per erosionar l'executiu del PP de qualsvol manera. Electoralment sempre els hi anat bé que els altres moguin el noguer i ells recullen els nous. Cada cop pareix més clar que des del 28 de maig del 2007 ja congriaven la idea de continuar les obres, si més no quan acabés la legislatura tendrien alguna cosa a inaugurar. La crítica del "en quatre anys no heu fet res" quedava neutralitzada.

Molt pitjor va ser la decisió pel Bloc. Sense temps per recuperar-se del llast que hagueren de treure's de damunt per presentar-se i uns resultats només en aparença negatius, reben una nova bufeta. Les cadires no s'havien refredat des de que s'aixecaren els conselleres populars i el PSOE havia decidit que el cavall de batalla ara era un triomf de la sanitat pública. No critic la permanència al govern, a la disjuntiva de perdre la credibilitat o entregar el poder a una guarda de lladres m'apunt a la primera. La pèrdua de la innocència obliga a pagar un preu tan car com veure el seu soci més gran créixer sense pagar errors similars als seus. La manca de coherència només és un dels molts problemes que presenta aquest espai polític. Un programa encallat en altres temps i els personalismes d'un espectre viciat són els reptes de dirigents i votants.

Quan les masses volen fer les lleis

2009-06-11T12:53:00.002+02:00

L'afecció cap a programes de televisió que mesclen sang i fetge, les notícies del cor i tertúlia política no ha de representar cap problema sempre que es visionin amb un ànim sociològic. Aquesta és l'excusa que empram la majoria de les persones curioses de la tele escombraria i que no volem ser titllades de pobres d'esperit. Malgrat això el seguiment d'aquest tipus d'espais en ocasions et proporciona una certa idea sobre que mou realment a la gent. En aquest cas em referesc a les campanyes que posen en marxa familiars de víctimes de morts violentes, normalment infants o adolescents, per endurir la legislació vigent.

Generalment aquesta gent ens provoca un sentiment d'empatia que es combina amb la repulsa cap als culpables del crim. Ara bé els moviments ciutadans que inicien per aconseguir la cadena perpètua, sembla que veuen impossible la pena de la vida, pens que s'han de prendre més amb cura. Són reaccions comprensibles però que basen en la venjança un consol difícilment assolible. No és tan disculpable que els mitjans de comunicació entrin al joc de canviar arbitràriament les lleis arrossegant unes masses impactades pel crim.

Les conseqüències dels casos Mari Luz o Marta del Castillo són mostres públiques d'un corrent de pensament a l'Estat que considera amb massa garanties el sistema coercitiu espanyol. Fins ara sota la màxima llatina in dubio pro reo havia defensat que valia més un culpable al carrer que un innocent a la presó. Però la consciència social momentània i visceral imposa una revisió a la baixa dels drets amb pressions sobre els polítics un cop més atiades pels mitjans de comunicació.

Pot ser és necessària una modificació de la legislació vigent per protegir la seguretat de les persones o tal vegada no. Les lleis les fan els pobles a través dels seus representants però no les masses abocades a la contingència dels esdeveniments traumàtics.

Política vs Partidisme

2009-06-04T16:47:00.005+02:00

Cada cop que sent algú bramant contra la política m'envaeix un sentiment intern i secret, també malèfic, que desitja per aquesta persona passar un sol dia sense la política, és a dir en el caos. La confusió entre política o cosa pública i partidisme no pot ser casual. La confusió del debat públic dels temes que afecten la comunitat amb la lluita partidista amb l'únic objectiu d'arribar al govern és un procés de substitució semàntica que em neg acceptar.

En aquest país, el gros o del DNI, existeix una llarga tradició de criminalitzar els partits polítics dins el joc democràtic. Les dictadures de Primo de Rivera o Franco es presentaren en part com a bisturís d'acer per acabar amb una suposada situació de desgavell provocada per l'excés de llibertat. No de bades se li atribueix a aquell homo petit del Ferrol la famosa frase de no se meta usted en política, que dita pel cap d'estat demostra l'abast d'una idea. Aquest pensament de desmobilització de les masses proclamat durant quaranta anys han de deixar de precís algun fruit.

Però no tot es perd per una part i els partits polítics no fan res, tot el contrari, per defugir d'aquesta acusació de no atenir-se a les preocupacions reals de les persones. Les estructures de poder amb logo i un fulletó de programa polític, també dits partits catch-all, semblen haver pactat abandonar el debat de les idees i només aconseguir vots amb el descrèdit de l'altre, els cops de teatre o les alçades de cella. Aquesta setmana n'hem tengut dos bons exemples, la polèmica del Falcon o les declaracions de Leire Pajín (només comparables en poquetat amb allò del ser superior que amollà Butragueño).

Però el pobre i trepitjat ciutadà del carrer no en pot sortir barat d'aquesta repassada. En un moment on les tecnologies de la informació i la comunicació ens permeten estar més al dia que mai i participar de mil maneres possibles ho desaprofitam. Satisfets en l'autocomplaença i el panxacontentisme només es parla de la política ("polítiga" en bon mallorquí) en les converses de cafè per criticar la deplorable, ho és en veritat, classe política. Però són pocs els qui s'aixequen en contra fora del populisme transfuguista, sempre és difícil mirar per damunt la tanca. Molt més fàcil és fer voltes amb les cucales posades.

Trajecte final

2009-05-28T21:14:00.003+02:00

El mes de maig s'acosta a la seva fi i deu haver estat dels menys prolífics d'aquest blog. Supòs que no hi haurà ningú que m'ho retregui, qui més qui manco està immers dins l'esprint final. Però no només és el maig que s'acaba, també ho fa la temporada futbolística, la campanya electoral per a les europees i el curs universitari.

La temporada del Barça ha aconseguit dues coses acabar els adjectius favorables que hi podien dedicar i fer-nos avorrir l'èxit. Sí, un altre cop reconec alguna flaquesa meva en aquest blog, la final de la Champions no va ser com m'esperava. L'estat de tensió nerviosa de l'avantmatx va deixar pas a una tranquil·la conversa de cafè amb un variat per sopar. El responsable té un nom, Samuel Eto'o, que malgrat els descreguts ha estat l'heroi de París i Roma. Els etoarres es poden reivindicar feliços. Pel que fa al Manchester United sembla que va quedar noquejat pel gol del camerunès, un equip gasosa que només va durar fins la primera oportunitat dels blaugranes.

La campanya per a les eleccions al Parlament Europeu fan honor al seu nom i com era de preveure provoca el mateix ensopiment que el partit de Roma. Malgrat això les cireres ja són madures i els candidats comencen a ser esclaus dels seus errors. Tal vegada el més interessant és el procés judicial fallit per il·legalitzar la candidatura Iniciativa Internacionalista - Solidaritat entre els Pobles. Precisament aquesta llista sembla gaudir d'un sobtat suport a Mallorca entre un electorat poc avesat a donar "suport extern". Alguns ja tremolen per si no podem enlairar-se molt per sobre, si es que no es veuen superats, per II-SP.

Ja en duim cinc, sembla mentida els temps que ha passat des de que just sortits del forn de Sineu ens passejàvem, una mica sense saber on anar, pel campus. Però en aquesta vida tot s'acaba i estaria bé posar punt aquest juny, més que res per no allargar massa la cosa. El futur sembla més incert que mai perquè aquest cop la cruïlla o té massa caminois o massa pocs. Passi el que passi han estat uns bons cincs anys, sense els quals el trencaclosques faria un dibuix diferent.

L'himne

2009-05-14T21:12:00.008+02:00

Conscient del perill que suposa repetir parcialment el tema del post anterior i també de les acusacions que puc rebre de fer posts a cop d'actualitat, aquesta setmana parlaré de la polèmica de l'himne. Un dels motius amb més pes que m'ha fet decidir per triar un tema tant recorrent és la reacció que ha recorregut la pell de brau davant la xiulada al rei i els símbols d'Espanya.

Per començar amb els antecedents, l'historiador (en potència) havia de sortir per algun lloc, hem de concloure que no és cap novetat que la facció blaugrana. L'any 1925 en plena dictadura de Primo de Rivera el camp de les Corts també mostrà el seu respecte cap a la Marxa Reial. En aquell temps això de la unitat d'Espanya és prenia encara més seriosament i el govern espanyol decretà el tancament de l'estadi.

L'anècdota només prova de demostrar que poques coses són del tot noves a aquestes alçades de la pel·lícula. Per això encara pareix més sorprenent que l'Espanya espanyola, que m'agrada de poc aquesta expressió, hagi descobert aquesta setmana que una part de la població amb DNI espanyol detesta això de Castella ampliada, aquesta em fa més el pes. El posicionament a favor d'un estat espanyol més o menys uniforme des de la Meseta no té perquè implicar ignorar conscientment la ideologia contrària. Però seríem massa ingenus si no pensàssim que és precisament no voler conèixer la diversitat cultural, de pensament i de sentiment allò que agreuja el problema que arrossega aquest país des de fa més d'un centenar d'anys.

Però no podem deixar de comentar el sainet de TVE. En aquest punt m'apuntaré a la teoria conspiradora més recercada perquè ja hem comprovat que tant PP com PSOE poden arribar a fer qualsevol cosa per defensar la pàtria. La meva hipòtesi és la següent: l'ens públic devia estar assabentat, com molta gent, de la iniciativa de les plataformes proseleccions catalanes i basques de xiular i donar l'esquera al rei i a l'himne. Preveient una retransmissió en directe de l'escarni decidiren, interpretant que tots som beneits, fer dues oportunes connexions a Bilbao i Barcelona que després serien titllades d'error humà. La xiulada va ser tan impressionat i el cop de teatre tan fracassat que optaren per maquillar la cosa i oferir l'himne editat al descans i introduint allò de l'error humà (errors dels presentadors, realitzadors, enviats especials, etc). La resta de la història ja la coneixeu tots. En definitiva, un cop més s'ha demostrat que la improvització és perillosa, confiem que la propera vegada que ens provin d'enganyar s'ho preparin una mica més. Perquè sinó tenim materials per fer acudits una setmana de tira.

Actualització curiosa: Il Corriere della Sera (9 de maig de 2009)

ASPIRAZIONI REPUBBLICANE - La protesta del Mestalla nasce da una connotazione autonomista e indipendentista, forte in Catalogna come nei Paesi Baschi, ma anche repubblicana. Già il mese scorso Juan Carlos e Sofia erano stati accolti da decine di bandiere della II Repubblica - soffocata nel sangue dal dittatore Francisco Franco nella Guerra Civile del 1936-39 - durante una visita nelle Asturie. Contestazioni repubblicane si sono verificate più volte anche in Catalogna e nelle Baleari

La vida pot ser eterna en cinc minuts

2009-05-09T12:00:00.000+02:00

A aquestes altures de la pel·lícula no hi ha dubte que el futbol és un gran negoci, però enmig de grans contractes i sous estratosfèrics el rostre humà de l'esport es destria dins l'encletxa que mostra l'impacte sobre les masses. Els estadis són les noves catedrals i com fa alguns decenis s'acusava a la religió de ser l'opi del poble, el futbol ha substituït la liturgia pel matx. No obstant aquella intelectualitat casposa, molts cops progressita, que renegava dels entreteniments popular s'han de rendit davant esdeveniments com el de dimecres.

Sí, sé que em torbava en parlar del gol d'Iniesta just a les darreries del partit Chealsea-Barça. Hem reconec passador de gust quan pas pena i per tant només puc deixar-me endur per la victòria en la eliminatòria quan tot semblava perdut. Millor que dissabte passat dins el Bernabeu? Sense dubte, vèncer un equip que es desfà que només s'envalentona a cop de titular esportiu no té mèrit. En canvi tornar a esbucar el projecte Champions d'Alexander Abramovich pren un nou sentit en un Barça que fa temps que ha abandonat les cadenes de la LFP. Vull dir amb això que sempre mantendrem el rival etern, el d'anar per casa, aquell que fa vida a l'altiplà mesetari; però gràcies a l'inefable José Mourinho s'ha creat una rivalitat Camp Nou - Stamford Bridge. Pot ser és totalment unilateral però basta per alimentar una tranformació, a veure si aquest cop es definitiva, d'un club temorós i insegur com havia estat el Barça, en un altre campió. Perdrem part de la identitat però guanyarem de ben segur títols.

No em cans de sentir la transmissió radiofònica de Joaquim Maria Puyal amb la veu trencada quan relata el gol del de Fuentealbilla. Com diria l'altre mestre: "gallina de piel".

Repartir-se les engrunes

2009-04-26T21:29:00.011+02:00

La ferida no era guarida, semblava que passat el temps la cosa havia millorat però la gangrena seguia rosegant per dins el cos. La malaltia, tot i els darrers esdeveniments han fet els símptomes més visibles, ve d'enrera. La cura, una paraula difícil, pot ser no n'hi ha però sembla que en lloc de la lenta decrepitud es prefereix una decadència sonada. Què els veïns se'n temin. No s'ha rentat la roba a casa.

Em referesc al sainet al que hem assistit aquestes setmanes entorn a la candidatura Europa dels Pobles-Verd que concorrerà a les pròximes eleccions al Parlament Europeu. La mescladissa de lluites, pugnes i torçabraços que s'han brandat per donar a llum la llista és ben lluny de referir-se a la defensa progressista dels pobles sense estats a les institucions comunitàries. En canvi hem vist un nou episodi, o batalla, de la guerra que s'esdevé des de fa alguns anys entre dins el nacionalisme d'esquerres de les Illes.

ERC-Illes Balears i Entesa per Mallorca, a les totes escissions del PSM, s'han pres una venjança freda contra el germà gran i han aconseguit deixar-lo fora de la candidatura. Els successius divorcis entre la família catalanista han estat tintats de personalismes, carreres pel poder avortades i prepotències vàries des de tots els sectors. Ara ERC ha jugat la carta de pertànyer a una estructura nacional, primo de zumosol, per fer el buit als d'Antillón i enlairar els seus aliats d'Entesa. Aquests després d'una limitada implantació municipal veuen, a la fi, la seva oportunitat d'obrir una escletxa i situar-se en un espai polític de nacionalisme burgés i socialdemòcrata al divers panorama polític del Parlament Balear.

Enmig d'una lluita partidista per les esferes de poder s'entreveu el debat en el camí que ha de prendre el moviment en un futur a mitjà termini. Per una banda ERC i Entesa fins ara havien coquetejat amb UM, recordem UNITAT, però les circumstàncies que viu la formació regionalista no recomanen acostar-s'hi massa. Malgrat tot sembla que el rumb que han fixat apunta cap a una resistència etnicista, a l'estil dels hongaresos de Romania, amb l'ajuda mai menyspreable de grups meditàtics i webs renoueres. En canvi la segona opció, intrínsecament lligada al Bloc, espera aconseguir a través de la col·laboració entre les forces a l'esquerra del PSOE (el peatge és pactar amb EU) fer normal el projecte catalanista sense que aquesta bandera sigui més alta que d'altres com l'ecologisme o la justícia social. En el primer cas possiblement trobarien un camp abonat per mor d'un electorat a la defensiva però sense un projecte de país per a tothom. La tesi de reforçar l'esquerra sí que planteja un programa de futur però no ha tret el rèdit a les urnes d'uns votantants dividits i que pertanyen a cultures polítiques diferents.

El film promet emocions. Unes eleccions intrascendents per a la majoria dels ciutadans, no de bades es preveu una abstenció altíssima, pot ser una mostra més o menys fidel de qui té la paella pel mànec en un percentatge de vots que essent generosos frega el 15%. El PSM ha afirmat que donarà suport des de fora a la candidatura però serà interessant què fara el gruix dels seus votants. Molts d'aquests són els que esperen arreplegar ERC i Entesa per consolidar la seva posició de força de cara les eleccions autonòmiques del 2011, el vertader bessó de tot l'enrenou. Passi el que passi no tendrà transcendència directa en solucionar la crisi econòmica, en aturar el canvi climàtic o reduir la fam al món. Això sí, llegint els Diari de Balears alguns seguiran passant gust i d'altres seguirem passant pena.

Un pacte a la basca

2009-04-17T14:45:00.013+02:00

Fa poc més d'una dècada allò que a Alemanya era conegut com a Große Koalition (l'acord de govern entre els dos partits majoritaris), a les Espanyes se l'anomenava un pacte a la basca. Així era pel govern que exerciren PNB i PSOE entre 1986 i 1998, quan en ocasions tot i vencent les eleccions els socialistes cediren la lehendakaritza als jeltzales. Ara les coses ja han donat moltes voltes i tot ha canviat, l'esmorteïda dimensió dreta-esquerra reb un altre cop fatal amb el govern de "front nacional" que s'imposarà a les Tres Províncies. Però malgrat tot pens que hi ha algunes consideracions que s'han de veure de més aprop.

La clau de volta entorn la qual gira tota la qüestió i sense la que no s'entendria res és la il·legalització de l'esquerra abertzale. En aquestes altures ja no són creïbles aquells romanços que negaven rotundament que la Llei de Partits posés fora de la llei idees o persones. L'ofensiva nacionalista espanyola del PP a la legislatura 2000-2004 va ser seguida en aquest punt com un xotet de cordeta per un PSOE que hauria de mirar d'esborrar el federalisme del seu programa, perquè ja fa rialles. La violència per part dels grups armats s'han de perseguir i condemnar dins una democràcia liberal representativa, però tanmateix se'ls talla la sortida pacífica com passà el 2007 a Navarra quan el PSOE preferí pactar amb la UPN (encara aliat del PP) enlloc de fer-ho amb Nafarroa Bai. En definitiva ETA és un problema de policies i jutges, però un 15 % de l'electorat que no es troba còmode dins el marc legal vigent és un conflicte polític.

El govern del PSOE amb el suport del PP, a canvi de la presidència del Parlament Basc, suposa un canvi radical de l'estratègia tradicional dels socialistes. Si fins ara es podia presentar com una formació equidistant i basquista entre el nacionalisme basc del PNB i l'espanyolisme del PP, aquesta concepció ha quedat desfeta. Un Zapatero en clar replegament s'ha doblegat (qui ho dubtava?) a les passions més centralistes que sempre han dominat el PSOE i ha preferit tornar a la fracassada estratègia del "bloc constitucionalista". La part més interessant d'aquest pacte ve ara, com farà oposició el PP al partit que sosté parlamentàriament a Vitòria? I el millor, era mentida la propaganda electoral del PSOE quan feia por sobre una dreta cavernícola amb la que ara pacta?

Per acabar he de dedicar un parell de retxes al PNB. Aquest és un partit al que tenc una certa simpatia per la seva lleialtat a la República durant la Guerra Civil i la seva estructura bicèfala entre partit i executiu. Per això només puc veure amb recança l'actitud que manté com qualsevol partit que perd el poder després de tants anys d'exercir-lo. La pèrdua de les cadires ha desfermat els fantasmes menys presentables d'una formació institucionalitzada que s'havia identificat excessivament amb allò que devers el Principat diuen "pal de paller del país". Tant de bo la purga que suposarà la travessa del desert serveixi per polir totes les arestes que arrossega com a rèmores que no el deixen avançar.

Una setmana qualsevol?

2009-04-08T23:13:00.005+02:00

Després d'haver estat infidel a la cita que tenia amb mi mateix el divendres passat, torn a fer un post de temporada per rescabalar les possibles molèsties que m'hauria autoinfligit. La veritat és que un cop ha passat de moda periodística la qüestió de les càrregues policials i les estirades de cabells entre els socis del Pacte de Progrés no han passat a res més important, només hem queda parlar de la Setmana Santa.

Aquestes festes de primavera, a les que podem donar gràcies al Concordat amb el Vaticà de l'any 1979, es troben en un progressiu estat de descomposició pel que fa al seu significat religiós per esdevenir un descans cívic necessari entre les festes de Nadal i les vacances d'estiu. El procés de secularització pren en la Setmana Senta una aparença singular perquè no existeix cap promoció comercial al darrera, fet que agreuja la pèrdua de sentit confessional. No obstant desenganyem-nos, aquesta part de la Mediterrània fa més de cinc-cents segles que viu sota el catolicisme i no només en roman un substrat cultural, sinó que encara persisteix manifestacions vives de fervor aproximat a la fe.

Una de les vessant que sol prendre la Setmana Santa és la nostàlgia pel ressorgiment d'una Espanya que semblava somorta però que todas las primaveras anda pidiendo escaleras para subir a la cruz!. Una situació que reafirma aquell vell adagi fraguià que Spain is different i en la cada vegada més profunda europeïtzació dels costums, encara existeixes les darrers espolsades d'un país feliç vivint en la irracionalitat. A los míos con razón o sin ella. La Setmana Santa de Màlaga (a la foto) n'és un bon exemple, com sota el govern del "menjacapelllans" Zapatero els legionaris surten amb la Hermandad de la Mena per portar el Sant Cristo. Si això no és nacionalcatolicisme que algú m'ho expliqui.

Per acabar tenim l'entranyable polèmica del llaç blanc contra l'avortament,la qual he de reconèixer que m'interessa especialment. La jerarquia de l'Església ha recordat de cop i volta que disposa d'un gran exèrcit de miles christi per fer valer les seves postures sobre la interrupció voluntària de l'embaràs a un dels esdeveniments més vistosos i seguits de tot l'any. Però quan els bisbes han volgut posar ordre entre les seves files s'han adonat que la majoria de confraries li havien voltat cama i no volen saber res de les seves polèmiques contra el govern. Assistim per tant a un preciós tour de force entre el retorn als orígens controlats pel clergat o la definitiva folklorització d'una altra festa religiosa. Veurem qui guanya.

PS: Sé que he abusat dels tòpic en llengües estrangeres, però què voleu? El meu magí ja es troba de vacances.

El requetés del segle XXI

2009-03-27T12:47:00.002+01:00

El meu insomni fals de les nits dels dilluns em va fer descobrir aquesta petita joia en forma de documental sobre els requetés. El carlisme és un moviment retrògrad del segle XIX que ha estat alineat durant al major part de la seva història al costat de l'extrema dreta antimoderna com ho demostra la participació al costat dels rebels a la Guerra d'Espanya. No obstant la literatura més benèvola hi ha volgut veure un aixecament de pagesos temorosos de perdre la seva arcàdia feliç que prenen les armes sota la figura d'un rei alternatiu contra el règim liberal. Allò que Marx anomenava el socialisme feudal.

Però el Partit Carlí durant el Franquisme es transformà com un calcetí girat. El canvi de branca dinàstica (dels descendents de Carles Maria Isidre als Borbó-Parma) suposà una evolució ideològica sota Carles Hug de Borbó-Parma. La reivindicació del catolicisme i la tradició es provà de combinar amb un socialisme autogestinonari i el federalisme de l'estat, no debades el basquisme i el catalanisme conservador són fills del carlisme. La transició va ser el cop de gràcia per un moviment que intentava posar-se al dia en un país que s'havia transformat. El Successos de Montejurra de 1976, amb dos morts inclosos, suposaren la fi d'un moviment caduc i atacat per les lluites internes.

Aquest documental mostra com un grup nostàlgics no vol deixar morir els ideals que hi ha darrera el lema de "Déu, Pàtria i Rei" . La seva necessitat per trobar sang nova a la desesperada i el manteniment d'una estètica decimonònima només pot ser entesa com entranyable, allò que per la majoria és pur friquisme.

Welcome to UM

2009-03-20T18:52:00.009+01:00

Aquest no és el post que volia escriure. Per una part m'havia proposat en aquest blog fugir de tot localisme a l'hora de triar els temes, però tanmateix hi ned com si fos dins un bassiot d'aigües pudentes i la possibilitat de reutilitzar el títol idea d'un altre sempre és golós (ara escrius només pel títol? això sona a postmodern!). L'altra part de la meva reticència a redactar aquest text es basa en la necessitat d'escriure sobre les càrregues policials contra els estudiants, el títol d'aquest hagués estat la mítica frase Defensa en mano. Per compensar totes les cabòries publicades que volen dins el meu magí (aquestes paraules eren totalment prescindibles) promet banyar-me el més possible en la valoració de la tan entretenguda vida política illenca.

Ja feia temps que era vox populi les irregularitats i gestió partidista que Unió Mallorquina portava a terme des del Consell Insular de Mallorca. La formació política governava la institució des de 1995, a més la seva condició de partit frontissa l'ha permès festejar amb uns i altres assolint una cota de promiscuïtat política vista en poques ocasions. Malgrat tot això, la resta dels partits han preferit callar o mirar cap a una altra banda confiant en un futur poder-hi pactar o fins i tot governar amb ells. Només de manera puntual s'ha plantat cara al monopoli del regionalisme munarista, v.g. Can Domenge, i precisament d'aquí en ve la situació d'ara.

La cosa és que UM, després de patir una crisi interna amb canvi d'aliances i consellers inclosa, ara es troba assetjada judicialment en el moment precís que presentava la seva envestida més forta contra el Pacte de Progrés (em neg a utilitzar allò de pacte de centreesquerra). L'espiral de successives notícies que ens ha aportat aquesta setmana deixa oberta la porta a qualsevol esdeveniment i ara per ara fer previsions és jugar a la carta de l'equivocació. No obstant les premisses són clares: de dins UM sembla provenir una remor que pot acabar en esclafit; el Pacte de Progrés perilla d'ençà que la presidència uemita es troba en mans, al manco nominalment, d'en Miquel Nadal i el PP veu des de dins el pou com els problemes del seu soci a estones li llencen una corda on aferrar-se per reviscolar al crit de "tot són iguals".

Com a col·lorari (quina paraula més recercada) només diré que cada hora que els imputats d'Unió Mallorquina passen en els seus càrrecs executius suma a la vergonya dels seus socis PSOE i Bloc. Si realment volen presentar-se sota el lema de les mani pulite no poden deixar que l'atmosfera pudenta que despren la seu del carrer Sindicat se'ls aferri. Fa massa temps que es passa per davant l'estabilitat de govern a la coherència ideològica tangible, sobretot quan els mals glops que han hagut de beure alguns ja no caben dins la boca. Veure'm què passa.

Els nous hoovervilles

2009-03-13T12:46:00.004+01:00

La notícia m'ha aplegat llegint els darrers capítols de The Grapres of Wrath (El raïm de la ira, 1939) de John Steinbeck, després de veure la versió cinematogràfica de John Ford amb Henry Fonda, ho considerava imprescindible. Els diaris de Califòrnia documenten el sorgiment de campaments de tendes a les afores de les principals ciutats de l'estat. Sembla que antics membres de la classe mitjana es veuen abocats a aquesta situació empesos pels deutes impossibles de pagar. Immers dins la lectura de la crònica més coneguda de la depressió dels anys 30, només hem podia venir el cap un concepte: hooverville.

Un hooverville, del president republicà Herbert Hoover 1929-1933, era com s'anomenava un campament d'immigrants okies, texans o arkies; que nou arribats a la costa oest dels Estats Units no tenien enlloc on establir-se, tan sols els solars de les rodalies urbanes. La misèria superava la pobresa en la pitjor de les situacions possibles, sense feina i amb l'assetjament constant de les forces policials. L'onada de gent del Mitjà Oesta cap a Califòrnia provocà l'aparició d'un sentiment xenòfob entre els mateixos americans que menyspreaven els seus compatriotes, pagesos arruïnats que sense cap altra propietat que un camió vell es feien per l'autopista 66 cap a la terra promesa.

Reflexionant sobre el passat i el futur apareix un altre terme que massa cops queda amagat darrera l'actualitat esclafadora, però que pensant històricament (algú com jo ha de dir que és el mateix dir pensar globalment) és fa més present: la cohesió social. La complexitat és la norma en les societats occidentals i dubt que fins ara haguem estat capaços d'entendre el fenomen en tota la seva magnitud. Els set anys de vaques grasses ja han posat punt i serà ara quan els destinats a gestionar la cosa pública hauran de demostrar fins quin punt volen passar a la història com Franklin Delano Roosvelt o per contra com Herbert Hoover

La Segona Guerra Mundial i la literatura

2009-02-28T13:38:00.006+01:00

Els dos darrers llibres que han passat per les estances que suposen cada estona que llegesc semblen inexplicablement complementaris. The Boy in the Striped Pyjamas (El noi del pijama de ratlles) de John Boyne i Les Bienveillantes (Les Benignes) de Jonathan Litell giren entorn la qüestió de la Segona Guerra Mundial, un cop més. La nostra espècie encara es demana, i en aquest cas emprant la literatura, com en el cor de la civilització europea va ser possible posar al servei de la mort tot el bagatge científic i tecnològic fins llavors conegut.

El noi del pijama de ratlles ens posa darrera els ulls d'un nin que a poc a poc que es desenvolupa el text ens deixa adonar que és fill d'un comandant de camp de concentració nazi. A través de la complicitat amb el lector, que se suposa coneix de manera general la història de l'Alemanya del moment, es va desvetllant a poc a poc elements coneguts que fins llavors havien quedat velats com a una fantasia infantil. La vida del Berlín dels anys quaranta, les poques veus que s'alcen contra el règim de Hitler i sobretot la relació entre el petit ari i un altre al·lot jueu són els esglaons que ens condueixen cap un final que entreveu justícia tot i només pot ser entès com la venjança de l'envitricollat fat.

Les benèvoles, ben al contrari, no s'acosta gens a la literatura juvenil sinó que relata i descriu de manera descarnada els horrors de la Wehrmacht i sobretot la SS al Front Oriental. Precisament Max Aue, el protagonista de la novel·la, és membre d'aquest cos d'elit tot i que durantel relat es troba atormentat per la seva condició d'homosexual i al mateix temps enamorat de la seva germana bessona. Els episodis més morbosos no han de fer perdre l'atenció cap a la descripció del mètodes de tortura i execució, les escenes de derrota a la batalla d'Stalingrad, el funcionament burocràtic de l'administració nazi i una llarga però contínua decadència d'Alemanya fins a la caiguda de Berlín que resol, finalment, la sort del protagonista.

El text de Litell ha estat polèmic pel que suposa relatar el teatre d'operacions de la Segona Guerra Mundial des del punt de vista dels derrotats i ulls de tothom criminals contra la humanitat. Tot i que durant el llibre, parlant en boca d'Aue, es justifiquen com a part al servei de la guerra les accions de l'Endlösung (Solució Final) existeix una evolució per part del seu pensament que apunta, malgrat no hi arriba, cap al penediment. Una polèmica estèril quan només és literatura i no prova d'assentar càtedra d'història ni moral sobre uns fets que a ulls de qualsevol ment sana són execrables.

إذا الشعب يوما أراد الحياة

2009-02-23T20:33:00.008+01:00

Ja torn ser per aquí i he de passar comptes amb els quatre gats i un moix que segueixen aquest blog. Com heu vist, just aquí damunt, he estat pres per la síndrome de "jo hi he estat !" que pateixen molts de turistes i no he pogut evitar penjar la foto davant la tomba d'Anselm Turmeda. Encara que sempre puc excusar-se amb l'interès que pot tenir veure el monument abans de la restauració, al post anterior, que portà a terme l'ajuntament de Palma el gloriós any de 1986.

Però el que esperau és que comenci a contar pestes contra un país fora d'allò conegut com el primer món i just ara començaré a la decepcionar-vos. Tunísia tal vegada és el país més recomanable per visitar de tota l'Àfrica (proper, exòtic, segur i còmode). Les guies de viatge no menteixen quan afirmen que és un país segur i amb progressiva occidentalització, qualitats molt apreciables per qualsevol turista mitjà de l'Europa opulenta.

La ciutat de Tunis és tan moderna com qualsevol ciutat que es dessitgi, dones sense mocador, prenent un té soles als cafès o aferrant-se amb el seu home enmig de l'avinguda Habib Burguiba. Només la recorrent adahn o crida a l'oració que fan els muetzins des dels minarets de les mesquites. Res a veure quan es surt de la capital on el país musulmà es deixa veure amb el tradicional fular cobrint el cap de les fidels. L'endarreriment, molt més que pobresa, és la tònica que domina un país que no pot evitar recordar a molts l'Espanya dels anys 60.

L'avantguarda de la modernitat la porta una indústria turística desenvolupada i que fa arribar al país milions de visitants cada any. Hotels, transports i visites es troben perfectament disposades per mostrar al turista cultura, desert i oasis. Fins i tot el conegut regateig és una atracció més que en algun moment pot arribar a ser pesat per la pressió dels venedors plurilingües.

Pot ser la lliçó més curiosa, per allunyada que pugui semblar, és que la llengua catalana es troba en un procés d'expansió. Si no ho creis anau a cercar un treballador del bosc de palmeres de Nefta que brinda amb el suc de palmera amb la formula de "salut i força al canut". Així doncs és ben hora d'adonar-se que el futur del català passa també per l'Àfrica.

La travessa del desert

2009-02-14T21:04:00.004+01:00

Si les darreres setmanes eren ben espaiats els posts que abocava en aquest blog la cosa no fa cara de millorar. La setmana que ve seré de viatge de fi de carrera per Tunísia i serà complicat que pugui actualitzar la jugueta. Malgrat tot, si tenc oportunitat provaré d'escriure dues retxes sobre allò que trobi per terres del Magrib (ara ens faràs d'europeu que descobreix l'Àfrica?) i si no és així em compromet a fer-ne una petita ressenya a la meva tornada.

He de reconèixer que aquesta no era la meva primera opció perquè el meu esperit occidentalista, la veritat que cada cop més minat, em va fer decantar cap a Berlín. Però la democràcia és així i vaig haver d'acceptar els resultats que ens portaran a la Mediterrània del sud. Ben mirat i a mesura que s'acostava la data de partida han millorat les meves expectatives sobre aquesta eixida. La possibilitat de visitar la tomba d'Anselm Turmeda o Abū Muḥammad ʿAbd Allāh b. ʿAbd Allāh al-Tarjumān al-Mayūrqī (a la fotografia) és l'atractiu més golós però no és l'únic com el viatge a un altre continent o trepitjar les primeres arenes del Sàhara.

Confiem que tot vagi bé i no sigui necessari enviar cap expedició a l'estil de Stanley i Livingston

Bella Italia

2009-02-02T19:11:00.005+01:00

La política italiana des del 1945 és per mi un dels temes més interessants de l'etapa contemporània (hom pot ser ja en diria Món Actual) però encara no he tengut l'oportunitat d'endinsar-m'hi tant com voldria. Tot i això es podria qualificar la única democràcia del sud d'Europa fins els anys 70 com l' opera buffa més gran de la Mediterrània.

La seva gènesi poc després d'acabar la Segona Guerra Mundial és un referèndum (1946) per triar entre monarquia o república on la Bota queda dividida i durant anys s'han sentit veus denunciant frau electoral a favor de l'opció republicana. Posteriorment la dinàmica electoral i parlamentària obligà a successius governs de coalició entre democratacristians, socialistes, radicals i liberals per evitar que l'anomalia arribés al poder. Aquesta anomalia es dia Partito Comunista Italiano, i a part de ser un continu mal de cap per la política exterior dels EUA durant la Guerra Freda, dominava sense problemes una bona dels municipis de la península i illes adjencents.

Els anys 70 i 80 foren el zenit d'un sistema que cada cop demostrava un estat de descomposició més avançat. Governs que durant poques setmanes, anys de plom de la violència política (el mateix Aldo Moro assassinat per les Brigate Rosse) i un PCI que sota Enrico Berlinguer girà cap a l'eurocomunisme amb el seu Compromesso Storico. Finalment s'intentà sortir de la situació amb l'experiment coalicionari del Pentapartito però sense esvaïr les ombres de cop d'estat autoritari amb fenòmens com la lògia Propaganda Due (P2), la famosa Operació Gladio i l'allargada ombra de la màfia.

L'histrionisme dels italians, no de bades és el país de l'actuació, no ens deixà de sorprendre com a començaments dels 90 liquidà el sistema de partits tradicionals de la república. Per una banda la DC, el PSI, el PRI i el PLI foren involucrats a l'immens cas de corrupció política que fou el Tangetopoli. Però l'esquerra tampoc es salvà de la situació i el PCI començà la travessa del desert a través de les sigles després de la caiguda del bloc comunista. L'heretat de tot això que pateixen (i voten) els italians són fenòmens com Berlusconni, la Lega Nord o un Partito Democrata, aquest darrer dins l'esquizofrènia que pateix cada diumenge entre anar a missa o sortir brandat la bandera de la falç i el martell.

Ara bé, si aquest si aquests anys tenen un nom propi és Guilio Andreotti. El líder de la Democràcia Cristiana ha estat recentment caricaturitzat al film Il Divo (2008) centrant-se en el moment de principis dels anys 90 quan pren per setè cop la presidència del Consell de Ministres. La pel·lícula ens passeja per la personilitat del polític i al mateix temps per la psique d'una societat que si bé fa unes dècades es deia que podia avançar visquent al marge dels desgavell polític ara es posa més en dubte.

A de Gasperi se'l coneixia perquè anava a les esglésies a parlar amb Déu, a Andreotti perquè hi anava a parlar amb els capellans. La justificació del Divino Giulio: els capellans voten, Déu no. Se non é vero, é ben trobato.

Ecologisme de ciutat

2009-01-25T17:20:00.005+01:00

La relació de l'humanitat amb la natura és una qüestió que pren cada cop més força d'ençà que els límits del nostre model energètic de consum començaren a albirar-se els anys setanta del segle passat. Però més modernament ens trobam davant un esclat de crides a favor de l'ecologisme des d'un ventall de pensament tan divers com el postmarxisme anticapitalista, el neohippiesme de vida senzilla o simplement Al Gore i els seus seguidors.

Però a mi la preocupació em colpí de nou aquesta setmana passada veient un reportatge d'aquells bons que sol posar el Canal 33. El documental anava sobre possiblement el darrer pagès que practica la transhumància al Pirineu gironí i baldament el seu cos tingués més mosques envoltant-lo que ovelles portant darrera, les seves opinions eren d'escoltar. Perquè un home com ell tan incardinat a la natura no només era conscient del canvi climàtic sinó que amb tantes dècades de vida entre la muntanya i el pla ha estat testimoni de les alternacions que es produeixen a l'entorn natural.

Aquest exemple de trobada d'interessos entre un moviment social com l'ecologisme i un home que realitza el seu darrer viatge amb el bestiar, no és sempre així de fàcil ni coherent. Entre els ecologistes existeix un grup que ha pres l'ensenya de la defensa natural sense trepitjar més herba que la gespa dels parcs ni veure més animal que els estornells sobre els fils de telèfon. Aquest fenomen que es podria entendre com un triomf del moviment perquè també capta urbanites, pot portar conseqüències poc desitjades com una topada entre el camp i la ciutat.

La sentència que "la natura és sàvia" és una bona mostra que massa cops es fan afirmacions sobre el medi rural i natural que no coincideixen amb la realitat. La fauna i la flora són cruels, capritxoses i canviants fruit de l'equilibri que els ha mantingut la selecció natural a través de mil·lenis. Els éssers humans som l'espècia que ens els darrers 200 anys hem donat l'esquena a la natura perdent el sentit i el coneixement dels seus mecanismes de funcionament i reproducció.

S'hauria d'anar en compte doncs de criticar des de l'ecologisme de ciutat alguns actituds, tot i per tot hi ha excessos, dels habitants de la ruralia sense entendre i conèixer la natura .Per tot això són d'aplaudir les iniciatives ecologistes que cerquen l'alternativa en un retorn a la vida al costat de la natura sense renunciar, ans el contrari aprofitant-se, de la tecnologia que ens permet millorar l'existència i fer-la més sostenible.

Entre l'elitisme intelectual i la mediocritat acceptada

2009-01-19T22:01:00.003+01:00

Si ja ho sé no me renyeu ! Feia massa temps que no actualitzava el blog i fins aquesta interlocució personal a vosaltres els lectors sona com un crit en una casa buida que ressona. Un poc dir això us intentaré introduir en el tema d'aquest post, per una banda en el moment present es trobem totes les eines per aconseguir ser una persona solvent intel·lectualment la majoria es conforma en la mediocritat acceptada. A més, per altra banda, la minoria que es considera, molts de cops de manera autodessignada, el far del pensament gira l'esquena a la part més gran de la societat que considera inferior

El sistema educatiu actual, per molts de forats i mancances que presenta, permet que una persona interessada en aprendre acabi l'ESO amb una capacitat de moure's pel món i la vida amb la cultura general adequada. Però per acabar aquest cicle de manera satisfactòria hi ha encara dos factors interrelacionats com són l'esforç o la motivació personal i un entorn favorable que tengui confiança en l'ensenyament com a formador íntegre de persones. En la casuística que pot donar un cop una persona abandona, amb el títol o no, l'ensenyament obligatori podríem distingir tres grups.

El primer el formaria aquella gent que ha acabat l'ESO o no ho ha aconseguit però que troba una feina ben remunerada pels voltants dels 20 anys. Normalment el bagatge cultural solen ser les pinzellades més gruixudes de l'escola o l'institut i l'autèntica formació la dóna la vida quotidiana. En la majoria dels casos la capacitat d'abstracció no la desenvolupen en totes les possibilitats i el seu abandonament dels estudis és sol justificar entre l'avorriment a el ressentiment cap els que sí han seguit estudiant.

El segon grup el compondrien els professionals especialitzats en un tema en el que aprofundeixen de manera important però massa cop deixen fora tot allò que no es torba al seu redol. Aquestes persones, per hom considerades friquis, si bé presenten una formació superior corren el perill de perdre la visió del conjunt. Per molts d'aquests la cultura general es considera una parcel·la d'estudi d'altri i no un valor que hauria de compartir l'àmplia majoria de la societat.

El darrer grup o l'elit més preparada hauria de ser sobre el paper l'avantguarda ntel·lectual o la llum on hauríem de mirar-se la resta a l'hora de raonar. Però la societat que els arracona i els furat el prestigi per donar-lo a esportistes o models d'èxit. Aquest grup ple de rancúnia opta per postular-se sobre la resta abandonant els seus dueres cívics amb l'escusa que el poble pla es decadent i no té remei.

Lluny queden ja aquells perfil de pagesos il·lustrats o estudiosos seduïts per la personalitat de la gent del carrer que eren el lligam entre els dos estrems de la paraula cultura. En definitiva un parell de reflexions personals que si més no serviran per demostrar que encara no he perdut del tot la curolla del blog. Si ho creis o no ja és cosa vostra !

Gaza

2009-01-03T14:11:00.004+01:00

Allò conegut, de manera eufemística, com a Conflicte del Pròxim Orient viu una nova onada de violència coincidint amb les festes de Nadal. Aquesta guerra sense fi només pateix un nou episodi d'ençà que començaren les topades de guerra oberta amb la proclamació de l'estat d'Israel el 1948.

No faré aquí el típic pamflet pro palestí que es pot adquirir a la majoria de quioscs a un preu mòdic i en forma de diaris. Ni tampoc satisfaré aquells que m'esperen trobar en una defensa aferrissada de l'actuació d'Israel talment com farien els que esperen un nou Sió a l'altra banda de l'Atlàntic. Però sí que pot ser és necessari fer-se algunes preguntes impertinent en aquest moment però sense les qual és difícil que entenguem amb la perspectiva que es requereix.

Com és possible que la única democràcia de la zona es dediqui a trepitjar tots els Drets Humans que defensa i guarda dins les seves marques però deprecia a pocs metres dels punts de control? Quin paper hi juga el perill de desaparició que ha patit Israel el 1948, 1967 i 1973? Per què el poble palestí, després d'haver estat manipulat pels seus "germans" àrabs, no ha sabut erigir un alternativa democràtica i laica en la seva lluita per un estat? Pot existir una Palestina lliure quan la divisió interna que viu ha establert de facto dos estats a Gaza i Cisjordània?

En definitiva no podem amagar que l'actuació indiscriminada de l'exèrcit d'Israel viola qualsevol convenció internacional a favor de la vida humana. Però no es pot caure al maniqueisme de l'acció immediata que redueix els termes i no ens deixa veure quins són les arrels i el desenvolupament del conflicte per arribar a la situació actual. No hi haurà pau sense un estat palestí sense assentaments però tampoc cessarà el foc sense un Israel segur.

Un post per acabar l'any

2008-12-30T11:54:00.006+01:00

Les festes no perdonen i tenc bastant abandonat aquest blog. Darrerament he notat una baixada considerable dels comentaris que deixau als posts, no sé si és pel descens dràstic de visitants (també culpa de la crisi?) o per l'espessor dels escrits amb els empastif aquest racó abans net i polit. Per això faig un propòsit d'esmena i de cara a l'any que en el qual estam a punt d'entrar promet fer uns articles més curtes i concisos.

Però no vull desaprofitar l'ocasió per quedar gent amb els possibles visitants, si és qui n'hi ha cap (¿hay alguien al otro lado?), per felicitar la caterva de festivitats que han passat i han de venir en aquesta concentració còsmica de dies de festa a les darreries del desembre i principis de gener. Molts d'anys.

Rebel·lió a la UIB (II) : El cop de teatre

2008-12-20T02:59:00.003+01:00

La III Assemblea (aquesta numeració té unes curioses reminiscències bascoïdes) va ser tot un èxit de convocatòria. Més de 200 persones àvides d'informació sobre els procés i les accions a seguir, a partir d'ara els anomenarem la Planura. Per tant els dirigents de l'assemblea, els direm la Muntanya, com l'oposició, ara seran la Gironda, no es estarem a l'altura de les circumstàncies i els resultats han estat insatisfactoris per les dues bandes.

La Muntanya ja portava decidida l'opció de l'ocupació d'abans i només volia l'assemblea per confirmar el lloc, l'hora i el nombre de gent que s'hi adheriria. Mentrestant la Gironda, un cop més assentat en la còmode superioritat moral, es dedicà als xiulets i els crits anònims sense presentar una alternativa clara a la posició oficial. Els muntanyesos guanyaren la batalla per esgotament, els girondins no tengueren mai la voluntat de plantar cara i finalment l'assemblea s'aixecà quan la Planura ja feia temps que havia abandonat la calorosa sala d'actes de l'Anselm Turmeda.

Així doncs el dilluns de matí va començar l'ocupació del vestíbul de la Facultat de Filosofia i Lletres. L'expectació dels mitjans de comunicació era màxima mentre la resta del campus restava impassible davant, el que pensaven, els focs d'artifici dels de sempre. En els primers dies els diaris es delectaren amb reportatges lacrimògens de pares que acomiadaven els fills tancats amb llàgrimes. Però així com passaven les jornades l'ocupació esdevengué quelcom entre un club d'espai nocturn i polígon de marxa en mig de la part forana de Palma.

Fins dijous que s'esdevingué la catàstrofe. Un anònim freelance realitza algunes pintades a l'edifici Ramon Llull i l'assemblea, que dormia mentre el flit sonava fora les tendes de campana, condemna els fets. Durant tota la setmana es celebraven dues assemblees diàries, una al migdia i l'altra el vespre. L'avantguarda ocupadora de la Muntanya havia aconseguit que una cinquantena d'estudiants romanguessin una setmana a la UIB, però el preu ha estat que l'assemblea quedàs reduïda als ocupants, com la secta que només la componen els purs. El cansament i la tensió la paga la democràcia, quan les reunions nocturnes es consideren de facto decisòries mentre que les diürnes s'intenten diluir de manera unilateral.

En definitiva la tancada per la tancada ha triomfat, però de l'aturada o esmorteïment del Pla Bolonya i decrets satèl·lits és ben lluny d'assolir. Aquesta tasca s'assoleix amb paciència, dedicació i coneixement de la realitat burocràtica de la universitat i la legislació sobre l'ensenyament. Aquesta solució queda enfora de les guitarres, les litrones i les estufes enmig del hall; que si bé ajuden a formar l'atmosfera mítica seixanta-vuitesca és més aviat poc útil per millorar les condicions dels estudiants en un futur.

Rebel·lió a la UIB (I) : Els cops amagats

2008-12-15T21:42:00.006+01:00

En els moments que escric, els estudiants que ocupen el hall de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB es troben a punt de passar la seva primera nit al campus. Qui ho havia de dir fa dues setmanes que la nostra universitat passaria de les més conformistes i poc compromeses de l'Estat a ser ocupada per un grup dels habitants que la sovintegen cada dia lectiu. Però aquestes afirmacions amaguen dins elles molts de matisos i situacions que cal obrir en canal per conèixer la seva vertadera natura.

El més impactant a primer cop d'ull és que existia a la universitat una consciència reivindicativa que s'havia mantingut covant o en hibernació durant alguns anys. Feia temps que no es veien assemblees multitudinàries devers la carretera de Valldemossa i només ja els professors devien recordar moments d'ebullició dialèctica com els esdevinguts darrerament. Tot i això, no s'ha de pensar que sigui fruït d'un moviment organitzat o que fiqui les seves arrels en una tradició històrica de compromís, si no més bé en un esperit prepolític de revolta que sorgeix com el foc encès per una guspira que es desvia i pren una llenya que semblava verda.

Aquesta guspira demostra doncs que el procés no és endogen i per tant necessita d'un agent exterior que atii el foc colgat. L'agent no ha estat més que una capsa amb imatges d'ocupacions a les facultats de Barcelona, com tants altres cops ex occidente lux. A partir d'aquell moment l'ultim reducte de pensament crítica que hi ha la universitat, els estudiants de Filosofia, es mobilitzen al crit de "hem de fer algo". La convocatòria d'una assemblea, per altres només una trobada, és imminent i els esdeveniments es precipiten a velocitat de vertigen. Sempre seguint la mateixa consigna: tancada abans que programa.

El moviment també ha servit per confirmar la crisi de representativitat que pateixen les institucions de la UIB i desemmascarar tòpics de lideratge entre els estudiants. La participació dels estudiants als processos electorals és més aviat minsa i només podia derivar en un paper marginal del Consell d'Estudiants en tot aquest trull. Fins i tot hi ha hagut veus dins l'assemblea que s'han girat en contra de l'estament de representants com a traïdors i escalfacadires. Per altra banda les organitzacions i sindicats d'estudiants s'han vistos superats per un moviment espontani que també els refusa i alguns cops els hi és hostil. Tot això només ve a confirmar que en la societat postmoderna no hi ha lloc per la ideologia i menys per l'organitzada, només es busca la novetat constant i el fet fugaç i efímer. Finalment han quedat retratats els líders intelectuals o carismàtics que vivien dins l'amor de tres taronges segurs de la seva superioritat moral. Aquests s'han trobat desplaçats pel reialme dels mediocres que s'han sabut moure més i més aviat prenent l'avantguarda d'una fruïta madura d'una tardor massa hivernenca.

Balanç del primer any del Consell Municipal de Joventut

2008-12-12T00:00:00.003+01:00

Aquest darrer any he tengut l'oportunitat de ser el representant del MAC-Juvenil al Consell Municipal de Joventut de Montuïri. Just abans de posar-se en funcionament, l'associació i jo havíem expressat algunes reticències sobre el format que se'ns presentava des de l'Ajuntament, però així i tot decidirem participar per afavorir l'esperit associacionista a la vila. Ara ja ha passat el primer període establert i he decidit que és hora de fer algunes reflexions, a manera de balanç, sobre aquest òrgan.

La participació dels joves en aquest consell és un dels primers punts en els que ens hauríem d'aturar. L'absència dels representants de les edats, recordem elegits per quintes a sort i sac, ha estat ben notòria durant totes les reunions. A més amb nocturnitat i traïdoria s'inclogueren representants d'associacions que no tenen relació de manera explícita amb els joves. Així doncs podem trobar dins el consell municipal l'associació contra el càncer, la societat de caçadors o protecció civil que si bé exerceixen satisfactòriament la seva tasca corresponent, el seu lloc no és un consell de joventut.

El funcionament intern també s'allunya força d'aquella pretesa "participació democràtica de la joventut". Per una estranya dinàmica difícil d'entendre, la principal funció del consell de joventut és sancionar les activitats que s'han pensat en la comissió de festes i l'ajuntament ha executat durant l'estiu, Sant Bartomeu, Pasqua o Nadal. En poques paraules, l'Ajuntament es presenta a les reunions llegint un informe que ha redactat sobre les activitats passades i els representants es limiten a assentir o criticar sense esperança que les aportacions puguin modificar alguna cosa les conclusions.

El que més s'ha trobat a faltar en el Consell Municipal de Joventut són temes que informin, aconsellin i resolguin problemes concrets dels joves i les joves de Montuïri. Per enumerar-ne alguns, en aquest òrgan no s'ha parlat d'orientació laboral o acadèmica, educació sexual, accés a l'habitatge o la vida associativa juvenil de la vila. Tot i això si que els representants exigiren un Casal de Joves i l'Ajuntament es comprometé a posar-lo en marxa, però el projecte que es presentà tenia la promesa de ser una realitat a finals d'estiu i ha quedat totalment desfasat quan ens trobem ben entrat el desembre.

La resposta des de la institució quan he plantejat aquests problemes s'excusa que el consell de joventut és l'eina i som els joves els que la sabem o no utilitzar. Però aquesta no és més que una fal·làcia perquè la mateixa elecció dels participants i el funcionament intern impedeix i deixa sense efecte qualsevol intent d'aprofundir en participació i eficàcia. Si volem un vertader òrgan on els joves es sentin representats i que les seves iniciatives és portin a terme ha de complir dues condicions: reunions oberts amb la major participació juvenil possible i dotació econòmica perquè siguin els joves qui portin la seva política amb la mínima fiscalització des de l'Ajuntament. Si no s'actua d'aquesta manera quan preguntem per Plaça o pel Dau: què ha fet el Consell Municipal de Joventut per tu? La resposta seguirà essent "res" o "no sé de què em parles".

"La canción del Cola-Cao" està passada de moda

2008-12-04T23:40:00.005+01:00

He tengut abandonat el blog durant algunes setmanes però entre Jornades d'Estudis Locals i el segon FestiMAC no he disposat del temps, i l'humor, per a fer una estirada al meu racó d'autorrealització literària (si és algun post treu el cap de dins la qualitat subterrània) . Però llegint el diari no he pogut evitar prendre el teclat per denunciar un fet que supòs ha indignat la majoria.

La intenció de la plurimputada ex gerent del CEDEIB d'escriure un llibre sobre un dels escàndols mediaticament més reeixits dels darrers anys. Les declaracions ens demostren que la ignomínia dels lladres en funció pública poden arribar a uns límits difícils de percebre. L'acte impúdic s'agreuja quan es fan a la porta de la presó que la reclosa aquestes darrers mesos, en un moment d'emboirament mental, provocat per la indignació, podríem pensar que després de dir això se l'hauria d'haver tancat un altre pic darrera les reixes.

Malgrat tot n'Antònia Ordines encara no s'ha assabentat que les coses sembla que han canviat. Ara ja no és tan fàcil delinquir sense aturar amb l'absoluta confiança que el successius govern del franquisme sociològic taparien pels segles dels segles les magarrufes fetes des de despatxos públics. Però la dinàmica electoral pro conservadora i un estament judicial que es donava a la situació de silenci ja no és un refugi tan segur per Ali Baba i els Quaranta Lladres. Aquesta actitud bravejadora d'encara tornar-se irònicament contra les acusacions de malbaratament de fons forma part d'una cultura que vull pensar que començam a deixar enrera. Per això per un cop seré optimista i creure que la societat comença a obrir els ulls que per damunt de diferències ideològiques ens mereixem uns polítics que no ens robin. Esper que la realitat no talli aquestes esperances de cop.

Bernd Schuster o la tendència teutònica a la bogeria

2008-11-23T12:58:00.003+01:00

Dos aclariments previs: ser entrenador del Reial Madrid és una de les feines amb més pressió dels mitjans que es coneixes i la tendència alemanya a perdre el seny és un tòpic dels que corren per la vella Europa. Un cop hem deixat les coses al seu lloc podem començar aquest post sobre una de les persones menys estudiada pels intel·lectuals però en canvi més reconeguda pel gran públic: Bernardo Schuster (com l'anomenà un dia l'irrepetible José María García Butanito).

La seva trajectòria com entrenador és prou coneguda quan és un integrant del selecte grup d'herois o traïdors, segons en quina direcció es fa la ruta, que han trepitjat el Camp Nau i el Santiago Bernabéu com a locals. Tot i que no participà de la cobertura que fan del Barça els mitjans, semblava que s'havia produït un perdó del fill pròdig a l'estil de Michael Laudrup i fins i tot els seguidors culers manifestaven simpatia cap els equips que Schuster entrenava com el Llevant o el Getafe.

Però els pensaments del bavarès albiraven més continuar amb el castizo "Bernardo" que canviar d'aires cap un "Bernat" que pel que sembla sona més provincià. El primer episodi d'aquesta escalada va ser la recriminació que feu als seus jugadors del Getafe de no haver aturat el maradonià gol de Messi amb joc violent. Així i tot quan Ramón Calderón guanyà les eleccions hagué de veure com una decisió covarda es preferia una aposta segura amb Fabio Capello i s'havia de mantenir en un equip de ciuta petita al sud de la capital.

La seva hora finalment arribà després que l'entrenador italià es barallés tant amb mitjans de comunicació i directiva del club tot i que deixà una lliga més a les vitrines de Chamartín. Però no tot varen ser flors i violes després d'haver assolit la Grandeza de España del futbol ibèric. Les peculiars rodes de premsa divertien com les victòries de l'equip blanc tant a periodistes i afeccionats, però quan arriberen les inevitables derrotes, com a purga que fa pagar el futbol modern als equips grans, el caràcter del d'Augsburg es deu present. La conegudíssima anèctoda amb l'àrbit català Alfons Xavier Álvarez Izquierdo hagués valgut la sanció de totes les instàncies esportives per unes declaracions racistes en contra una part del mateix estat. Però com cada cop s'escolta amb més freqüència, el país està malalt.

Aquesta temporada s'ha girat el calcetí, si la passada el Barça havia llençat per segon cop la lliga i el Madrid havia pogut aixecar el segon trofeu consecutiu. Ara les coses eren diferents i els homes de Pep Guardiola juguen bé i guanyen de manera espectacular en la gran majoria dels enfrontaments. Davant aquest situació els mass media propers a la Castellana veuen gris i fosc el joc madridista enlluernats de la claror que ve del llevant peninsular. A més Schuster s'ha tornat, només a ulls dels periodistes perquè ja ho era d'abans, prepotent i mal educat en les declaracions públiques. Per això el que no poden sofrir els comentaristes esportius de Madrid és que el Barça vagi bé, que el Madrid no jugui bé i que el seu entrenadors es pensi més llest que ells. Tot això lligat a la perpétua guerra de trinxeres mediàtica que es viu a la Meseta ha sentenciat l'entrenador. Si en voleu proves dues, els noms pel possibles substituts que es llegeixen i s'escolent i sobretot la ratificació que en va fer la directiva fa pocs dies. Ara només cal esperar qure la destral del botxí baixi amb força sobre el piló, portarà aquest caputxa blaugrana?

L'art no té preu, però...

2008-11-19T14:33:00.002+01:00

...la política internacional sí. Així deu presentar el ministre d'Afers Exteriors Moratinos i per extensió el govern del president Zapatero (al que alguns acusen d'avorrir-se amb els negocis forans). La polèmica rau en el finançament que s'ha fet de la cúpula de la seu de Nacions Unides a Ginebra obra de l'il·lustre felanitxer Miquel Barceló Artigues. Pel que sembla part del pagamanet s'ha realitzat amb diners del fons de cooperació internacional.

Deixant de banda la utilització cínica i oportunista que n'ha fet el Partit Popular presentant-se ara com el defensor dels pobres africans, el fet posa damunt la taula una qüestió que en poques ocasions es parla. L'erràtica i quasi sempre ineficaç política internacional que ha portat Espanya ens els darrers 200 anys.

El darrer cop que la cort de Madrid va desplegar una acció vers la resta des estats amb un mínim de coherència va ser sota el despotisme il·lustrat de Carles III. El seu fill Carles IV i sobretot el privat Godoy va iniciar una espiral d'enfrontament i aliança amb la França revolucionària que va acabar amb la invasió napoleònica i l'entromament de Josep I Bonaparte. El retorn del dessitjat Ferran VII i amb ell l'abosolutimse comença un període marcat per l'amenaça liberal i el procés d'indepèndència de les colònies americanes. Lúnic fet digne de menció en el treatre europeu és l'entrada dels Cent Mils de Sant Lluís enviat per la Santa Aliança per acabar amb el Trienni Constitucional.

A mitjans segle XIX marcarà la pauta d'uns afers exteriors aïllacionistes forçats per les successives guerres civils i pertorbacions internes que predominen al regnat d'Isabel II i el Sexenni Democràtic. Un cop restaurada la monarquia borbònica sota Alfons XII la solitut de les Espanyes en el tauler internacional no es va torbar a manifestar-se amb la Guerra contra els Estats Units 98. La desfeta encara aprofundí més l'aïllament internacional que impedí qualsevol participació a la Gran Guerra, posteriorment la desolació després de la Guerra Civil obligà, malgrat les pretencions de Franco, a mantenir-se entre neutral i no-bel·ligerant a la Segona Guerra Mundial.

El Franquisme dels primers anys fou el moment en que Espanya s'ha trobat més fora del circuïts mundial dels darrers segles. Un règim considerat com un apestat només s'obrí amb el concoradat amb el Vaticà i els pactes amb els EUA. Progressivament també entrà a l'ONU però així i tot molts d'estats mantenien en veto sobre Madrid. La propaganda oficial no deixava però de repetir les relacions amb Portugal de Salazar, l'Argentina de Perón, la tradicional amistad com los estados árabes i sobretot la reclamació de Gibraltar.

En els governs de la monarquia instaurada de Joan Carles I el president que s'emporta clarament la palma en la política internacional és Felipe González. L'entrada d'Espanya a Mercat Comú, la permanència a l'OTAN, el reconeixement d'Israel i la Conferència de Madrid; són agradin o no triomfs dels executius socialistes.

En el temps d'Aznar, l'obsessió del president de Valladolid per treure Espanya del racó de la història pot ser va forçar la màquina. L'actuació vers el Marroc, si bé criticable, sembla lògica al ser la monarquia alauí l'enemic potencial d'un hipotètic enfrontament. En la qüestió de la Guerra d'Iraq, amb la ja famosa foto de les Açores, Aznar si que va posar la pell de toro a l'escenari internacional però també a l'objectiu d'un terrorisme mundialitzat amb les conseqüències que tots sabem.

Pel que fa al nostre estimat Zapatero m'he de rendir davant la seva originalitat. Si primer es va allunyar del dimoni de Washington per acostar-se als nous líders de l'esquerre sud-americana, amb el temps aquestes amistats resultaren incòmodes i es cercà una tercera via encarnada en l'Aliança de Civilitzacions. La rebuda d'aquesta amb crítica i fins i tot amb burla ha impedit destriar-ne alguns elements de base que no són despreciables per un futur globalitzat. El penúltim episodi va ser la cursa contra rellotge per assistir a la cimera del G-20 finalment assolit gràcies a la sempre ben interessada ajuda de monsieur Super Sarko. Finalment tobam amb la cúpula, si és que no ens enlluernat abans amb un post tan llarg. Una obra que no té altra intenció de consolidar la posició d'Espanya en el marc internacional a través de vies secundàries com són les figures internacionals de l'art o l'esport. Es tracta d'una estratègia que es veuen obligades a fer els estats sense un potencional militar i/o econòmic destacable. Ja és sap es refrany neopopular "Preu per preu, estalactites grosses!".

La guerra oblidada

2008-11-11T21:08:00.005+01:00

Propòs un exercici, feis dos caramulls un amb els llibres i les pel·lícules sobre la Primera Guerra Mundial i un altre sobre la Segona. A veure si endevinau quin és més alt? No importa pensar molt i resulta ben clara la prolífica producció que fa referència a la guerra de 1939 i en canvi la minsa, en comparació a l'altra, que presenta el conflicte del 1914. Aquest fenómen no és més que una mostra clara del predomoni de la cultura que emanen els EUA, concretament en el moment que esdevé superpotència mundial.

Per aquest motiu és que l'anomenada en el seu moment la Gran Guerra ha romàs quasi oblidada en un racó. Només sempre destinada a ser el precedent del conflicte més destructiu de la història de la humanitat. Tot i això la conflagració bèl·lica de la que avui complim el norantè aniversari del seu armistici presenta alguns trets que en aquest moments on pareix que el control del món se'ns escapa de les mans no convé oblidar.

La guerra començà amb alegria per les parts contingents amb la vana esperança que s'acabaria amb poques setmanes un conflicte de rancúnies i vells odies que s'havia covat durant dècades. Dins aquesta dinàmica d'autodestrucció humana només la veu del moviment obrer alçà la bandera de l'internacionalisme a favor de no participar en la bogeria col·lectiva de la mort a la trinxera. La dona es veié forçada a incorporar-se al món laboral per substituir a la marxa forçosa de la mà d'obra masculina, aquest fet donà un impuls important al posterior sufragisme. Com a conseqüències finals jo en destacaria dues: la Revolució Russa i la desintegració per estats dels grans imperis centrals portant a una explosió d'antigues nacions sense estat tan si ho aconseguiren com no.

No vull acabar el post sense esmentar una obra mestre de la història del cine i al mateix temps un dels documents més explícits a favor del pacifisme. El film de Stanley Kubrick Paths of Glory (Senders de Glòria, 1957) reflecteix clarament com la incompetència dels comandaments francesos contra l'ofensiva alemanya l'han pagar de manera innocent els soldats que havien actuat simplement de carn de canó. El missatge a favor de la llibertat és tan profunt a la pel·lícula que provocà el trencament momentani de la coexistència entre el primer ministre socialista Lionel Jospin i el president postgaullista Jacques Chirac. Mentre el primer va defensar com herois els soldats en els quals es basa el film protagonitzat per Kirk Douglas, el segon considerà que no eren dignes d'homenatges i fregà la qualificació de covards. En tot cas és una de les pel·lícules aquelles que es titllen d'insprescindibles.

La postmodernitat d'Obama

2008-11-06T13:00:00.008+01:00

Vull deixar clara una cosa de bon principi, estic content que hagi guanyat en Barack Hussein Obama II enfront d'en John Sidney McCain III (amb tanta numeració no m'estranya que després es pensis emperadors del món) per diversos motius. Dins un sistema bipartidista entre la dreta i l'extrema dreta m'estim més un Partit Demòcrata, més encara quan es considera Obama a un liberal, i sobretot pens que després de vuit anys de Bush II no podiem caure de nou dins el republicanisme evangèlic de na Sarah Palin (a un home de 72 anys com és en McCain li pot passar qualsevol cosa).

Però m'ha sorprès bastant aquesta onada d'optimisme i esperances de canvi que s'han dipositat a un candidat que no prové del l'autèntic ambient negre dels EUA i més encara es troba dins el sistema nord-americà que és conservador per ell mateix. Les ànsies de canvi les han sabut aprofitar molt bé els assessors i caps de campanya del senador júnior d'Illinois quan provenen de la decepció d'un president actual totalment desacreditat sobretot per la seva mala gestió econòmica (el tema d'Iraq no és tan important pel ciutadà americà).

Així doncs per què ha guanyat Obama? Aquí entram en la qüestió de la postmodernitat, car en una societat on les ideologies queden difuminades acusades de radicalisme són factors extrapolítics els que mouen la gent en una direcció o en una altra. En poques paraules n'Obama ha vençut per la gola de tenir un president negre (tot i que vertaderament és mulat !). En una societat profundament marcada per una cosmovisió fugaç, ràpida i que només pot ser assaciada per la novetat constant un president dels EUA negre és l'exemple perfecte per quedar sadolls d'un fet considerat per tot "històric".

Malgrat tot no em vull posar dramàtic (més bé es podria dir que ets cínic). Si un vot més o menys inconscient ha servit per acabar amb les barreres racials a la primera potència del món, si ha estat una passa des de l'abolició de l'esclavitut (1860) o la llei pels drets civil (1964) o perquè Virgínia, capitana de la Confederació, hagi votat un candidat no blanc; ben vingut sigui. Ara bé esperem que la confiança, quasi messiànica en alguns casos, no es converteixi en desil·lusió. Si així passés, alguns podríem dir "ja ho deiem".

150 anys de La Vanguardia a la xarxa

2008-11-01T10:20:00.004+01:00

Llegir el diari cada dia és un costum bastant sa si una persona vol ser conscient del que s'esdevé pel món. A més és aconsellable que no es limita a una sol rotatiu perquè en la diversitat de notícies, i sobretot d'enfocaments, a cops es troben autèntiques perles de contradicció entre dues capçaleres.

Avui però us parlaré del diari amb la millor secció d'internacional que s'edita dins aquest estat, La Vanguardia. L'històric diari de Barcelona disposa des de la seva fundació el 1881 una base documental sobre els fets i notícies de finals del segle XIX, tot el XX i principis del XXI. Fins ara aquest fons es trobava restringit als subscriptors o et requeria un pagament previ amb la possibilitat després de consultar un nombre molt reduït d'exemplars.

Fa poques setmanes la política del Grup Godó sembla haver canviat i ara l'hemeroteca de La Vanguardia es troba oberta per tothom amb dos sistemes de cerca. Tant es poden buscar notícies per paraula clau o interessar-se per l'edició d'un dia concret. D'aquesta manera s'obre la porta de poder reviure a través de les pàgines del diari fets tan importants com la setmana tràgica, el començament de la guerra civil, l'assassinat de JFK , el 23-F o l'edició del dia que vareu nèixer.

Pot semblar una jugueta més de la xarxa però també una eina més per conèixer i documentar el passat per tal que es converteixi en història.

Canviar el món

2008-10-26T17:20:00.002+01:00

Aquestes dies en els quals el capitalisme ens fa una finta perquè creguem que es troba fregant el col·lapse (no passeu pena de moliner barataràs però de lladre no fugiràs) han sorgit veus algunes fent notar que la situació de crisi no ha de fer oblidar lluites contra la pobresa o el canvi climàtic. Aquest fet, i alguna altra anècdota, m'ha fet reflexionar sobre la capacitat i sobretot convenciment que tenim cadascú de nosaltres en la transformació de l'actual sistema de relacions socioeconòmiques.

El cas més tòpic i per desgràcia més freqüent és el pensament que una sola persona té una capacitat limitada d'acció i per tant la seva actitud poc incidirà a l'hora de millor el planeta. Podem concedir que l'acció individual poc pot portar a l'enderrocament del gegant fagocitador, malgrat tòpic com el granet d'arena dins la platja o el de mica en mica s'omple la pica. Però aquesta creença només pot portar a caure en l'autocomplença i la comoditat del "tanmateix". Per altra banda una actitud molt mallorquina, els que ens demostra que no tot el que ens han llegat és digne de conservar.

Per tant podem canviar el món? Hem de convenir que sí, però sempre des d'una acció col·lectiva i organitzada. Situant-nos en el nivell més bàsic de la participació dins la societat d'una persona, trobam que cada cert temps som cridats a les urnes per decidir qui ens representarà en el moment de prendre decisions en nom i per tota la comunitat. En aquesta triada que ens presenten, nosaltres podem optar per partits acomodaticis i que sabem que gestionar un sistema injust sense cap ànim de transformar-lo o ens podem decidir per opcions que s'ofereixen com a alternatives, encara que sigui mitjançant un procés gradual, a construir una societat nova. Per tant ja no podem dir que des de la nostra situació no podem fer res, quan el mateix sistema té vies, no sense entrebancs, per participar i possibilitar canvis.

En una perspectiva més global i en uns moments que els capitalisme global sembla que vertaderament vol entregar l'ànima a Déu (aquest sembla que sí farà el darrer viatge). L'alternativa que ens presenten les gran potències mundials és un nou Bretton Woods (1944) on la reunió de caps d'estat i de govern decidiran quin ha de ser el futur del sistema financer sorgit de la crisi. Per tant els ciutadans i ciutadans veurem com espectadors que els qui han permès arribar a aquesta situació difícil provaran d'arranjar la cosa allunyats de la població talment el Congrés de Viena (1814) o la sempre inefable, i més propera, Unió Europea.

Per resoldre d'una manera col·lectiva aquest problema mundial ha de tenir de manera lògica una solució global. En aquestes dues darreres dècades de globalització econòmica on les grans corporacions han passat per damunt dels estats i s'han passejat pel món sense que ningú els fes els comptes (mirau on ens ha portat). Una economia sempre davant els moviments socials havia deixat out side la societat civil dels respectius estats que veien com les seves accions no podien burxar les multinacionals còmodament instal·lades en buid legal de la supraestatalitat. A poc a poc però la consciència d'una societat civil organitzada a escala mundial s'ha imposat com una de les poques sortides que podrien tenir els ciutadans i les ciutadans per controlar democràticament seus propis destins.

Roberto Saviano, uno di noi

2008-10-24T14:42:00.003+02:00

La notícia destacada d'aquesta setaman són els sis premis Nobel que donen suport a l'autor de Gomorra, Roberto Saviano, després sigui amenaçat pel Clan dels Casalesi de la Camorra napolitana. Hem serveix a mi per pagar el deute que havia contret amb els escassos lectors d'aquest blog el dia que hem vaig comprometre a explicar perquè ens fascina la màfia d'arrel italiana.

Abans de tot hem de convenir que hi ha una certa classificació d'organitzacions mafioses pel que fa a la fascinació. Al capdamunt hi trobaríem la màfia o cosa nostra siciliana, després la camorra napotilitana i ja lluny la 'Ndrangheta calabresa. A Amèrica totes aquestes es troben i al mateix temps s'alien amb les organitzacions del vell continent. Fora de l'àmbit italià també tenim alguns grups criminals que també són dignes de fer-ne pel·lícules són la irlandesa i la jueva.

Però tornat al tema de la fascinació que produeix aquesta qüestió sobre algunes persones hem de concloure que es tracta d'una atracció romàntica. Pensar que en un món dominat per l'individualisme i les relacions sempre calculístiques a favor del benefici personal encara es podem trobar persones que es deuen al clan i als lligams de sang encara que sigui un niu de criminals. El cine i la literatura sobre la màfia no en pot allunyar d'una realitat crua on l'extorquiment, el robatori i l'assassinat són reals i gens glamurosos contrariament com apareixen a les pàgines o a la pantalla. El terror és el millor terme que defineix la seva activitat.

En aquest punt trobam la difusió d'un món que per la seva activitats il·legal prefereix, i li convé, mantenir-se a l'ombra. Però existeix una diferència en l'actitud que prenen la màfia americana i la siciliana sobre la llum que s'aboca sobre el seu àmbit. Els mafiosos americans prefereixen defensar la inexistència de la seva organització argumentat que són prejudicis contra les persones d'origen italià. A una actitud com aquesta responen exemples com la demanada que posaren contra la sèrie The Sopranos o que les víctimes civils en les guerres de mafiosos als EUA siguin poques per no aixecar sospites. En canvi a Itàlia la societat no pot doner l'esquena a la màfia com si no existís, com si es pot fer al Nou Món, perquè l'organització es troba incardinada dins cada un dels aspectes de la vida. Per això qualsevol desviament a favor de fer públic la Cosa Nostra mereix, segons els "homes d'honor", un càstig sever.

Precisament en aquesta situació es troba Roberto Saviano, quan ha trencat la omertá d'una comunitat en que coneix les normes i els límits. L'autor haurà de deixar Itàlia pel perill de mort que suposa continuar sota l'amenaça directe de la pena imposada pel Sistema. Per això aquests grup de Nobels han volgut defensar la llibertat d'expressió considerant-lo uno di noi.

Diumenge a les cinc

2008-10-17T16:25:00.008+02:00

La qüestió irlandesa (o si voleu el Conflicte d'Irlanda del Nord) ja no està de moda. Vist des de l'exterior sembla que els Acords del Divendres Sant o Acords de Belfast ( 1998) havien tancat definitivament un conflicte centenari a l'illa i més localitzat als sis comtats del nord d'ençà el començament de The Troubles (1969). Fugaçment va tornar a ser portada de l'opinió mediàtica estatal durant el nonat procés de pau entre el govern espanyol i ETA el 2006. La comparació dels dos conflictes aixeca tant opinions a favor com en contra, però per molt malament que soni sembla que l'existència de dues parts amb civils paramilitar facilita més la pau que la lluita d'un grup armat contra un estat. Així de trist és.

El documental Diumenge a les cinc ens mostra la visió d'un pres de l'IRA i un pres de l'UDA amb els seus respectius entorn durant i sobretot després de l'Acord de Belfast. El film mostra la cosmologia que dominava cada comunitat durant ens anys 70 que portava els joves a formar part dels paramilitar lleialistes o de l'exèrcit republicà.

Els lleialistes probritànics presentaven la seva acció militar com autodefensiva i quasi prolongació de l'exèrcit britànic en defensa de la comunitat protestant. Però sorprèn com un cop dins la pressó arriba a compartir les reivindicacions dels presos republicans durant les protestes de la Manta o la vaga de fam, encara que una vegada fora de la presó seguiria la lluita contra el que pensàvem l'enemic. Entre els lleialistes el procés de pau i sobretot l'alliberament de presos fet abans que la negociació fou entès per molts com una traïció de l'Estat britànic a les víctimes (us sona?). Així i tot l'ex pres lleialista reconeix un penediment a les accions que havia realitzat durant la lluita, pot ser lligat a que la comunitat protestant havia rebut amb fredor els presos alliberats conscients dels crims que havien comès. Una darrera curiositat és quan l'antic membre de la UDA reclama un partit lleialista al costat dels treballadors, per tant pensa que els altres partits no els representen.

L'exemple de l'ex pres republicà és molt interessant com ell i el seu entorn pensaven en el conflicte més com una lluita de classes que com una guerra de religió. A més es reivindiquen com guerrillers però no soldats amb l'Estat britànic com objectiu essent els danys cap a la població protestant entesos com a col·laterals. Les protestes al bloc H de la pressó de Long Kesh demostren la reivindicació dels reclusos (amb la mort de Bobby Sands com a zenit de la protesta) per ser reconeguda la seva condició de presos polítics. Per mi fou també una novetat el paper d'aquests a l'hora d'impulsar el procés entre les bases republicanes, que contràriament a les lleialistes reberen els ex presos com herois i referents dins la comunitat. Aquest fet es lliga en que l'ex pres de l'IRA no rebutja els fets comesos encara que participa al govern d'Stormont des de les carteres en mans del Sinn Féin .

El documental ens mostra que el procés no fou tan fàcil com sembla ni la qüestió es troba tan resolta com pot parèixer. Però així i tot va ser una passa endavant per resoldre un conflicte de 30 anys de guerra oberta entre comunitats i l'Estat britànic que si bé no aconseguit reconcil·liar comunitats ha fet callar les armes.

De Giusseppe Verdi a Boney M

2008-10-12T13:04:00.006+02:00

Nabucondonsor II (Nabuco pels amics) ha passat a la història com el rei babilònic que aconseguí fer-se amb la terra de Judà i la seva capital Jerusalem el 597 aC deportant el poble israelita des de Palestina fins a Mesopotàmia. . En aquest post però filarem encara més prim i asseguram que aquest rei és el lligam entre la principal figura del Risorgimiento italià i el grup disco del cabells afro.

No passeu ànsia, no m'ha passat pel cap escriure de música ni molt manco. Pot ser seria del darrer que m'atreviria a publicar res però així i tot encara que sigui de resquitllada tal vegada hi facem aprop. Semblava impossible una relació entre Verdi i Boney M però ahir assegut sobre un taburet i patint una sessió de vídeos del prolífics 70 vaig tenir una revelació quan em vaig fixar en la lletra de Rivers of Babylon.

Però comencem pel principi amb Giussepe Verdi (aquell que en Bertolucci va matar un anys abans per fer-lo coincidir amb Novecento). El compositor romàntic esdevingué símbol de la unificació italiana no només perquè el seu llinatge coincidís amb Vitorrio Emanuele Re D'Italia sinó perquè a les seves primeres obres es plantejava la metàfora d'un poble esclau d'un altre com els italians ho eren d'Àustria. En aquesta línia trobam l'òpera Nabucco que narra la història més exposada a dalt i dins aquesta l'anomenat Cor dels Esclaus o també conegut per Va, pensiero. La peça recull el plany del poble d'Israel al recordar la seva terra entre el Jordà i la mar Mediterrània trobant-se presoner entre el Tigris i l'Èufrares basant-se en el salm 137 de la Bíblia. Va, pensiero és considerat per molts el segon himne d'Itàlia o si més no el popular, la cançó de lluita durant la unificació (algú en diria conquesta piamontesa) va passar a ser entonat pels que partien des de la península cap a Amèrica cercant noves oportunitats. Darrerament la peculiar, i digne d'un profund estudi, Lega Nord l'ha proposada com a himne d'una Padània independent.
Sembla mentida que un segle després el grup jamaicà The Melodians prengués també el salm 137 i compongués una nova peça aquest pic més mogudeta, de la mateixa tristor al trobar-se lluny de la terra estimada. Però és la versió de Boney M la que arribà als primers llocs de les llistes d'èxits contant una història que passà fa 2500 anys al Pròxim Orient. Resulta molt curiós la comparació de les dues lletres i les coincidències que s'arriben a establir entre elles.

No ens ha de semblar estrany aquest lligam entre moments i estils tan diferents si pensam que els dos begueren de la mateixa font. Però així i tot ens fa somriure que d'un fet tan llunyà tan es pugui sentir un cor a l'Scala de Milà o a una versió qualsevol revetlla d'estiu d'aquestes que s'estilen ara. Per acabar no puc deixar d'explicar que els israelites foren alliberats per la conquesta persa de Babilònia el 538 aC i pogueren tornar a Palestina. Això no vol els va deixar fora de successives dominacions que vengueren després, però aquesta ja és una altra història.

La corrupció com a resistència al capitalisme

2008-10-02T21:18:00.006+02:00

Si ja veis que aquest cop he decidit posar un títol provocatiu per cridar l'antenció del públic demostrant que també hi ha un mercat de blogs i la competència és ferotge. Deixant de banda les bromes més serioses, la convergència de la crisi mundial i els episodis de corrupció local m'han fet reflexionar sobre una tesis de taberna que tenc darrerament dins el cap.

Quan dic que les mangarrufes són un atac directa a la línia de flotació alssistema d'economia de mercat global en el que estam immersos, no sé si per molt de temps així com van les coses, no em referesc a les pèrdues que provoquen les substraccions no autoritzades de diners cap a butxaques particulars, de cap manera. La corrupció a la que em referesc és una forma més nostrada, més mediterrània, més ambigüa i sobretot la més estesa.

Aquestes formes de relació personal fora dels contactes oficials o que necessitin passar pel filtre de l'Estat són també formes primitives d'anar en contra el sistema. El nepotisme no és sinó una estratègia per evitar el mercat laboral salvatge i competitiu on el que compten són les actituds i no les relacions personals com si recolleix que la col·locació de persones conegudes o parenats. Altre exemple clar és el clientelisme i la dinàmics de tornar favors que ens fa entrar dins una voràgine de beneficis i compensacions que obliguen a establir un vincle ferm entre dues persones que es beneficien mutuament. Per no parlar del tan denostat tràfic d'influències essent una de les més pures maneres de col·laborar entre la gent establint llaços quasi indestructubles o la sempre segura xarxa familiar que ens acull quan el capitalisme sense escrúpols ens expulsa sense miraments del mercat lliure.

Malgrat tot aquestes formes de resistència es troben actualment mal vistes al considerar-les mafioses, poc democràtiques i que restringeixen les oportunitats dels que no participen del sistema de clans. Així i tot sembla que una realitat que volem creure només existeix al Mezzogiorno té la seva equivalència a la nostra roqueta tot i que la sang no corri pels carrers

Remembrança de Paul Newman

2008-09-29T18:46:00.005+02:00

Ja torn parlar de cine encara que no voldria. Precisament el cinema és un dels aspectes més mitòmans i aquest capdesetmana Paul Newman no ha deixat que el 2008 fos recodat com només l'any que morí Charlton Heston. No faré cap perfil biogràfic ni vangloriaré com han fet ja prou els domincals de torn. La meva cultura cinematogràfica és reduïda i tan sols puc parlar d'aquest actor pel seu paper com a The Sting (El cop) com a Henry Gondorff amb el que seria la seva parella de fet Robert Redfort, a més d'unes breus pinzellades a la castastròfista de The Towering Inferno (El colós en flames). Aquest dies d'homenatge he pogut aprofundir a la seva vessant social amb la posada en marxa d'una fundació d'ajuda als drogodependents i polítiques al ser considerat un liberal i donant suport de manera freqüent als candidats demòcrates, tan és així que apareixia a la llista d'enemics personals de Richard Nixon. Consagrat a l'olímp dels mites en vida hi restarà per sempre en mort.

Woody Allen i els espanyols

2008-09-25T20:58:00.007+02:00

Aquests dies he anat a veure al cine el vídeo promocional de la ciutat de Barcelona rodat per Woody Allen i produït per Jaume Roures de títol "Vicky Cristina Barcelona". Mai he estat un seguidor d'Allen (fins fa una setmana mai havia vist cap pel·lícula seva tot sencera) i per contextualitzar el film vaig visionar dues cintes de la seva etapa londinenca, Match Point i Cassandra's Dream, que si bé son dos bons drames presenten alguns elements massa repetitius de trama. Però la comèdia que transcorre entre Barcelona i Oviedo sembla anar més destinada que a donar a conèixer les belleses de cada lloc que plantejar una història coherent.

Un aspecte amb el que hem vaig fixar especialment és la visió que dona la pel·lícula dels espanyols. Sobretot després que alguns cinèfils consideressin punyent la crítica que fa dels britànics als seus anteriors treballs. A Vicky Cristina Barcelona el personatge que encarna les essències espanyoles i catalanes (sí, les coses clares i la xocolata espesa, no comencem a embullar amb fets diferencials) és Juan Antonio carecteritzat per Javier Bardem. Bardem és un pintor aturmentat per les seves antingues relacions amo roses però transita pel món amb el joie de vivre com a lema. A més l'alcohol i la manca d'escrúpols davant la fidelitat i el matrimoni el presenten com el rebel sense remei que arregla les discussions de parella a crits i al carrer. Un altre tòpic que ressalta a primer cop d'ull és l'indígena que lliga amb les estrangeres amb l'excusa de mostrar-les el país. Finalment, no sé si conscientment o no, rescata l'anarquisme barceloní al presentar-se com un lliure pen sador. Així doncs la visió sembla farcida de llocs comuns que si per una part ajuden a crear situacions favorables a la comèdia romàntica altres cops l'exageració arriba a extrems on no es sap si la pel·lícula transcorre a Nàpols o Barcelona.

Malgrat tot és un film que presenta elements i recursos cinematogràfics com Penélope Cruz, Scarlett Johansson o Rebecca Hall que sempre aconsegueixen l'atracció d'un públic entès en aquests afers. Val la pena veure'l(-les).

Gran Col·lisionador d'Hadrons (de la por)

2008-09-15T22:17:00.009+02:00

Alguns cops som un poc poruc i he de dir que dia 10 de setembre no les tenia totes clares. La notícia d'un accelerador que podia provocar un miniforat negre que xuclés el món em va arribar a principis d'estiu de la mà d'alguns amics (?) versats amb les ciències físiques. La veritat és que no hem va llevar la son concentrat dins el cicle de poble a poble i de revetlla a revetlla en el que s'han convertit les nits estivals de fa alguns anys. Però a mesura que s'acostava el dia 10 em va tornar al cap la possibilitat de ser succionat pel forat creat vora els Alps Per tranquil·litzar-me vaig cercar informació sobre el projecte a la xarxa i sobretot, ingenu de mi, també em vaig interesar per la cobertura que li donaven els mitjan de comunicació.

La primera decisió d'omplir-me d'informació per tal d'espantar els neguits, no sempre s'és tant valent per voler saber, varen ser ben tranquil·litzadors. La suposada fi del món que s'havia de produir el 10-S es limitava, un cop llegit alguna cosa seriosa, a la posada en marxa de l'accelerador amb l'enviament de dos feixos de partícules sense que col·lisionessin. Aquesta acció no es produiria fins mesos després quan s'hagués comprovat el funcionament correcte de tot el recorregut. Molt bé no morirem pel setembre, pot ser serà l'octubre, el novembre o el desembre; aquest allargament de la nostra vida col·lectiva no em consolava molt, però si ho anam a pensar menys és no res (més ben dit mai).

La capbussada en els mitjans de comunicació no va ser tan beneficiosa per la meva salut mental. La majoria, en podríem dir els seriosos, presentaven aquesta nova com un més que possible èxit en l'avenç tecnològic de la humanitat, encara que també recollia les opinions d'una minoria del col·lectiu científic sobre la possibilitat de crear fenòmens que destrueixi la humanitat en una fracció de segon. Per altra banda també vaig trobar els més sensacionalistes assegurant que el 9 de setembre havíem d'aprofitar que això s'acabava.

Tot plegat em va portar a fer dues reflexions. La primera és la utilització sistemàtica de la notícia més dolenta, encara que la possibilitat sigui mínima, per tal de vendre més i acumular més audiència i públic. Aquesta actitud combatuda per la indiferència de la majoria de la població (tant és viure o morir, però que el Barça arranqui d'una punyetera vegada) o els més conscienciats que cercaven tot el que es pot trobar sobre el projecte arribaven a posar en pau la seva ànima tot i esperant que d'aquí a Nadal encara hi siguem. Però escampar a la lleugera que la bolla se'n anava a norris no pot passar sense tenir conseqüències, un home a la Índia es suïcidà davant les contínues informacions dels canals asiàtics sobre la fi del món de ben segur que no és l'únic cas.

La segona reflexió va sobre el concepte de fi del món i la seva evolució. Segons la tradició cristiana la fi del món existeix i arribarà coincidint amb la segona venguda de Jesús Crist, tota engalanada amb figures escatològiques com l'Anticrist i tota la tropa que ve amb l'Apocalipsi. Darrerament la nova religió, Hollywood, ens ha donat altres versions de com s'acabarà el nostre humil pasturar damunt aquest planeta. Podem triar entre un atac extraterrestre, l'impacte d'un asteroide o la fosa dels casquets (així com anam aquesta sembla plausible). Malgrat tot aquestes possibilitat només em porten a pensar en l'egoïsme humà, quan les persones essent segures que ens arribarà una fi del món individual volem arrossegar tota la pesca amb nosaltres per esdevenir-la en col·lectiva. Mirau per on.

Armstrong (Lance) torna de la lluna

2008-09-10T00:18:00.003+02:00

Acab de llegir la notícia que confirma el retorn de Lance Armstrong a l'alta competició ciclista per l'any 2009. El tòpic diu que segones parts mai han estat bones però en aquest cas la cosa pot ser l'autèntica caiguda d'un ídol. He de dir que quan el corredor americà es trobava al capdamunt de la seva carrera no era sant de la meva devoció. Tampoc ho eren Valentino Rossi o Michael Schumacher pel simple fet que dominaven els esports sobre rodes i no deixaven entrar a rotlle com competidor. Així i tot un cop retirat s'ha de reconèixer que set Tours de França no es poden assolir sense ser un autèntic fora de sèrie.

Ara diu que torna per a netejar el seu nom de les acusacions de dopatge que s'han vessat damunt ell. El domini del texà sobre la ronda francesa començà l'any 1999 després de l'inter-regne protagonitzat per les victòries Bjarne Riis (1996), Jan Urllich (1997) i el pirata Marco Pantani (1998) després del domini de Miguel Indurain (1991-1995). No hem de perdre de vista que Riis ha reconegut vèncer mitjançant substàncies i Ullrich fou expulsat del seu equip pel mateix motiu, l'edició que Pantani (tot sabem la seva fi) arribà com a líder als Camps Elisis fou la tristament coneguda per l'affaire Festina.

Un home recuperat d'un tumor testicular esdevingué el recordman en victòries a la principal cursa del ciclisme de carretera. Les set victòries consecutives fins ara s'atribuïen fins a preparació física i mental molt per sobre de les altres i a un equip que reunia els millors ciclistes eliminant-los com a rivals i aprofitar-los com a gregararis. Tot i això Armstrong mai captivà l'opinió pública, i sobretot publicada, de França. El bressol del ciclisme no veu un guanyador gal des del mític Bernard Hinault el boirós 1985 i els seus diaris, especialment L'Equipe, solen disparar contra qualsevol debilitat del campió o campió in pectore del Tour. Però amb Lance Armstrong el respecte que se'l tenia dins el pelotó es mantingué de manera continguda fins que l'amic de George Bush penjà la bicicleta.

Llavors si que sortiren algunes notícies i rumors del dopatge de l'heptacampió de la ronda des dels rotatius parisencs. La veritat és que jo feia temps que no sentia res del cas i no entenc la seva decisió de tornar. En primera perquè el ciclisme ha canviat en pocs anys, l'anarquia s'ha imposat a les curses de tres setmanes on molts de cops guanya el qui té més sort, aquesta sempre acompanyà Lance, i també pens que el respecte reverencial, alguns corredors evitaven acostar-s'hi per por a tomar-lo, es perdrà per l'ambició de voler tornar i no deixar que la història del ciclisme flueixi sense ell.

Tampoc estic ben convençut que la seva tornada sigui ferma, vull veure si aconseguirà arreplegar un equip digne de la seva persona, esper no veure un espectacle patètic d'un home derrotat sobre la carretera i sobretot que el motiu que l'ha fet tornar no es giri en contra i caigui de veres en el pou de les trampes. Ja ho veurem.

Rafa Nadal, la icona

2008-09-01T21:37:00.006+02:00

Ningú dubta que en Rafel Nadal és el millor tennista del món (no passeu pena, tot d'una començaré a donar tello) i possiblement amb el temps serà considerats un dels millors de la història. Però fora de l'àmbit estrictament esportiu el fenomen Nadal porta en si mateix algunes consideracions sociològiques i polítiques que segons la meva modesta opinió han patit un procés evolutiu.

Un començament com el nebot bo en tennis d'en Miquel Àngel Nadal no l'impediren en poc temps superar el seu oncle en fama i erigir-se en personalitat pròpia dins l'star-system de l'esport estatal. Aquest són els moments de participant en l'Armada española que assolí la Copa Davis per segon cop i d'una família que aconseguí mantenint-lo amb dins la ginya, almenys en aparença, fugint de fums tan fàcils d'enlairar. En aquests temps es posarien les bases de la relació idíl·lica entre el fenómen Nadal i el Govern de les Illes Balears en mans del PP, després confirmat en els desambarcaments parisencs de Jaume Matas i la seva còrrua quan el manacorí disputava les final del Roland Garros. Si recordau però som al mateix temps en l'etapa dels anuncis de Cola Cao, en què la seva mare parlava un castellà tan amanacorinat que l'empresa anunciadora es veié obligada a doblar l'spot. No deixant la llengua també són els anys dels breus als diaris de Barcelona on els qui pensen en la Catalunya de les quatre províncies (si exacte, els mateixos que accepten caldo) es queixaven que Nadal paralva un succedani de català inintel·ligible per a ells.

El bròquil s'acabà. S'abandonà el provincià Rafael pel més comercial Rafa a l'hora que en les declaracions a TV3 s'esforçava en un suat estàndard. Nadal es convertí en l'imant que ajuntava un país davant una pantalla de televisió per fer-los sentir orgullosos que aquest al·lot hagués nascut en unes illes orientals de la península Ibèrica. El zenit de l'acceptació de l'Espanya eterna que batejà Nadal com heroi nacional es produí un horabaixa al Bernabeu sota la llegenda "Rafa Nadal estirpe española caballero madridista". L'hora de passar comptes amb els de casa arribà quan la fosca empresa internacional que el representa, International Management Group (IMG), trencà relacions al en Govern de les Illes Balears, ara ja en mans d'aquells que no jugaven a futbol amb ells.

La darrera perla que ha aixecat els ànims del nacionalprogressime de casa nostra és l'actuació de Nadal al Pequín on impedí que un periodista català realitzés una pregunta en català a un tennista català. Encara no em sé avenir de l'estranyesa dels nostres il·lustres cap pares quan ja fa temps que l'al·lot de Manacor que surt de tant en tant pel Bauxa va passar a ser l'heroi que aturà valerosament la impudícia catalana amb el cèlebre "Mejor en español".